EL MÓN SEGUEIX, SÍ, PERÒ A QUIN PREU!

Si estem llegint això és que els maies s’han equivocat i encara no s’ha acabat el món. De les profecies potser ens podem salvar, però de l’estupidesa humana em sembla que no. Certament el món continua, la vida segueix, i segueixen els problemes, les dificultats per albirar un futur esperançador i, com no, les il·lusions col·lectives, que ens han de portar, no sense dificultats, a uns nous escenaris de llibertat nacional. Però sincerament, podrem gaudir de la nova llibertat si seguim contemplant impassibles les injustícies que provoca, cada dia més, l’actual sistema econòmic?
La llibertat a la que jo aspiro és la que ha portar-nos l’esperança perquè els nostres fills puguin viure en un món d’oportunitats i de justícia; perquè la gent que ho està passant malament vegi una mica de llum en l’horitzó gràcies a l’acció solidària de la resta; perquè les persones que lluiten, infatigables, al davant de les seves famílies, dels seus negocis, dels seu projectes vitals es vegin acompanyats i compresos per una administració que recuperi el seu esperit de servei als més febles. I cap d’aquestes fites pot aconseguir-se sense alliberar-nos del jou que ens ofega: un sistema econòmic salvatge, despietat i avariciós que empeny sense aturador a l’administració pública cap a l’abisme del col·lapse per manca de recursos. I no val a dir que no n’hi ha, quan estem salvant bancs, banquers, accionistes i especuladors…Hi ha països que han salvat persones enlloc d’entitats financeres…
El món segueix, sí, però a quin preu!
Vivim en un món de pobresa econòmica però malauradament també intel·lectual. Cada dia que passa comprovem com les injustícies del nostre sistema (sistema financer, plantejaments econòmics liberals, democràcia segrestada pels poders econòmics) fa tants anys que duren com el nostre vell estat del benestar. I no vull pensar que siguin les dues cares d’una mateixa moneda. Malgrat que ens ho vulguin fer creure, s’ha demostrat que hi ha projectes socials que poden arribar a trencar aquesta associació interessada que diu que només és possible una societat més justa si el capital és plenament lliure i pot fer el que vulgui. Així ho va fer per exemple el President Lula da Silva al Brasil, al qual la setmana passada li vam concedir el premi Catalunya. De les màximes que va aplicar en la seva gestió – creixement, redistribució, formació – només, amb tota modèstia, en canviaria una: progrés econòmic enlloc de creixement, perquè no és el mateix. La clau de futur per aconseguir canviar aquest sistema és no basar-lo en el creixement sinó en el progrés econòmic, que es pot aconseguir perfectament amb justícia social, redistribució de la riquesa i incentius per generar activitat econòmica sostenible i cooperativa. Vull creure que és així.