Immersió i ascensor social

Puc parlar de L'Hospitalet de Llobregat, però segur que es pot fer extensiu a d'altres ciutats metropolitanes. La segona ciutat del país per nombre d'habitants era als 60 una ciutat dividida, amb poca connexió entre els diferents districtes i barris. Així, el Centre (que no ho és geogràficament parlant) estava separat per vies de tren que el matenien allunyat de Santa Eulàlia (més proper a Barcelona per la part sud-est) i Collblanc-Torrassa (per la part nord-est). En aquests barris antics s'hi parlava català arreu.  Les converses de la gent, les compres a plaça, als comerços. Els jocs al pati dels col·legis. A classe no. Allà tot en castellà fos estudiant o cantant el Cara al Sol. Entre mig d'aquest barris, camps, alguna fàbrica i alguna bòvila on desprès creixeria La Florida i Pubilla Cases. Els barris poblats ho eren amb una barreja de gents del país i nouvinguts -pocs- que s'hi instal·laven, s'integraven i aprenien amb poc esforç el català. Ho feien perquè era fàcil de fer, perquè els veïns el parlaven malgrat ni fos oficial i encara fos perseguit en qualsevol acte públic. Malauradament els qui van arribar després van anar a parar a barris nous, construits sota l'especulació urbanística i plens de nous catalans com ells. Allà el català era quelcom gaire bé estrany. Només qui sortia del barri per anar a treballar sabia que existia i es parlava. Alguns, sobre tot els que arribaven a una empresa petita o mitjana on el cap era català i es dirigia a ells en català, l'aprenien. Molts aconseguien un accent plenament d'aqui, barceloní, encara que més pur que el catanyol que es parla avui en aquestes contrades. Els que van començar a treballar on tots els companys eren nouvinguts o, simplement, no treballaven fora de casa com era el cas de les dones (parlem dels anys 60, no ho oblidem) vivien d'esquena a tot el que no fos la realitat del seu barri. Vivien a l'Hospitalet, però ho feien com als pobles i ciutats d'on provenien. No tenien gaire noció d'on vivien, fins a tal punt que el primer ajuntament democràtic de la ciutat va encarregar una estadística on és palesava que molts dels seus conciutadans deien que vivien a … Barcelona! Els mandataris franquistes no tenien gaire respecte ni interès pels immigrants. Per ells eren només mà d'obra. Poc importava que els seus barris semblessin guetos on dormir i poca cosa més. Barris sense serveis, ni ambulatoris, ni escoles. La ma d'obra no necessita culturitzar-se, devien pensar. Malgrat tot la gent ho acaba fent i reclamant doncs tots volen una vida millor, per ells i pels seus fills. Per això, i per a que no fos una barrera per la prosperitat dels seus fills, una demanda va nèixer: L'Immersió.
Encara que comencés de facto a l'altra banda del territori metropolità -va començar per una demanda dels pares a una escola de Sta. Coloma- les peticions venien d'arreu. No parlar català hagués impedit a milers i milers de nois i noies sentir-se exclosos de les oportunitats de feines millors i més ben remunerades que la dels seus pares. L'immersió va ser una demanda de futur que va sortir i empènyer de baix a dalt, de les classes populars nouvingudes cap a les noves autoritats. Negar-la als fills, llavors o avui, és un pecat. És obligar-los a aillar-se, a no poder aprofitar tot el que el país li pot donar. És el pitjor que un pare li pot fer a un fill. Negar-li l'ascensor social.