En els últims temps la ciutat de Nàpols ha tornat a estar a l’ordre del dia gràcies al fenòmen Saviano i el seu best-seller “Gomorra”. I en el fons, penso que és interessant fer ressó d’una realitat per a molts ignorada: la d’una Itàlia pobra i bruta, allunyada de l’art medieval i les pizzeries amb estovalles de quadrets blancs i vermells. Nàpols, en part, és això: una ciutat on l’extraradi i el centre, per desgràcia, es confonen. I potser no sóc prou entès com per explicar perquè entre el nord i el sud d’Itàlia hi ha un desgavell de tal magnitud, però si que m’agradaria explicar el miracle que, amb una pilota com a mitjà, es va produir a la ciutat de la Comorra fa uns vint anys.
Per posar-nos en context: dels vint equips que disputen la Serie A del Calcio italià, només quatre són clubs de Roma en avall. Contundent; fins i tot en el futbol és evident el contrast entre nord i sud. Però a mitjans dels vuitanta un jugador va recaure a Nàpols per canviar el color de la història. Es deia Diego Armando Maradona, i amb el dorsal 10 a l’esquena va aconseguir el que ningú havia aconseguit mai: liderar un equip per tal de convertir-lo de modest en llegenda.
Va arribar a un club desfet que s’havia salvat per dos punts del descens a la Serie B i, en un lustre complet -del 1986 al 1991-, va aconseguir impulsar-lo cap a l’elit del futbol italià i europeu. Diumenge rere diumenge, l’estadi de San Paolo s’omplia fins a la bandera per tenyir de color una ciutat de cendra, i amb Maradona al capdavant, el Nàpols va aconseguir el doblet de Lliga i Copa l’any 1987, la Copa de la Uefa del 1989 i la Lliga, per segona vegada, l’any 1990. Dos Scudettos, una Coppa i una Uefa en un equip que, fins el moment, tenia a les seves vitrines únicament dos Copes d’Itàlia i dos campionats de 2a divisió; de sobte, el Nàpols deixava de ser res per passar a ser alguna cosa.
Durant cinc anys, aquella Itàlia desafavorida i coixa d’orgull es permetia desafiar a les poderoses regions del Nord, i Maradona, amb el 10 a l’esquena, es convertia en pare, fill i esperit sant d’uns aficionats que van redescobrir el futbol entremig dels negocis, les bales i les traïcions de la màfia. Després d’allò, han calgut vint anys més i un escriptor valent -potser massa- per tornar a situar Nàpols en un mapa, això si, amb una diferència abismal: de Maradona en van fer un Déu i de Saviano en voldrien fer un gargot de Llucifer.
Ara bé, deixant Itàlia i tornant aquí, sabeu què és el millor de tot? Que aquell Déu encara és viu, i ara, mentre llegiu aquest modest article, està a Marsella, entrenant l’abiceleste i ben a prop del seu deixeble, que es diu Lionel i també juga amb el dorsal 10.
Glorifiquem al senyor.
