Fa pocs dies que a bombo i plateret van deixar caure, com aquell que no ho veu, la notícia sobre la que Catalunya havia rebut una injecció de diners procedents del turisme, que era tant sols de 8.000 MEUR, comptant des de gener fins l’agost d’enguany. Gran notícia però com un és observador de mena i enlloc de llegir diaris, viatja, s’adona que la xifra està molt més que inflada. De totes formes, aquesta xifra està de moda, ja que avui mateix el Banc d’Espanya ha declarat que per evitar que Unnim i CatalunyaCaixa anèsin al fangar, a pastar fang precisament, se’ls havia injectat de la caixa de tots i totes, aquesta quantitat. Potser un xic més elevada però al voltant dels 8.000 MEUR ja que ara sempre anem amb els números grossos. Però el més greu és que queden en mans del Banc d’Espanya i deixen de ser de Catalunya, malgrat el conseller Mas-Colell digui que al menys les oficines són a casa. Sí, com les casernes de l’exercit espanyol, que també són a casa.
Precisament CatalunyaCaixa que en les seves èpoques les havia fet ben grosses amb les Diputacions. Sí, aquestes entitats públiques de les que ningú sap que fan però que hom sap el que ens costen i que serveixen perquè alguns alcaldes i alcaldesses puguin treure pit, amb perdó, davant els seus ciutadans dient que renuncien a cobrar el seu sou, ja que perceben el de la Diputació, que sempre, casualment sempre, acostuma a ser molt més elevat. Les disbauxes financeres de Caixa Catalunya venen de lluny. I molt més des que el insigne i flamant alcalde de la gran Ciutat Comtal, Narcís Serra, si va fer càrrec. Sí, aquell que sense haver fet ni tant sols la mili, va ser anomenat ministre de Defensa. Tot un gran despropòsit dels molts als que ens han tingut i ens tenen acostumats els polítics de casa nostra i els del pis del costat. No he dit les polítiques, però prego amablement si afegeixin, ja que no queden pas exemptes de cap historia. I d’Unnim què cal dir?. Dons res més que aquest engendre, és la suma d’un dels tants i tants fracassos de les entitats financeres catalanes que vivien dels interessos i comissions que fraudulentament anaven prenent, amb un somriure a la cara, als ciutadans que desitjaven tenir un habitatge de propietat. Però com sempre passa, no si pot anar cada dia a l’era a vantar la palla per tenir gra de blat, perquè abans cal conrear-lo, tenir-ne cura i finalment, segar-lo.
De totes formes, cap problema. Vivim en un estat prou ric com per suportar això i molt més. I les xifres ens ho demostren. Fins ara, el rescat de caixes ens ha suposat perdre més de 100.000 MEUR de la nostra caixa, d’aquella caixa de la que es paguen les escoles, la sanitat, les carreteres, l’impuls de les empreses i tantes altres coses. Està clar que en la vida, diuen, que no hi ha pas dos sense tres i en aquests moments el tres, són les entitats bancàries. Unes entitats que han rebut de la mateixa caixa més de 180.000 MEUR per poder seguir pagant les seves nòmines, sobre tot les dels directius i solucionar els seus forats en inversions fraudulentes que han anat fent amb els nostres diners. I com els ha sortit malament, dons com a premi, els donem els diners que calgui. Com si ens demanen que ens posem tots i totes de cara a Cartagena (una ciutat a l’atzar) i fent un exercici com el de tocar-se els dits dels peus amb els de les mans. Ho farem i amb un somriure de plaer a la cara.
Però el més greu de tot això és que mentre ens les foten per arreu, en el nostre Parlament, l’ensenya nacional del País, l’entitat més preuada, ses Senyories (ells i elles o elles i ells) dediquen el seu temps, pagat per tothom, a fer ximpleries i enredar-se en temes que no tenen previstos, organitzant un desgavell del que em sento avergonyit. No saben ni poden votar tantes i tantes propostes i esmenes i mocions. Quin estrès. Estan discutint de la reforma de la Constitució. Com es diu a Twitter, un gran #etfelicitofill i #etfelicitofilla (aquí no s’escapa ningú) quan ja està fins i tot signada pel monarca, descendent d’aquell monarca que aviat farà 300 anys que ens va prendre el que era nostre. I el mal no és que discuteixin del sexe dels àngels perquè és possible no hagin vist cap i creguin en tenen, el mal és el greu espectacle que estan fent i que suposa unes rialles grans i amb grans moviments de panxes dels nostres veïns. Parem a pensar els cops que haurem renyat als nostres fills i filles per fer el ridícul i en canvi, a aquesta colla, els hi permetem i a sobre es reprodueix en diferents mitjans. Certament no tenim perdó. No en tenim de res.
Això sí, practicar l’exercici de la marxa enrere ho fan quan els convé excepte en les classes d’educació sexual, que ho tenen catalogat com a perillós. I ho dic pels diners dels centres dels nostres grans. O dels diners per la sanitat. Ara mateix, al govern els preocupa com poder pagar nòmines i no veuen res més. I a sobre desmenteixen als professionals que cada dia tenen davant persones amb greus problemes de salut.
Tampoc els he escoltat parlar dels aturats i dels problemes que suposa. Fa temps que no diuen res. Però en aquest cas ni els grans defensors de les causes perdudes, els d’ICV. Ja no els preocupen els ERO que cada dia es produeixen i la gent que queda al carrer.
Tant sols els suggereixo un tema. A veure si tenen prou cabals com per renunciar a les dietes que reben per desplaçament des de casa seva al Parlament. Pels no informats els diré que un diputat que visqui a Barcelona, ciutat de Barcelona, rep 20.000 €/any per poder pagar les despeses per anar a treballar. I així fins a xifres més grans pels que venen dels extrems del País. No representa molt, potser, però com aquell anunci que deia tacita a tacita la guardiola es pot anar omplint.
I per cert, del tema independència ni sentir a parlar. Una paraula que ha caigut del lèxic de molts dels nostres diputats i diputades.
