La liana és una eina motriu de reputada condició aèria, molt útil per creuar veloçment i fugaç l’espessa societat nostra, aquesta civilitat natural i ajardinada que massa sovint cedeix a la invasió herbàcia que el vitalici abús d’estat i la llenya civil provoca. En aquesta jungla catalana el senyor Sostres va en liana cosa que al senyor Monzó no li cal.
A l’ombra privilegiada i tolerant de l’escola activa de sempre s’ha ensenyat als petits catalans a obviar els riscos i el vertigen de sobrevolar la realitat en liana, entrenant-los amb tirolines o cordades. Per contra els infants que no van passar per l’escola activa i es van forjar en la fèrria disciplina -amb o sense capellans i monges- van aprendre a circular per la mateixa jungla a peu dret. Com cadells salvatges van rebre l’impacte pedagògic radical de l’entorn feréstec i alliçonats pel cos a cos amb la bèstia van ser capaços d’elaborar de manera natural un codi interior basat en l’harmonització entre sensibilitat i supervivència. En aquest exercici molts han esdevingut grans mestres del guanyafenc.
Els gens catalanistes configuren els nexes evolutius d’ambdós tipus: sentit patriòtic ben definit, circumcisió sobiranista i un individualisme o independència personal de pedra picada. Capacitats per escriure regularment en castellà -fet que sempre delata submissió no al diner sinó al desig natural d’audiència- ambdós tarannàs han marcat territori propi a la jungla escrita catalana. Mètodes diferents -prim o gruixut, relat o crònica, tesis antípodes o convergents- però a cada línia exposició clara de la robusta complexitat del pensament individualista català i en català.
Hi ha infinitud de possibles consideracions a fer al caire dels valors i de les clavegueres, de la polidesa i del mal gust, del temari laic o del transcendent, de fons i de forma, de seny i rauxa, d’Ubú o Panurge. Tot és comparable. Però no és el cas, ni s’escau aquí cap recerca de les 8 diferències, ni a la crítica, ni per empreny. Només gràcies. Sostres i Monzó, més i menys joves però ambdós cuits als forns ideològics i vitals del segle passat, són escriptors que donen llum al nostre segle vint-i-u, testimonis d’un destí que de no mantenir la tensió com fan ells es difuminarà.
Per això esperem que els nous joves irats d’aquest segle s’enfrontin a les mateixes bèsties, a la mateixa jungla, com ho fan els nostres dos heroics relators periòdicament i fins que el tren arribi a l’última estació. La seva herència, volguda o no, és aquesta: asfalt o liana.
