Bombes i condemnes a la Barcelona del 38

Aquest mes de març que ja s'ha acabat, s’ha acomplert 75 anys dels bombardejos feixistes a Barcelona. La meva mare els va patir. Al 1938, la meva mare estava a punt de fer nou anys, la mateixa edat que té a hores d’ara la meva filla petita. No m’imagino a la meva petita i tendra Jana passant un tràngol com aquest.
Malauradament, a més de les bombes, la mare va haver de viure part de la seva infància amb el seu pare reclòs a la presó, condemnat en un consell de guerra “sumaríssim” per “rojo y separatista”, i amb la seva vida pendent d’un fil.
Per molts dels companys de cel·la del meu avi, aquest fil es va trencar, i en fer-ho es va trencar la seva vida. El meu avi va assistir impotent com s’enduien, un rere un altre, molts companys de captiveri. I cap d’ells tornava. Els afusellaven. Eren rojos i separatistes. La mort era la condemna màxima. Irreparable i definitiva. Malgrat fos cruel i injusta.
Però també va ser cruel i injusta la condemna que suposava sobreviure a aquella barbaritat. Aquell temps sotmès a una loteria diària. Si se t’emportaven, perdies; sinó, guanyaves el premi: un dia més de vida. Però no s’acabaven aquí les funestes conseqüències de patir de per vida els efectes d’haver viscut un estrès d’aquestes característiques. Els “marcats”, si aconseguien la llibertat, tenien una vida molt difícil. Estaven vetats per treballar a l’administració, se’ls feia gairebé impossible trobar feina per les directrius que es donaven als empresaris de no contractar “desafectos” al règim, i un llarg etcètera.
Això ha marcat la vida de moltes persones. Més de les que ens pensem i moltes més de les que la història ha reconegut. I ha projectat un llarg silenci d’una generació sencera, a través de la foscor de la dictadura. I ha fet que moltes vivències viscudes es quedessin en la intimitat més absoluta de les persones que les van viure. En alguns casos, només n’han sobreviscut records aïllats, selectius. Per autoprotecció dels seus protagonistes i per un mal entès sentiment de protecció preventiva cap a les generacions successores.
D’aquests records, avui penso en els bombardejos, a través del que, en comptadíssimes ocasions, m’ha explicat la mare.
– Teníem les nines embolicades, preparades per endur-nos-les quan sonessin les sirenes. Amb sort ens tocava refugi; sinó, a sota el llit o a un sota escala petitó que teníem. Si era de nit, ens agradava veure des del cancell de la porta els llums dels antiaeris de Montjuic, però la mare ens arrossegava cap a dins.
La memòria dels fets passats ens ha d’ajudar a fer front a les injustícies d’avui. I ens ha de donar la intel·ligència i la fermesa suficient per superar-les.