Per la Diada d’enguany, els més petits ja no sabran ni de què parlo, farà deu anys del final (per sempre?) d’una tradició ben nostrada en aquest dia: La dels enfrontaments amb la policia. Una expressió de ràbia, frustració i avorriment que era la torna de la repressió policial feixista contra la celebració del nostre dia de l’orgull pàtri. Encara l’any 1978, en ple “transfranquisme”, van matar a trets al militant independentista del PCE-I Gustau Muñoz al carrer Ferran de Barcelona. Però el 2000, vint-i-dos anys després, vaig constatar que aquella “moguda” ja s’havia pervertit del tot en veure que la majoria d’aquells joves ja preferien fer més d’espectadors que d’actors i s’asseien a la plaça de Catalunya a esperar l’inici d’un espectacle, sempre igual: Uns pocs, encara de dia, començaven a tombar contenidors i a tirar pedres contra “establiments burgesos”. Acte seguit, entraven en escena les furgonetes policials, sirenes a tot drap, d’on en baixaven els agents atropelladament. Una desbandada inicial impedia als policies de posar-se a to amb les porres. Més tard, en diferents punts del centre es produïen diversos “salts” que portaven als uniformats a dispersar aquell jovent a garrotades i a fer les primeres detencions. Amb la primera foscor de la nit, “la zona de guerra” sil·luminava amb la crema de contenidors i el focus de l’helicòpter de la policia. Molts cotxes i jardineres eren creuades aquí i allà i la gent s’hi atansava per treure adrenalina. Entrada la matinada, després ja de força detencions, la bullanga remetia i els bombers i els serveis de neteja remataven la feina. Era el senyal que l’espectacle havia acabat i que qui volia seguir-lo l’havia de continuar explicant la batalleta en algun punt de trobada habitual, generalment alguna taverna del carrer Avinyó i voltants.
En els darrers nou anys, en canvi, els hàbits han canviat. Al passeig de Lluís Companys hi ha florit la Mostra d’Entitats dels Països Catalans, ideada per la “Gent de la Terra”, rematada pel concert de l’Òmnium Cultural. Una jornada que esmerça un fotimer de voluntaris que venen shopping-entertaiment del rotllo, a un encara més nombrós gruix de públic target que anirà allà acompanyat de tota la família, tranquils de no haver d’intoxicar-se pel fum de containers cremats, ni rebre bales (ara ja de goma), o cops de kubotan per part de la policia indígena.
La Mostra però, perquè l’any que ve pugui bufar les deu espelmes com cal hauria de cuidar certs detalls. Amb el meu equip d’antropòlegs he vist que hi ha una certa tendència al mercatdecalafisme. M’explicaré. Fa un parell d’anys ja em va extranyar un pèl veure estands “tant del rotllo” com l’Euskal Etxea, l’Escola de Còmic JOSO, el món esperantista o els promotors del condó de làtex natural. Enguany, un treball de camp exhaustiu m’ho ha confirmat: entre carpa i carpa hi he vist florir paradetes de collarets i polseres, una màquina de cotó de sucre, un xarlatà que teoritzava sobre l’origen dels bascos en la constel·lació d’Orió (ho juro!) i, el súmmum de la degeneració: un top-manta de productes (pirates?) d’una altra mena d’extraterrestres, els Amics del Dr. Cat. Una veritable “Off-mostra” però en xavacà, dins de la Mostra oficial que la mig tolera. Només hi faltaven uns autos de xoc amb cotxes pintats amb colors d’ERC, RCat, SCI o CUP jugant a xocar entre sí.
No res. Si l’any que ve l’Enric Fontanals vol lluir-se de debò, que llogui un pavelló a la Fira de Mostres de Montjuïc i allargui l’event dos dies. El primer, a 60 euros l’entrada, exclusiu per a professionals firaires com Rosa Marull, Pepe Bel, etc. artistes com Le Petit Ramon, Frank Dubé, etc. i escriptors “residents” com Víctor Alexandre i la Patrícia Gabancho. El segon dia, per a tothom, a 6 euros, inclòs el concert i un xarrup de moscatell “Moragues”. Sense ombra de dubtes, la barrera física del palau de fires deixaria clar qui és de la Mostra-Mostra i qui és farsant, deixant al carrer les guinguetes de carquinyolis quadribarrats, les tauletes amb productes “CAJEI” o els repartidors de flyers per anar al Via Fora!, l’Arena (Cat-Day Pride Party) o la “Caseta Oriflama”.
Blai Felipa
Antropòleg expert en Catalunya-Nova
