En l’anterior article vaig fer un repàs de les dues darreres propostes de pacte fiscal que l’autonomisme ha fet en el passat a Espanya per tal de demostrar que no té res de nou la proposta pactada el passat 25 de juliol al Parlament. En aquest article ens centrarem en l’anàlisi de l’estratègia que s’ha seguit històricament per tal d’intentar assolir la recaptació de tots els impostos que paguen els catalans i en conseqüència un sistema de finançament més just, comparant-la amb la que es segueix en l’actual intent.
Tal i com vam poder veure en l’anterior article, ja a l’any 96 CiU parlava d’aconseguir la recaptació de tots els impostos de Catalunya. Durant aquella legislatura es va realitzar una comissió d’estudi d’un nou sistema de finançament. Posterioment CiU ho va utilitzar com a esquer electoral per la campanya electoral de 1.999, i finalment el 18 d’octubre de l’any 2000 es va aprovar al parlament una proposta per dur a Madrid amb el suport de CiU i ERC i l’abstenció d’ICV i el PSC. CiU va negociar amb el PP aquest nou model en el marc del Consell de Política Fiscal i financera. Tot plegat va acabar amb una proposta unilateral del PP que no tenia res a veure amb l’objectiu inicial.
En el cas de la proposta d’un nou sistema de finançament proper al concert econòmic que incloïa l’Estatut de 2005 aprovat pel Parlament, aquesta fou portada a Madrid i negociada amb el govern espanyol amb l’aval del 90% dels diputats del Parlament. Durant la fase de negociació el conjunt del text va patir una retallada important a les aspiracions inicials passant d’una hisenda pròpia única a un consorci que finalment mai s’ha arribat a desplegar.
En resum doncs, sempre s’ha aplicat una estratègia semblant: llançar una proposta de màxims a Catalunya amb un consens més o menys majoritari; per posteriorment anar a Madrid i acabar negociant una rebaixa o bé, acceptar una proposta unilateral del propi govern de Madrid que en cap cas satisfà les necessitats i expectatives inicials, ans el contrari, acostuma a perpetuar l’espoliació i el no control de la recaptació de les finances del país durant els propers anys.
En conclusió, podem dir que la decisió d’atorgar a Catalunya la recaptació de tots els seus tributs depèn única i exclusivament del govern espanyol i del Congrés i tan és la majoria de diputats catalans que ho demani. Sempre hi haurà un no per resposta en forma d’una rebaixa o d’una proposta unilateral que ens faran ells i que l’autonomisme no tindrà més remei que acceptar per no haver d’assumir el fracàs d’un no acord. De fet sempre se’ns ha acabat venent els acords de finançament com els millors de la història, només cal observar les portades dels diaris el dia després de concloure la negociació i això ho ha fet tan CiU com ERC.
Actualment el govern ha aplicat una estratègia semblant a la del 2005 però amb menys suport parlamentari que llavors. És d’esperar que el resultat d’aquesta negociació acabi en un nou fracàs alhora de voler recaptar la totalitat dels impostos del país.
Arribats a aquest punt, m’agradaria analitzar l’argument que els convergents ens llancen alhora de defensar que cal apostar ara pel pacte fiscal, com a primer pas en el que anomenen la transició nacional. L’argument que sostenen és que aquesta via ens permet portar a Madrid una reivindicació que demanen el 75% dels catalans per tal que ens diguin que No i l’independentisme creixi. És un plantejament que inicialment podria semblar interessant. És per això que des de l’independentisme se’ls va proposar una estratègia de negociació que seguís un camí diferent que la que s’havia usat en el passat. Les raons són òbvies, l’experiència ens demostra que usant aquesta estratègia estava demostrat empíricament que no s’assolia cap mena de resultat que s’acostés a l’objectiu. Per altra banda l’estratègia suposava mesos i mesos de negociacions estèrils. Un temps molt valuós que amb la situació actual no podem perdre.
La nova estratègia proposada es basa en dos pilars. En primer lloc en el dret a decidir del poble català i en segon lloc en l’experiència de Navarra la qual si que ha assolit sempre èxits a l’hora de negociar el seu conveni de finançament. El full de ruta començaria amb la proposta que va sortir de la comissió d’estudi del concert i portaria la mateixa a referèndum popular per tal que el poble català decidís. En segon lloc un cop obtingut el suport majoritari del poble català (què pot tenir més força que això?) es presentaria la proposta a Madrid en tràmit de lectura única, tal i com fa Navarra. Això suposa suprimir tota opció a que es rebaixi la proposta que surt de la voluntat del poble català, així com eliminar les llargues negociacions per no arribar enlloc. Per tan és el Congrés, qui hauria de decidir si accepta o rebutja la proposta. Amb això ens estalviaríem llargues negociacions, en un moment d’urgència nacional, per arribar a un resultat de fracàs.
Tota persona que es cregués l’argument que sostenen els convergents a l’hora de defensar les bondats d’optar pel pacte fiscal estaria d’acord en què si l’objectiu és que ens diguin que no aquesta és la millor opció per tal d’optimitzar el procés. Doncs bé amics, resulta curiós veure com CiU ha rebutjar no una, ni dues, sinó fins a quatre vegades, aplicar aquest tipus d’estratègia. En primer lloc ho va fer votant contra de dues mocions parlamentàries dels plens de 14 d’abril de 2011 i 3 de novembre de 2011 que ho demanaven, en segon lloc ho va fer quan es votaren les conclusions de la Comissió Parlamentària d’Estudi del Concert, i finalment ho feu en el Ple del Parlament de 25 de juliol de 2012 quan es varen votar les esmenes a la proposta de resolució aprovada.
Per tot això, es constata que la voluntat de CiU no és la d’aplicar una tàctica diferent de caixa o faixa amb l’objectiu que ens diguin que no, sinó la d’entrar a negociar, ja que com s’ha demostrat reiteradament, la proposta de pacte fiscal és una eina d’aquest partit per tal de prolongar l’autonomisme i per usar-la com a pastanaga electoral.
