L’anunci de Zapatero, pactat amb el PP, de reformar la Constitució per situar-hi un sostre en el dèficit i el deute de tot el conjunt d’administracions públiques de l’Estat espanyol ha desfermat un debat sobre la veritable naturalesa de la democràcia, dels mecanismes de participació de la ciutadania en qüestions que afecten plenament la seva qualitat de vida, i de com en temps difícils la política resta segrestada pels dictats dels mercats financers, causants de la crisi econòmica mundial que patim.
La idea es deriva de la proposta del Pla Merkel i Sarkozy d’incloure sostres de despesa en les constitucions dels països membres de la UE (3% de dèficit públic, tal com resa la regla d’or del Pacte d’Estabilitat, i l’obligatorietat de dur reformes severes en aquells països on el volum de deute supera el 60% del PIB, amb l’amenaçadora recomanació franco-alemanya que es talli qualsevol transferència de fons europeus als països indisciplinats).
Com a catalans, i d’acord amb la salut del nostre sistema econòmic, no hauríem de tenir cap problema a acceptar les mesures d’estabilitat del Pla Merkel-Sarkozy, ja que en situació d’independència fiscal generaríem un superàvit en els comptes públics proper al 6% del PIB anual.
Tanmateix, m’agradaria subratllar que es tracta d’una mesura que tendiria a eliminar el que ha estat una de les veritables raons històriques que justifiquen la intervenció de l’Estat en l’economia: la seva acció anticíclica mitjançant una política d’estabilitat econòmica a llarg termini. Els estats, en aplicar una política pressupostària expansiva en períodes de recessió i una de contractiva en períodes d’auge econòmic, compleixen una de les seves funcions principals, i ara pretenem manllevar-li…
Crec que és de justícia recordar, doncs, que el límit al deute suposa un contrasentit en tant que els mandataris públics accepten sacralitzar un objectiu purament instrumental en matèria de política econòmica, com el dèficit o el deute, i elevar-lo a la categoria d’objectiu constitucional.
El sentit comú ens diria que les constitucions no són el lloc on ubicar de forma solemne objectius instrumentals en matèria de política pressupostària. Les constitucions recullen, en tant que cartes magnes de la ciutadania, drets i deures, principis rectors, criteris d’organització social i econòmica, així com objectius finals desitjables sobre els que haurien de tendir les polítiques dels governs.
En el cas que ens ocupa, situar un objectiu de caràcter purament instrumental com és un determinat percentatge del dèficit o el deute en matèria de política econòmica podria suposar el primer pas en una lògica de situar-hi aspectes com la inflació, per exemple… Posats en aquesta lògica, per què no establim un llindar als desequilibris en la distribució de la renda? Existeixen nombrosos indicadors sobre la cohesió social promoguts per organismes com l’ONU o el World Economic Forum i que l’Eurostat recull habitualment. Podríem situar l’índex de Gini que calcula el Banc Mundial sobre la desigualtat de rendes dels ciutadans d’un país. A la UE, el coeficient oscil·la força: hi ha països on la distribució de rendes és més equitativa, com Dinamarca i Suècia (ambdós 0,250) o Alemanya (0,283). En aquests països, el 20% de persones més riques multipliquen per 4 la riquesa en relació al 20% més pobre. I, d’altra banda, hi ha estats com Itàlia i el Regne Unit (ambdós 0,360) o l’Estat espanyol (0,347), on la riquesa del 20% més adinerat multiplica per 6,5 i 7 cops el 20% de la població amb menys recursos…
Davant una proposta de reforma constitucional cuinada a Madrid pels dos partits espanyols majoritaris, en la que els catalans tenim molt poc a dir, hauríem d’enviar un missatge europeista als socis de la UE i demanar al nostre Govern i als partits de l’arc parlamentari català que limitin el dèficit i el deute i que, a més, fixin un topall al dèficit fiscal i al desequilibri en la distribució de la renda.
En efecte, el nostre sostre de despesa i de deute hauria d’anar en consonància amb l’evolució de la balança fiscal amb l’Estat. Caldria situar,en la línia del concert econòmic, un topall en la contribució de Catalunya a la caixa única de l’Estat, que ens permetés no tan sols equilibrar estructuralment els nostres propis dèficits i eixugar el deute públic acumulat, sinó alinear-nos amb els països rescatadors, i no pas amb els rescatats.
Finalment, com a catalans podríem donar exemple, i com que s’imposa aquesta lògica de situar variables instrumentals a les cartes magnes, proposem situar un valor màxim en la desigualtat social estructural, mesurada a partir de l’índex de desigualtat dels ingressos del conjunt de la ciutadania, com l’índex de Gini, de manera que els països on l’índex sobrepassi el 0,30 haurien de potenciar els sistemes de redistribució econòmica a fi i efecte d’evitar factures econòmiques i socials més oneroses en el futur.
