Com a mínim l'Estat pot estar satisfet de la maniobra de l'intercanvi de monarques. L'abdicació de Joan Carles I els dies després de les eleccions europees responia a la necessitat d'intentar mantenir tant el bipartidisme com la unitat a Espanya. Volien un revulsiu sense haver de moure un dit, i van apostar per Felip, que ha intentat posar tota la carn a la graella durant el missatge de Nadal -en una monarquia constitucional, no té massa més eines. Ha volgut allargar la mà als catalans alhora que estirava les orelles a la classe política del Principat. Una actitud més intel·ligent que la del Partit Popular, però també infructuosa.
Ja és un triomf pel sobiranisme que el Rei hagi dedicat uns minuts del discurs a parlar explícitament de Catalunya, senyal que s'estan fent bé les coses si l'objectiu és la independència. Ara bé, el fet que Felip VI reciti el discurs de les fractures emocionals -ja sigui entre familiars, amics o ciutadans- i la cançoneta constitucional no faran convèncer a cap dels gairebé dos milions de ciutadans que van assistir a la V. El problema és que per moderns, renovadors o ben intencionats que semblin les intencions dels nous actors polítics espanyols, el fons és el mateix: “Allò que fa d’Espanya una nació amb una fortalesa única és la suma de les nostres diferències”, deia el cap de la família reial. És a dir, de nacions només hi ha una, l'espanyola. I punt.
Pablo Iglesias deia la setmana passada que “Espanya és un país de països, un país de nacions”, però la conseqüència natural d'aquesta afirmació, que seria fer-se seu el clam del dret a l'autodeterminació no va venir, sinó que van aparèixer un munt de velles excuses. A més, a un any de les eleccions i a Barcelona és molt fàcil dir-ho; estarà bé sentir la mateixa frase a Madrid en els quinze dies de campanya electoral l'any vinent. De fet, Podemos ja ha dit que està força d'acord en general amb el diagnòstic que Felip ha exposat en el missatge de Nadal.
En tot cas, el nou rei podria tenir a les seves mans salvar Cataluña si actués com a tal, i mediés entre els dos executius enfrontats per celebrar una consulta vinculant. De la magnanimitat del gest, potser alguns indecisos votarien No a la independència i encara mantindrien la unitat d'Espanya. Res més lluny de la realitat, ja que el Borbó no ha estat per res del món neutral. És l'enèsima discriminació: si representa a tot l'Estat, per què es decanta tan clarament en contra dels independentistes catalans, oficialment espanyols al cap i a la fi? Per què no mira Felip al Regne Unit també, on la reina Elisabet va rebutjar pronunciar-se en contra de l'independència d'Escòcia -malgrat les pressions- fins i tot la setmana abans del referèndum, en què la Unió va passejar-se per la vora del penya-segat. Fins i tot en el missatge de Nadal, la cap dels Windsor mantenia la neutralitat dient que alguns escocesos van patir una gran decepció i d'altres un gran alleujament i que es necessitarà temps per superar les diferències.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014
