Dijous
El cavall de Troia de l’independentisme català té nom compost i cognoms units amb una i copulativa: es diu Josep Antoni Duran i Lleida. Si havíem quedat que Artur Mas era un mariner amb un timó al despatx, el qual li permetia fitar el rumb de la nació, ara me n’adono que no sap que té un polissó a bord. Ho comento amb en M., votant de CiU. Bromejo amb la paraula “polissó”. Em fa gràcia, què voleu que us digui! Connota dues perles: si bé el primer significat representa la persona que s’embarca clandestinament en una nau sense satisfer el preu del passatge, el segon significat es tracta d’un noi que és malcreient (ja té nassos aquest terme: suposo que López Tena ho sap, això, i per això se n’aprofita!), que romanceja per no fer el que li diuen. Comptat i debatut, en Duran és ambdues coses; per això, doncs, un polissó. Perquè ningú l’esperava a la taula i s’ha autoconvidat; i perquè quan li han demanat que no toqui els mobles, ha decidit passar el plomall i anar-se arrambant les arracades que el bon jan d’en Germà Gordó no ha desat al calaix quan tocava. I David Madí, mentrestant, a on para? Ni M. ni jo ens creiem que romangui a casa, portant els nens al col·legi a peu i amb la manta als peus mirant ‘La Riera’ a la tarda. Calculador, obstinat i dolçament malèfic amb els enemics, va decidir sortir per la porta gran: potser perquè sap que haurà de tornar. Però qui ho sap, això? És el secret més ben guardat del regne! M. és de la teoria que CDC -i no UDC- esperarà fins al resultat de les eleccions d’Espanya per llavors cessar els Consellers de flegma autonomista per renovar-los amb d’altres que tinguin atributs sobiranistes: irrompre amb força pel darrer tram de la legislatura. En tot cas, que torni en David, agafi la fona i li estavelli una bona pedregada a la clepsa pelada del fill d’Alcampell. Quin Goliat més difícil d’abatre, oi? En fi.
Divendres
Dino amb A. en un grec que fa cantonada amb els porxos d’en Xifré. Acte seguit, em cau una llagrimeta… perquè cal recordar que en Xifré ens pagà un hospital als arenyencs (veniu a Arenys de Mar i visiteu-lo; sobretot les seves feixes)! Xifré, com A., era filàntrop i mecenes; però a diferència d’A., va ser, fins i tot, regidor de Barcelona. I ara que esmento el cap i casal, pateixo per Joan Laporta i les seves aspiracions al consistori barceloní. Tinc la sensació que no toca ni quarts ni hores. M’explico. No veig que traci una estratègia política clara. Sí entenc, però, que de la necessitat n’ha fet un hàbit: ell no perd mai i sempre ha de guanyar. Ara desembarca a favor de la recerca de la unitat perduda: un entusiasme que s’ha encès de cop i volta però que si no es compleixen les expectatives, s’apagarà en un tres i no res. I llavors, un altre fracàs ineluctable? Quina llàstima! Ho dic de debò! Sóc escèptic perquè poso en dubte que el seu entorn més immediat hagi calculat que, si bé Jordi Portabella és un dels polítics amb més olfacte de supervivència política del país, aquest nassarró privilegiat pugui haver estat la fi de la seva carrera política. No ho dic en va, això. Perquè l’enologia, en política, s’atura a olorar de passada i a no gestionar el dia a dia pensant en l’endemà. Portabella sap que s’acaba la bicoca i que ha de cremar tots els neulers en una aposta de tot o res: talment un jugador de pòquer amb totes les fitxes al centre o aquell corredor de fons de casinos, a l’espera que la boleta de la ruleta es pari en el número on ho ha apostat tot. Però, els qui no representen els interessos de Portabella i Laporta, ja vetllen pels interessos d’ERC? Laporta pot haver-se convertit en el clàssic zeppelin. Es tracta d’aquell baló d’oxigen que permet que tot i tothom inhali quan l’aire està viciat, però que si hi ha guspira, hi ha foc: ell mateix pot traduir-se en una deflagaració sense antecedents; i s’ho pot empassar tot. I els lírics em diran que de les cendres tornaren a néixer les flors, segur. Doncs, sincerament, quina pena, tanta miopia!
Dissabte
Cafè amb un ex-militant del PSC. Dia de mercat, parades ambulants i carros de la compra amunt i avall. Parlem sobre les famoses “dues ànimes” -i de la quinta essència, no et fot?. Bé, el cas és que, a mesura que buida el pap, em confessa que la seva militància no ha acabat encara: el partit, sabent que participa a la ràdio local, segueix enviant-li argumentaris polítics perquè els dispari contra les altres formacions polítiques. Penso en el ‘1984’ i que George Orwell es va quedar curt. Pel que em diu, es tracta de titulars tendenciosos i quatre ratlles ben banals perquè l’anècdota de la setmana evolucioni cap a la categoria més roïna. Patètic. Jo li dic que llegeixi un llibre que he començat: ‘Moby Dick’. Altament recomanable, per cert. Aprofito per recordar-li una de les cites que surten abans que el lector iniciï la lectura: ‘Espanya, una gran balena encallada a les ribes d’Europa’, segons Edmund Burke. Alerta; poca broma! Li explico que els sociates són com els nostàlgics corsaris. Perquè “Armar una nau en cors”, “Fer el cors” o “Sortir a cors” no és res més que aquella campanya que fa una nau mercant amb patent del seu govern, contra les naus de l’enemic. El PSC és això, per extensió del PSOE. I Rubalcaba anirà al capdavant, per a preparar la jovenívola Chacón de cara a les següents, i Iceta serà el proper Primer Secretari del PSC, la tardor que ve, en substitució de Montilla, l’únic ex-President de la Generalitat que ha mantingut el càrrec orgànic del partit no havent revalidat el seu status quo. Fet i fet, quin panorama. Obro el llibre d’Herman Melville i subratllo una frase: ‘Jo mateix sóc un salvatge, i no dec fidelitat a ningú més que al rei dels caníbals; i en tot moment estic disposat a rebel·lar-m’hi’. Recordo el cafè del matí i crec que al davant no tenia un corsari, un sectari, sinó més aviat algú que ha decidit ser ell: T., benvingut al gremi dels lliurepensadors sense carnet.
Dimarts
Independència o submissió. El #10A és això: el punt i a part d’un nou principi o el punt i final d’un definitiu desenllaç. Uns votaran amb tota la pompa d’il·lusions i uns altres per la porta del darrere, si és que ja no ho han fet de manera anticipada. El President Mas assegura que ha volgut fugir de la “parafernàlia”. Sí que l’és el fet que es tiri terra al damunt, no aprofiti l’instint d’un Molt Honorable i que confongui la veritat -amarga- per la discreció -fictícia. I hi ha qui es debat sobre si amb l’ajuda de Déu, es pot besllumar que si sí o que si no. I els companys d’ICV que s’abstenen, llevat d’en Gomà, perquè la consulta no contempla l’opció federal: amics ecosocialistes, que dos no es federen si un no vol! I, de moment, el patriota Vila d’Abadal, des de Vic, ja surt al rescat contra les ínfules del demòcrata-cristià no practicant. Un pèl tard, però. De totes maneres, penso que els polítics no saben -o desconeixen- que no haver participat de les consultes quan tocava, com no haver estat partidari de l’opció assertiva, alhora, serà una llosa difícil d’aixecar a posteriori. En els temps que vindran, no haver estat en el bàndol que tocava serà un material inculpatori que cap d’ells podrà prendre’s a la lleugera. En resum, haver felicitat la precaució i premiar-la amb privilegis. Em pregunto si volem que Catalunya segueixi sent això i el tites-tites la consigna. Siguem adults. Siguem un Estat propi. Fóra bo que fóssim nosaltres.
