Al pati salvatge d’uns amics, a Montràs, hi creixien amb abundància plantes d’estramoni i a causa dels infants sempre ens alertaven del seu perill. De petit la meva àvia, esquerpa mestressa dominant i potser bruixa, anomenava els estramonis “herbes queixaleres” i a textos de Sazs o Escohotado hi ha referències al seu maridatge d’efectes narcòtics o letals segons la dosi, tal i com acostuma a passar amb moltes coses de la vida, amb la datura i la mandràgora
Però les àvies , cap a la meitat del segle passat, van renunciar definitivament al privilegi de controlar les drogues de proximitat. Quina àvia s’atreviria a preparar una aital infusió amb l’objectiu d’asserenar néts en període de dentició? I no només les àvies de ciutat s’han oblidat del tema, les de pagès també. Aquesta moderna evaporació farmacològica no és l’única que ens pot ser útil per il·lustrar l’alta pèrdua de tradicions populars arrelades. En aquest sentit resulta destacable l’espectacular narcolèpsia civil que pateix tot Madrid, la potent i cosmopolita urbs ibèrica dita vila de l’ós i de l’arbóç. La ciutat viu en un estat oníric selectiu que fa que els seus habitants siguin, com a mínim, totalment insensibles als naturals anhels de llibertat dels catalans. Aquest estat hipnòtic col·lectiu afecta també radialment la seva àmplia zona d’influència mediàtica.
Què se n’ha fet de l’esperit republicà federal de Sinforiano Madroñero Madroñero, per exemple, alcalde extremeny afusellat pels feixistes, i de tants com ell, màrtirs per una causa popular, social i federativa? Com pot estar callada una ciutadania tan acollidora i universal com la madrilenya davant dels atacs constants dels mitjans dits nacionals o estatals contra Catalunya o el que encara és més penós, contra els seus ciutadans, la seva llengua i sovint els seus productes manufacturats? Per què un poble que ha viscut moments d’intensa camaraderia amb nosaltres, que ha compartit lluites i suportat atacs, que ha construït autèntics monuments solidaris en la cultura i per la llibertat d’expressió, avui es mostra indiferent o recelós amb el desig d’autodeterminació explicitat pels catalans i les catalanes? Per què barregen matusserament el rebuig radical que sentim per un estat que ha tornat a refugiar-se en el centralisme amb l’estima natural i sincera -demostrada manta vegades- que tenim per tots els pobles del món i més encara per la bona gent española de Castella i Madrid?
El mateix professor Escohotado, admirador de Sazs i per tant de Popper, de la seves tesis sobre la societat oberta i de les llibertats individuals, ha firmat documents reaccionaris contra Catalunya, textos contumaços en el rebuix de qualsevol comprensió – ja no parlem d’acceptació o diàleg- devers la necessitat catalana de llibertat nacional.
Quan Frederich Hayek, The road to Serfdom (1944), vinculava nazisme i socialisme per mor de l’obsessiva i consubstancial mania uniformadora i igualitària comuna també alertava de l’ús demagògic que es feia del sentiment de pertinença nacional, territorial i de proximitat. Isaiah Berlin, The Crooked Timber of Humanity (1990), tampoc va quedar-se enrere separant l’estructura travada i reaccionària de De Maistre, Joseph De Maistre and the Origins of Fascism, del sentiment de llibertat dels pobles i del seu desig d’articular-se d’acord amb les seves afinitats i proximitats. Per què davant de les solvents respostes i diagnòstics positius fets per innombrables i distints intel·lectuals, artistes, pensadors i polítics sobre la idea filosòfico social que inspira el sentiment nacional catalanista, els madrilenys civils no abandonen el seu posat esquerp? Quan reneixerà la seva tradicional capacitat reflexiva, el seu provat rigor, per abordar la viabilitat constitucional de l’autodeterminació amb tota la intel·ligència que disposen, que és molta i universal?
Potser la resposta al per què d’una atonia democràtica tan unànim i de l’absència de veus mediadores proclius a considerar la plurinacionalitat com un avenç i no com un retrocés històric té a veure amb la farmacologia de proximitat que citàvem a l’inici. Podria ser que els madrilenys anessin passats d’anestèsia i el seu mal centralista, profund, dolorós –que el tenen però no l’admeten- els ha portat a perdre el sentit de la dosi. Massa doping mediàtico polític. Els catalans hauríem de fer alguna cosa perquè se n’adonessin, alguna cosa que entenguessin i que no impliqués sanció sinó diàleg. Potser una teràpia d’herba queixalera en infusió a tall d’antídot i mesurada d’acord amb la recepta secreta d’una àvia bruixa supervivent?
