Es podia tallar la tensió amb un ganivet. “Vamos al grano” i de cop fa una pose com de torero. I respon clarament que ell no és aragonés. Perquè no ha nascut a Aragó i el seu pare no era Guàrdia Civil i no es diu Pérez. Braços mig creuats, com un trapella que espera el joc. O la mateixa cara que posa un avui quan explica batalletes. Se’l veu bé, entrenat. Ensenya la targeta sanitària i no ha estat casualitat.
El vestit la va gran, no és ajustat. Camisa blau clar i corbata de ratlles en tons marrons i verds foscos. I resulta que parlar d’independència, el més important per un jubilat marmolista és saber si el Barça i l’Espanyol jugarien a la lliga espanyola o no. I la Montse demana perdó per parlar en català i li preocupa el tema de les lligues, perquè Ronaldinho no jugaria contra el Girona. I resulta que el problema no és un Estat propi per tenir més infraestructures sinó a quina lliga jugaran els blau-granes. Surrealista. Amb tots els respectes per la Montse, però menys donar puntades de peu a una pilota i més llegir.
I Carod aprofita una pregunta sobre la república i la crema de fotos per dir que a ell no li agrada que cremin fotos seves, però ho respecta. Més clar, aigua. Per qui ho vulgui entendre. I encara que no li agradi, torna a repetir que no cal cremar res ni fer coses violentes: i ha de ser un dret cremar-les. Encara que sigui lleig.
Independència i més independència. Per l’audiència, Catalunya ja és independent. La perversió de la comunicació. Quant de mal ha fet Jiménez-Losantos. I demostra que és filòleg quan parla de País Valencià o Comunitat Valenciana, davant d’un home que sembla poc informat.
I l’Aina i demana a Carod consells per deixar de sentir-se agredida pel nacionalisme espanyol. És com la nova víctima que li demana consell a la vella víctima. Carod, demana a Espanya que surti de l’armari i es defineixi com a plural. I sap utilitzar les estadístiques, surt el Carod orador, el Carod que es mou com peix en l’aigua.
I en Josep Lluís no és diu José Luis. I l’entrada dóna peu al tema lingüístic. Perquè el jove de Castella-Lleó no entén perquè a un espanyol que vol treballar a Catalunya se li demana parlar català però si entén que a un espanyol se li demani francès a París. I aquí és on ell volia arribar.
I arriba el tema d’ETA. I Carod s’explica, perquè ell hi era i els periodistes d’Espanya no. I ell diu que no va demanar que matessin a la resta d’Espanya. I diu que ell farà tot el possible per acabar amb ETA. I ell diu que el què cal, és guanyar consciències.
Somriu quan un abertzale li pregunta per Batasuna. Els gestos delaten i a Carod el delaten. Tot i que ell es delata sol perquè és clar.
I la Sagrario li diu clarament que no té cap interès en aprendre català. I Carod esgarrapa aplaudiments quan li respòn que un país que en 300 anys no aprèn a dir Josep-Lluís però si a pronunciar Schwarzzeneger, té un problema.
I per colofó, què significa Espanya. I ho aprofita amb una arenga digna d’un orador.
Carod desenfadat, sense complexes i directe.
