Aquesta setmana l’Observatori de les Finances Ètiques (FETS) va organitzar una jornada de reflexió amb la voluntat d’acostar tots els actors que persegueixen el creixement de l’ètica, la responsabilitat o la transparència al món financer, en un diàleg constructiu. La proposta era engrescadora. La voluntat d’avançar en la definició de les fronteres d’aquests conceptes pot ser la base per encetar un diàleg entre els actors financers i els responsables polítics i institucionals i contribuir a enviar un missatge més clar i transparent a la nostra societat.
La tasca de FETS durant aquests darrers anys ha estat sensibilitzar a la ciutadania catalana sobre la importància que té l’ús dels nostres estalvis per part de les entitats financeres. Perquè la sensibilització és una eina cabdal en el procés de creació d’opinió pública i de reflexió a favor d’unes aptituds i comportaments més solidaris i respectuosos amb l’entorn immediat i amb les realitats de les persones i dels pobles del sud. També és feina de la cooperació al desenvolupament conscienciar de l’estreta interrelació entre les accions que duem a terme els ciutadans del nord amb els ritmes i condicions de desenvolupament dels països del sud. Però l’eina més poderosa per generar aquesta consciència és predicar amb l’exemple i assumir els principis d’administració pública responsable. Aquest principi no és només un postulat ètic sinó també un mandat de la llei de cooperació i del pla director 2007-2010, ja que aquests dos documents fan un esment explícit a la necessitat d’aplicar mecanismes de coherència de polítiques.
Per aquesta raó, Esquerra va introduir al text del pacte del govern catalanista i d’esquerres la proposta de introduir criteris ètics, socials i ambientals en les compres de béns i serveis de la Generalitat de Catalunya, però l’estroncament d’aquesta primera experiència de govern al poc temps d’haver iniciat el seu camí va fer inviable endegar propostes de tanta envergadura. Després de les eleccions de 2006, amb l’arribada del nou govern, tant en el document programàtic de l’Entesa Nacional pel Progrés, com en el Pla de Govern 2007-2010 de la Generalitat de Catalunya, ens varem tornar a comprometre a introduir aquests criteris en les compres de béns i serveis de la Generalitat i a promoure el Comerç Just i el consum responsable. Del segon objectiu en parlaré un altre dia, ja que hem avançat prou en la promoció del comerç just i el consum responsable. Però pel que fa al primer objectiu, encara hem de superar alguns entrebancs importants.
Perquè durant el temps que Esquerra va ser fora del govern i el PSC va governar en solitari amb ICV, el Departament d’Economia i Finances va aprovar un sistema de tresoreria corporativa que, amb l’objectiu d’opitimitzar els recursos financers públics de la Generalitat de Catalunya, introduïa la centralització de fons (cash-pooling) de tota la Generalitat de Catalunya. No cal dir que durant aquella época, el soroll preelectoral va tapar moltes de les accions internes o externes que va desenvolupar aquell govern durant sis mesos.
El cash-pooling tenia la virtut de facilitar la reducció de saldos de tresoreria de les empreses públiques, disminuint així l’endeutament de tresoreria o comercial de la Generalitat, però comportava un risc evident: la gestió de tots els serveis financers de tresoreria estaria en mans de tres entitats financeres, decidides per concurs públic, sense que el govern introduís cap criteri ètic entre els requisits que aquestes entitats havien de complir per poder concursar. De fet, els principals requisits es basaven en criteris de rendibilitat econòmica, i quatre (grans) entitats bancàries foren les guanyadores d’aquest concurs i per tant les encarregades de gestionar aquest volum (certament molt elevat) econòmic.
Malauradament, benefici econòmic és per molts contradictori a benefici social. Per tant, la nostra feina ha de centrar-se en incidir en aquest canvi de paradigma. Els responsables de contractació de les administracions tenen encara molta incertesa sobre quines són les formes més apropiades per incloure certs criteris de sostenibilitat en les compres públiques, i és la nostra responsabilitat obrir espais de reflexió i buscar exemples d’altres administracions més avançades en aquest àmbit per aplicar solucions adaptables a la nostra realtat.
Un cop tornats a govern, i amb la voluntat d’iniciar una col•laboració directa entre l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) i alguna entitat de banca ètica per dipositar els recursos que la Generalitat assigna a l’ACCD en matèria d’ajuda oficial al desenvolupament, constatavem que no era possible apostar per aquesta nova modalitat financera, ja que el cash-pooling ens afectava de ple i no ens permetia treballar amb cap altre entitat financera que no fos una de les tres homologades.
Al cap d’un temps i per raó de la crisi, varem veure aparèixer una altra oportunitat de treballar amb la banca ètica a Catalunya. Els pressupostos de la Generalitat de Catalunya del 2008 van crèixer, malgrat la caiguda de recaptació dels tributs, gràcies als capítols 8 dels diferents departaments (crèdits). La introducció d’un capítol d’inversions financeres al pressupost de l’ACCD, tot i el desgast polític que va comportar per no ser una acció acordada amb consens, obria la porta a que des de l’ACCD actuéssim com avaladors de capital-risc per a entitats de banca ètica, tot enfortint la seva posició davant el tercer sector. Malauradament, la reacció del sector de lles ONG, tot i que comprensible, no va permetre entrar a debatre l’oportunitat d’utilitzar una petita part d’aquesta partida per invertir-la en espais necessitats de crèdits públics com la banca ètica, el comerç just o els microcrèdits. Finalment, a petició del propi sector i dels grups parlamentaris, varem desistir d’utilitzar instruments de cooperació reemborsable.
A dia d’avui, continuem treballant amb les organitzacions catalanes amb experiència en aquesta matèria amb la voluntat de que en tant que Administració Pública, fem influència en el mercat i en l’entorn, però també en el consum de béns i serveis. Ho fem en l’àmbit del debat, la reflexió i la sensibilització. Però no podem amagar que una de les accions més potents que podem fer, la introducció de criteris ètics en les compres de bens i serveis de la Generalitat, necessita d’una major complicitat: del sector de les ONG, de tot l’arc parlamentari i del Departament d’Economia i Finances.
Aquestes són algunes de les reflexions que vaig fer en l’acte de cloenda de les jornades organitzades per la gent de FETS. Unes jornades que van comptar amb la participació de la major part dels actors implicats: les entitats de finances ètiques Coop57, la Cooperativa de Serveis Financers, Groupe Crédit Coopératif, Projecte FIARE, ARÇ Cooperativa, Triodos Bank, Oikocredit Catalunya; les ONG Intermón-Oxfam, Economistes sense fronteres, Setem, el Centre d’estudis per a la pau JM Delàs. Justícia i Pau; algunes de les entitats financeres tradicionals: BBVA, BSCH, la Caixa de Pollença, Caja Navarra, Caixa Catalunya; així com diferents experts de DEUSTO, de l’International Association of Investors in the Social Economy, de la Universitat Jaume I de Castelló i del propi Observatori de les Finances Ètiques. Finalment, van participar els representants dels partits polítics amb representació parlamentària que van acceptar la invitació: Marta Llorens, de CiU Antoni Comín, del PSC-CpC, Pere Aragonès, d’ERC, i David Cid, d’ICV-EUiA.
Desprès del lamentable espectacle que ens ha ofert la banca tradicional a escala internacional, buscar alternatives entorn de la banca ètica és de les coses més intel·ligents que es poden fer.
