En les relacions d’esclavitud, documentades des del gènesi, sempre hi ha dos personatges enfrontats: l’esclau, que treballa contra la seva voluntat i és sotmes a tota mena de vexacions, i el negrer o explotador, que s’enriqueix gràcies a la feina feta pels esclaus.
De relacions d’esclavitud n’hi ha de molts tipus, i tot i l’abolició formal d’aquesta forma d’explotació humana encara hi ha molts casos en què un estat o individu pot dominar i imposar a d’altres nacions o individus la seva pròpia llei. Com en tota relació extrema, els esclaus volen deslliurar-se de l’opressor i a l’opressor li interessa continuar explotant al ramat.
A les pel·lícules sempre acaben guanyant els esclaus revoltats, però la realitat sempre sol ser menys èpica i molt més desoladora.
És en aquest context elevat a l’òptiva nacional que podem situar les relacions entre Madrid i la periferia, entre Espanya i Catalunya o Euskadi. I és en un dels clímax d’encesa confrontació entre patró i sotmès que caldria situar l’ofensiva espanyolista contra l’independentisme basc, empresonant la cúpula de Batasuna com si es tractés de terrorisme, quan es tracta d’una sèrie de ciutadans exercint el seu dret a reunió, que recull l’article 21 de la Constitució espanyola amb allò de "es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per l’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia"
(per acabar)>
