Dijous, 13 de maig de 2021 - Edició 1022
La República

Boulder, d’Eva Baltasar: la guanyadora d’Òmnium (2020)

Crítica d’una novel·la breu sobre algú amb grans arestes que, tot i que també amb l’amor, roman sobretot connectada amb la mar

Rafa Sans
Rafa Sans 24/04/2021

BOULDER (2020), d’Eva Baltasar. Club Editor. 145 pàgines

Una novel·la curta de format petit amb oracions generalment també curtes que li donen molt ritme i, tot i això, profunditat i connexió amb la història. A més, farcit amb un vocabulari exquisit propi d’una escriptora (Eva Baltasar) que d’origen és poetessa. Diuen que la Rodoreda té successora.

Feia temps que una amiga me l’havia deixat i la tenia damunt la taula. Ahir li va arribar el torn, i me la vaig cruspir en poc més de dues hores. No m’estranya que ja s’hagi publicat en castellà (120 pàgines, Random House) i segurament ja en altres llengües. Un premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2020 del tot ben atorgat i escaient.

Fa anys que per diverses qüestions penso en Islàndia. Doncs bé, entre paisatges persistents de l’arxipèlag de Chiloé (Xile), Reykjavík i Islàndia –i algunes pinzellades d’altres llocs– arribes a entrar en el pensament i la forma de sentir de la protagonista, la Boulder. Personalment, només me n’allunya que fumi tant, i alhora ho arribo a entendre i compartir. No puc deixar d’imaginar-me com deu ser físicament, aspecte del qual Baltasar només apunta alguns detalls. Màgia de la literatura.

Per últim, és fantàstic que problematitzi la maternitat (o, si voleu, la capacitat de fer de mare), la qual segur que no sempre és tan meravellosa ni hom sent igual.

“Boulder” és una novel·la concisa i detallada alhora. Preciosa i intensa, investiga les arestes d’una persona més aviat reservada i esquerpa que, com qualsevol, es pot vincular i desvincular d’algú i que, en canvi, més que res, connecta amb l’espai obert, amb la buidor de la mar. Molt recomanable. Deixo algun fragment excels:

«El llenguatge és i serà sempre un territori ocupat. Tinc la impressió que m’hi van estacar així que vaig néixer. Només el llenguatge pot fer que pertanyis a un lloc, que no t’extraviïs. És un substrat que nodreix. Sembla que resideixi a la ment, que baixi fins a la boca i es fongui als llavis quan parles. Però el llenguatge és arreu, ocupa les cèl·lules més apartades i fa que es moguin cap a llocs incomprensibles. T’encoratja i t’emmalalteix, desorienta el teu instint animal, et fa humana. Sentir-te intensament humana és l’emoció més complaent. Però també pot ser la més tirànica. Ets responsable de cada mot, no hi ha cap expressió innocent.» (34-35)

«És curiós, però no havíem passat mai tantes hores al sofà. El vam comprar per poder oferir un lloc on seure als seus amics, nosaltres sempre n’havíem tingut prou amb el llit. Darrerament, sempre acabem aquí. És el moble de trobar-se per parlar, el moble de la sensatesa, dissenyat per mantenir la verticalitat, el cap com la corona categòrica dels òrgans obedients que hi ha molt més avall, entre ells el cor.» (59)

 

«Una inseminació artificial és un acte revolucionari, cent per cent democràtic. Els espermatozoides són propulsat per l’èmbol de la xeringa directament al niu on jauen els òvuls. No han de travessar cap desert, no és una final atlètica, els més valents espatlla contra espatlla amb els ganduls, els lents i els idiotes. La fortuna és allí dins, repartint la seva sort amb una bena als ulls, temerària, magnànima. És la loteria que sempre toca. I tanmateix ella insisteix, les contraccions postcoitals poden ser clau per rendibilitzar el dineral que hem invertit en aquella empresa. Contraccions postcoitals. Rendibilitat. Empresa. Me la follo tal com demana, amb precisió, sense passió, per fugir del contingut de les paraules. Per matar una conversa.» (76)