Dijous, 5 d'agost de 2021 - Edició 1106
La República

Els immigrants del tren borreguero es fan independentistes (1/4)

La meva avia sempre plorava quan parlava del viatge a Barcelona al “tren borreguero”. Aquell tren no era un AVE dels que ara cusen Espanya amb acer (passant per Madrid), […]

Da Victus
Da Victus 05/10/2014

La meva avia sempre plorava quan parlava del viatge a Barcelona al “tren borreguero”. Aquell tren no era un AVE dels que ara cusen Espanya amb acer (passant per Madrid), sinó d'aquells que trigaven dos dies entre Granada i Barcelona (pel corredor mediterrani). Plorava quan explicava el seu periple, primer amb la meva mare, i després amb el seu germà menor, un nadó de tot just uns mesos al que no podia alletar per que “no sortia res”. Va haver de ser una experiència traumàtica, no soc capaç d'imaginar una més gran sensació de fracàs com a mare que la de no poder alimentar als fills. No em sorprèn que plorés sempre que tornaven aquells records, una i altra vegada. Finalment, tot i que els seus èxits varen ser molt més grans que els seus fracassos, va enterrar aquella pena amb ella a Catalunya per a tota l'eternitat, la seva terra, la que la va acollir com si aquí hagués nascut, i aquí va decidir quedar-se per sempre, als seus quasi 90 anys.

Estic completament segur que la vivència del tren sense menjar per al seu fill va acompanyar la meva àvia a totes i cadascuna de les coses que va fer després. La sensació de fracàs devia ser tan desoladora que mai la va poder superar. Malgrat tot, la meva àvia era creient … i practicant. Costa creure que avui dia hi hagi gent que vulgui revisar la realitat d'aquells temps enaltint amb gran alegria unes bondats típiques dels senyorets andalusos i adinerats de la capital de l'altiplà, que varen arrasar a milions de persones sense cap tipus de miraments. Tot val per la unitat nacional espanyola. De fet no és quelcom nou a la història d'Espanya, als darrers 300 anys ha succeït en moltes ocasions.

Els meus avis paterns varen arribar a Barcelona des d'Almeria, i els materns ho feren des de Granada ja fa molts anys. Cap d'ells ja hi és entre nosaltres. Les històries que escoltava de la seva fugida son molt similars a les de molts avis dels meus amics i des de molts llocs diferents, és a dir, vingueren a Catalunya per que a Andalusia no tenien per menjar, ni ells ni els seus fills. La meva mare ho va nèixer a Granada i va arribar a Barcelona amb 5 anys. El meu pare ja ho va fer a Barcelona, com jo. I jo soc un EZ com qualsevol altre. Crec que puc afirmar sense por a equivocar-me que jo i la meva família som un exemple típic de l'emigració espanyola dels anys 50-60 cap a Catalunya.

La meva avia era la típica andalusa de raça, lluitadora, bruna, molt bruna, tant de pell com de pel, ulls negres com un cavall pura sang del sud, maquíssima, i amb un caràcter típicament de la seva terra, vaja que si la meva avia hagués tingut pebrots haguessin estat quadrats. Això sí, amb un cor i una generositat sense límits amb tots els que l'hem envoltat.

La vida a la Granada de la post guerra (recordeu que era la guerra d'una Espanya contra l'altra), res tenia a veure amb la pròspera i rica Granada imperial d'altres temps. La meva avia i la seva família vivien de mala manera a les coves del Sacromonte (tot just al davant de l'Alhambra, les restes del grandiós imperi andalusí), en condicions higièniques deplorables, sense aigua corrent, i amb aliments extremadament escassos (micro àpats una sola vegada al dia). Aquelles coves avui són visitades i venerades pels turistes, com si d'una ficció es tractes. Però no era ficció, era real com la vida mateixa. La meva avia no va tindre estudis, i ningú li va ensenyar a llegir, però en va aprendre pel seu compte.

Una vegada a Barcelona, la meva avia va haver de treballar duríssim netejant cases, botigues i escales veïnals, de les 5 de la matinada a les 8 de la nit, de dilluns a diumenge, d'un lloc a l'altre sense descans, amb bones i males cares, amb gent de gran cor i gent desagradable, però sempre al peu del canó. Afortunadament Catalunya li va oferir la possibilitat de poder menjar guanyant-se la vida, cosa que no succeïa a la seva estimadíssima Andalusia. El meu avi va tindre treballs esporàdics. Inicialment varen viure rellogats amb no se quanta gent més al mateix pis, al barri xinés de Barcelona … quantes vegades hauré escoltat aquesta història? La meva mare i el meu oncle estaven internats a un centre, a on estaven alimentats, cuidats i formats sota un estrictíssim règim religiós pagat per l'Església d'aquells temps, i separats per sexes.

Passats uns anys la família va prosperar a Barcelona, a Catalunya, no a Andalusia, ni a Extremadura, ni a Murcia, ni a Galícia, ni a La Manxa, ni tan sols a Madrid. Varen poder comprar el seu propi pis deixant el rellogat, posant temps i distància amb la desnutrició i un munt de calamitats.
Iaia, vas ser infinitament més valenta que tots ells en deixar-ho tot per vindre a Catalunya cercant menjar, respecte i un futur pròsper per a tu i la teva família, i mira com ho volen fer pagar a tots, amb insults, menyspreus, vivint del nostre esforç, i tractant d'espanyolitzar-nos, de repatriar-nos, i d'eliminar una cultura que va respectar les nostres tradicions tot i que eren molt diferents de les catalanes. Espero que duri poc temps i tot el teu treball de formiga infatigable, el de la mare, i el de tota la família serveixi per tal que l'esforç no caigui en sac foradat. També pel seu propi bé, serà l'única manera que ells s'aixequin i arreglin els problemes d'Espanya, aquesta de passat imperial que tantes vegades es posen a la boca com trepitgen constantment tot tipus de polítics i cacics de torn, per molt que diguin el contrari.

Em consta que aquesta història no és única ni exclusiva d'emigrants andalusos, sinó de gents que varen arribar des de Galícia, La Manxa, Múrcia, Extremadura i molts altres, i actualment des de països llunyans, per tant senyors Monago i Vara, o Sra. Díaz, estupideses les justes, NO SOM COLONS, NO ELS PERTANYEM, CATALUNYA ENS HA FET LLIURES de cacics com vostès i les seves famílies, i ens ha donat la possibilitat de treballar durament per tindre un futur, i ara serem la clau que farà definitivament lliure a Catalunya, d'igual forma que varen fer els emigrants espanyols a països com Mèxic, Argentina, Colòmbia, Perú, Equador, o tants altres. Prenguin nota.