Soc del parer que sovint no es para gaire atenció entre la diferència d’aprendre una llengua i el fet de adoptar-la com a pròpia, pot semblar un diferència poc important, però per a mi es transcendental si el que volem es que el català ocupi el lloc que li pertoca com a llengua pròpia del país.
Desprès de la fi del regim es varen fer molts esforços per a que aquells que no tenien el català com a llengua pròpia l’aprenguéssim, eines com l’escolarització en català o TV3 van ser claus. Avui dia sobretot els descendents d’aquella immigració tenen prou coneixement de català com per expressar-se en aquesta llengua, tot això pocs son els que la fan servir habitualment, molts son els que malgrat saber català normalment s’expressen en castellà i això es degut a que l’han après però no l’han adoptat com a pròpia
Ara amb la nova immigració torna a passar quelcom semblant, son molts els que van a cursos de català, uns es donen per satisfets si l’entenen, molts altres l’aprenen fins expressar-se correctament, el català queda com a una eina útil però no la fan pròpia, cosa normal si partim de la base que majoritari ament tothom se’ls dirigeix en castellà donant a entendre que el català es una cosa que no va amb ells, que no es seva, que no els pertany.
També som molts que hem aprés i alhora hem adoptat el català. En àmbits com pot ser el familiar fem servir un altra llengua, però en d’altres contextos fem servir el català amb normalitat, fins a tal punt que sovint se’ns pren per catalanoparlants d’origen, això per a Veu Pròpia hauria de ser la normalitat, i tot i que els catalanoparlants d’adopció som un col·lectiu molt gran, encara no som l’opció majoriataria entre tots aquells que han aprés la llengua.
Per tot això des de Veu Pròpia entenem que no ens podem quedar en l’aprenentatge de la llengua, s’ha d’anar molt més enllà, cal adoptar la llengua com a pròpia, no cal renunciar a la llengua materna, però si es necessari sentir el català com a un element propi que ens defineixi com a col·lectivitat. Es per aquest motiu que des de Veu Pròpia una de les coses que fem es organitzar sortides per a viure i conviure en català, activitats que de pas també serveixen per conèixer la nostra historia, la nostra societat, la nostra terra… perquè a més de aprendre el català s’ha d’aprendre a viure en català, a sentir en català.
Però Veu Pròpia som nomes una gota a l’oceà i cal que tothom s’impliqui per l’adopció, començant pel govern, passant per les administracions i el teixit cultural i associatiu, però sobretot els ciutadans. Mai hem de canviar de llengua, així els nostres interlocutors veuran que el català es també seu, que es una cosa que va amb ells, perquè l’aprenentatge del català no es pot fer com el de qualsevol altre llengua, ha d’anar lliga’t a la realitat de la llengua, la cultura, del país…
Cal que fem que tothom senti el català com a llengua pròpia, no d’una manera exclusiva però si com a una part irrenunciable de la nostra identitat col·lectiva.
Toni Fernández i Domene soci de Veu Pròpia.
