Fa unes tres setmanes enrere, una desconeguda professora d’economia política de la Universitat de Turí, no és podria pas imaginar que acabaria plorant davant les càmeres de televisió. La senyora Fornero, mentre’s anunciava les retallades que el seu departament hauria de fer dins del govern tecnòcrata d’en Monti a Itàlia, no va poder-hi contindre’n les llàgrimes al costat del petri rostre d’en Monti, que poc va fer per guarir-la d’aquell instant. És obvi que sabia com estaven les comptes i del que s’hauria de fer, però son humans els tecnòcrates o els polítics?
Doncs si. Hi han comentaristes famosos del media que la van trobar forçada i d’altres tot el contrari. No tindre’n experiència política, no vol dir que hagis de per una parafernàlia teatral. La senyora Fornero, segurament en aquell instant se’n va recordar dels seus pares i avis, sabent que aquestes reformes els hi afectarien, i no tansols a ells, sinó a tot els seu entorn familiar i de milers de famílies italianes. Trobo humà i sincer, el que l’hi va succeir. Una altra cosa fos veure-ho en cara d’un Rajoy o un acòlit popular. Això, si seria tactisme polític com dirien ells: de baja estofa.
Avui, els espanyols celebren el 33 aniversari de la Constitució del 78. Com va ocórrer en temps de Maragall, el nostre president de la Generalitat, Artur Mas ha decidit no anar-hi a l’acte institucional per haver-se’n trencat el pacte constitucional, arrel de la sentència de l’estatut i de la reforma expres perpetrada a esquenes de tothom, entre els executius del PP i del PSOE, quasi a través d’un SMS. És un gest noble i patriòtic, gens tactista, com també ho va ser de mà d’en Maragall, però, alhora l’hi demanen de part d’un grup del nostre Parlament, que faci un procés per deslegitimar la pròpia constitució. Estaria bé, no ho dubto. Hauríem de seguir el joc democràtic dins del status quo i poder denunciar tot allò que trobem antidemocràtic, però des de tots els prismes, no solament des de un sol punt de vista.
A més, hi trobem que l’expresident Montilla, si que hi anirà a l’acte, desprès d’una setmana convulsa per la seva decisió de conservar la seva oficina i servei com a expresident – renunciant-hi al sou -, i havent estat denominat com a senador, sense estar-hi a aquelles llistes obertes que cadascú podia votar. És plenament legal, però d’ètic més ven bé o dubto molt, però sent una posició d’un Montilla, no m’estranya gens ni mica.
També, s’ha pogut finalment penjar dins les parets del Senat, el retrat dels 34 rostres més mediàtics de l’historia política amb la seva respectiva placa commemorativa. És va encarregar cap el 2007, i ara per fi al 2011, s’ha finalitzat. L’autor Hernán Cortés, s’ha embutxacat una suma d’uns 417.000 euros per la seva tasca. No trobo malament que s’hagi fet, no, però de debò calia fer-ho. Tots hi estan estratègicament col.locats segons diu l’autor, perquè simbolitza tal i com els va pintar. Resulta ben curiós, veurà en posicions ben altes a les colles francopopulars, i cap al final a les colles autonomisocialistes, amb l’imatge d’en Zapatero.
Tots aquests casos, passaran a engrandir-hi les hemeroteques del visionat de les generacions del futur. Aquella que és sorprendrà de com va arribar-hi a ser possible, que estiguessin en aquell instant, visionant les noticies del passat segle XXI.
