El futbol no és com el futbolín on els jugadors es mantenen fermament inamovibles al lloc prèviament assignat. El futbol és un esport que, encara que molt lentament, va evolucionant i canviant de tàctiques i plantejaments. Ja sigui per voluntat de tenir la iniciativa o com a resposta a la tàctica del contrari. Alguns d’aquests plantejaments destaquen per la seva vocació ofensiva i d’altres pet tot el contrari. Plantejaments estrictes en alguns casos i amb petits matisos i variants en d’altres. Tàctiques protagonitzades tan per visionaris ex-jugadors d’altíssim nivell com per no tan visionaris ex jugadors d’altíssima mediocritat. Sigui com sigui, algunes tàctiques s’han consolidat amb el temps i estan associades a determinats conceptes del futbol. Tots hem sentit a parlar del catenaccio o del futbol total. També sabem que és un líbero, un doble pivot o el fals nou. Els lectors més veterans segur que recorden alineacions amb dos defenses tres mitjos i cinc davanters, i la gran majoria hem crescut amb el format de tres defenses dos mitjos i cinc davanters (Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón). Plantejaments que semblen prehistòrics per als aficionats més joves que conviuen habitualment amb el conservadors i avorrits 4-4-2 i 4-2-3-1, o amb els més ofensius i espectaculars 4-3-3 i 3-4-3. Cada tàctica porta associada una determinada forma de jugar, però no és menys cert que després, aquesta tàctica l’executen els jugadors. I tots sabem que no és el mateix una defensa de tres amb els Nando-Serna-Aloisio que amb els Ferrer-Koeman-Sergi, encara que l’entrenador sigui el mateix Déu, és a dir, el número u, el millor dels millors, l’inigualable Johan Cruyff.
Al futbol actual tothom té assumit que el 4-3-3 i, sobretot, el 3-4-3 són sinònims de futbol d’atac i d’espectacle. Joc al primer toc, control i possessió de la pilota, associació de jugadors, velocitat i pressió màxima quan té la pilota l’equip rival. Un futbol no exempt de risc que no té importància si marques més gols que el contrari. El Johan entrenador va implantar aquest sistema al qual li devem la primera Champions i el Dream Team. En Pep, l’alumne més avantatjat, després de diverses variacions sobre la base del 4-3-3 també va acabar implantant el 3-4-3 i, finalment, el company de pupitre i ajudant d’en Pep, el bon jan d’en Tito Vilanova, també s’ha instal·lat en el 3-4-3 quan es tractava de remuntar partits que s’havien posat costa amunt. Un Tito que, malgrat el tribunerisme imperant que tot ho critica bo i ignorant l’allau de lesions importants que han deixat la defensa en quadre, ha estat capaç de guanyar tots els partits de lliga demostrant una gran capacitat d’adaptació a les circumstàncies adverses de cada partit. Un nivell, el del Tito, que ja ha desfermat el nerviosisme de la caverna fins a uns nivells mai vistos a aquestes alçades de la temporada. El partit de Sevilla i l’arbitratge de l’amic del traductor n’han estat els moments culminants. Un petit mostreig: Triunfo con sospecha.El Barça remonta en Sevilla ayudado por Mateu Lahoz, que expulsa injustamente a Medel y no pita mano de Thiago en el empate de Cesc. El Barça ganó con polémica un encuentro esencial para llegar pleno de puntos al Clásico del próximo domingo. “La escuela de Teatro del Barça sigue triunfando. La expulsión de Medel es como para impugnar el partido. Cesc, digno discípulo de Alves”. “Otro gol ilegal. Venía de una mano escandalosa de Thiago. Y Michel expulsado. Así ganaron en Pamplona. Así ganan en Sevilla. Farsa”.
El moment històric que ens ha tocat viure fa inevitable veure més paral·lelismes que mai entre el món del futbol i la política. Es podria dir que hem viscut un llarg període de pujolisme com si d’un senzill 4-4-2 es tractés, o d’un avorrit 4-2-3-1 quan qui manava era el tripartit. De l’autonomisme de la puta i la ramoneta a l’agosarat tràmit estatutari que pretenia blindar les competències, millorar el finançament i consolidar els drets nacionals de Catalunya, com si de la reivindicació d’un agosarat 4-3-3 es tractés. La posterior estisorada del ppsoe amb l’ajut inestimable d’un novell Mas que encara no havia caigut del cavall ni descobert les virtuts del sobiranisme, i el definitiu triturat sense escrúpols d’un TC més desprestigiat que els negocis del president Sandrusku Rosell, qüestionava el pacte constitucional de la transició, enterrava definitivament l’encaix de Catalunya a Espanya i ens situava provisionalment a la segona divisió de la història.
Amb el multitudinari clam independentista de la passada Diada, aflorava amb força inusitada el latent sobiranisme del president Mas, el de Convergència i, fins i tot, el d’Unió. Un sobiranisme que ha deixat descol·locat a propis i estranys, Rival Petit inclòs. Un sobiranisme que ens provoca les lògiques reticències com molt bé saben els nostres fidels seguidors, però que mentre en Mas segueixi fent passos en la direcció correcte seguirà tenint el nostre suport. Suport, oju, que no vol dir que apostem per la majoria absoluta de CiU ni molt menys. El que desitgem és una àmplia majoria absoluta dels partits independentistes i sobiranistes. Una majoria absoluta de CiU ens segueix provocant desconfiança malgrat que l’Artur Mas hagi situat el debat independentista a nivells impensables fa quatre dies i en un estadi de difícil marxa enrere. Enllaçant amb el títol de l’article, podríem dir que l’Artur Mas està instal·lat en un ofensiu i arriscat 3-4-3 (tres quatre tres). S’ha guanyat el benefici del dubte.
Ens espera una precampanya i una campanya on les sentirem de tots colors i de l’alçada d’un campanar. Les contradiccions dels primers sondejos en són un primer avís. També, i a manera d’aperitiu, s’han conegut els pressupostos de l’estat per l’any vinent i, com era d’esperar, aquells que s’omplen la boca de estado de derecho y del imperio de la ley, continuen incomplint les obligacions derivades d’una llei Orgànica com és l’Estatut de Catalunya. Ni addicional tercera, ni fons de competitivitat i un ridícul percentatge en inversions que no s’executaran o s’executaran parcialment, as usual. Ens exigiran complir la llei els mateixos que se la passen pel forro de l’entrecuix? Viva Ejpaña, ar!
Referèndum il·legal? El parlament declarant unilateralment la independència? No ho sabem, però sí sabem que la sagrada constitució espanyola va substituir als no menys sagrats Principios Fundamentales del Movimiento amb l’ajut inestimable d’il·lustres franquistes conversos. Principis immutables que va jurar l’únic monarca del món que no ho és per via hereditària i sí per la voluntat d’un dictador criminal.
A les mentides contra Catalunya diversos experts rebaten les tesis que neguen la viabilitat d’un estat propi i al CCN del empresaris per l’estat propi, hi ha diversos estudis sobre l’espoli fiscal, l’estat propi i la independència. Quan la caverna borda, em reconforta rellegir-ho. I als que diuen que quina classe d’estat social tindríem, en una Catalunya independent, contestar que no ens vinguin amb excuses de mal pagador. Només cal que aquest estat sigui democràtic. Desprès, democràticament, ja manarà qui tingui el mandat majoritari dels electors. Que hi ha més dies que llonganisses i que no s’han de confondre les batalles amb la guerra, ni la tàctica amb l’estratègia.
El moment és òptim i tot apunta en la bona direcció.
Avui mateix, sense anar més lluny, s’ha sabut que la UEFA admet Gibraltar com a nou membre provisional a l’espera de la ratificació en el proper congrés d’aquesta organització.
Guanyarem!
