L'extraordinari inici de campanya del Barça, ultrapassant cotes d’excel·lència que semblaven insuperables i deixant enrere tota mena de rècords, tan individuals com col·lectius, no deixa de tenir els seus efectes col·laterals. La placidesa futbolística en la que està instal·lada la gran massa culer, fa que passin inadvertides, o directament ignorades, algunes notícies que tard o d'hora poden repercutir de manera negativa en la imatge impecable que sempre hauria de transmetre el nostre club. Es tracta, en aquest cas, de la noticia publicada per Lance!net al Brasil sobre la presència, la setmana passada, de Ricardo Teixeira a Barcelona acompanyant al president Rosell al bell mig de la Rambla. La notícia ha estat olímpicament ignorada per tota la premsa nostrada i gràcies a blocs com la Transparència i RacóBlaugrana o als twitter de @laiamarques o @homencat que no hem tingut coneixement de la notícia. Teixeira, que comparteix amistat i negocis amb el president del Barça, va dimitir recentment de la Confederació Brasilera de Futbol per la seva suposada implicació en diversos casos de corrupció. Casos de corrupció, alguns dels quals esquitxarien al president del Barça tot i haver-ho negat en la recent assemblea de compromissaris en resposta a la pregunta d’un compromissari. Stricto sensu potser tingui raó, doncs qui realment ha estat encausada i amb judici vist per a sentència ha estat la persona jurídica AILANTO MARKETING LTDA de la qual el president Rosell en té el 99% de les accions. De l’amistat d’en Sandrusku amb l’ex totpoderós Teixeira res de bo i positiu en sortirà pel Barça. N’estem convençuts. Temps al temps.
Algun partit de l'esquerra acomplexada del nostre país, caracteritzada també per la seva tímida convicció sobiranista, sovint es despenja amb la recurrent i retòrica pregunta sobre quina classe de país voldrien per una Catalunya independent. Ho tenen molt clar, si no manen els seus o no s'apliquen les seves polítiques, ja no els il·lusiona la independència. Molt democràtic tot plegat. En canvi, els que ens declarem incondicionalment independentistes no tenim aquests problemes. D'una Catalunya independent només podem exigir una condició lògica: que sigui una Catalunya democràtica. Si és democràtica, el país que tindrem serà el que resulti de la voluntat majoritària dels catalans expressada lliurament a les urnes. Ni més ni menys. I, coneixedors com som de la varietat i diversitat de la societat catalana, difícilment s'arribarà a la independència només amb el vot d'una part d'aquests societat. Per això la importància de la conversió definitiva al sobiranisme del tradicional catalanisme del peix al cove i de la puta i la ramoneta. Llàstima que aquest catalanisme també tingui un important sector amb tímides conviccions sobiranistes. En aquest cas s'excusen amb la governabilitat o directament s'arronsen en favor de refer ponts amb el partit popular. Governabilitat? refer ponts? Doncs sí, i no és cap broma.
Refer ponts amb un partit que no ha tardat ni 24 hores en blindar la possibilitat que un eventual acord entre CiU i ERC pogués implantar un impost a les entitats bancàries? Refer ponts amb un partit que, un cop passades les eleccions, es despenja amb el projecte de llei del ministre espanyolitzador i hooligan merengue, l’inefable Wert, per liquidar el sistema educatiu català? Governabilitat amb una Generalitat intervinguda i en bancarrota? governabilitat amb uns pressupostos controlats pel ministre Montoro on l'exigència de retallar més de 4000 milions pels pressupostos 2013 és materialment impossible? Va home va! Ni governabilitat, ni ponts, ni coalicions. L’únic acord possible ha de ser el de l’elaboració d’un full de ruta que ens porti el més aviat possible a la convocatòria d’un referèndum per la independència o a la DUI al Parlament. Que el bon jan d’en Junqueras no es deixi enlluernar per la possibilitat d’influir en les polítiques socials del govern. Les competències de la Generalitat per incrementar els ingressos per la via de la fiscalitat només donen per fer front a la xocolata del lloro. Les veritables competències per poder fer política fiscal són exclusives de l’estat. L’autonomisme és inviable. Només la independència pot garantir uns pressupostos mínimament respectuosos amb els pilars bàsics de l’estat del benestar. D’acord que d’entrada no hi hauria els 16.000 milions famosos de l’espoli fiscal ja que els ingressos actuals són molt inferiors als de l’exercici 2005, però no deixa de ser un problema relatiu ja que l’estat també pateix i ha de suportar aquesta manca d’ingressos. La gran diferència, però, és que Catalunya tindria, entre d’altres molts avantatges, la possibilitat d’accedir al crèdit cosa que ara té totalment vetada.
Començaria a ser hora que Convergència es plantegés seriosament la seva vinculació amb Unió. Recordem que Unió és aquella secta aquell partit fundat per quatre capellans, quatre farmacèutics i algun joier, que gràcies a tenir l’homologació de la internacional demòcrata cristiana va ser acollit a les llistes de Convergència -que no tenia referents internacionals- aconseguint treure un diputat al Congrés del Diputats de les primeres eleccions democràtiques. Aquell incipient i petit tumor que significava Unió a les files convergents, ha esdevingut una metàstasi de considerables proporcions, més concretament de 13 diputats d’obediència estricta a les consignes del timbaler del Palace, també conegut com el Dioni de la Franja. Un curiós personatge que amb més de 60 anys d’edat n’acumula 30 com a diputat, i se li coneixen hipoteques pendents d’amortitzar per import superior al milió d’euros, superant amb escreix els també escandalosos números de l’Alícia. De l’amistat entre Unió i Convergència res de bo en sortirà per l’independentisme català. N’estem convençuts. Temps al temps.
Qui també té tots els números per acabar con la comèdia de Falset és l’amistat entre el president del Maligne i l’entrenador Mourinho. El senyals que arriben de la capital indicarien que la paciència amb el traductor portuguès s’hauria acabat. El fet que l’entorn de Marca, obeint probablement les consignes de la presidència, doni per consumat el divorci, fa més que versemblants els rumors. L’adéu tan primerenc a la lliga pot significar una greu tortura pel mandrilisme, i si cauen a vuitens de la Champions tot dient adéu a la dècima, la implosió pot ser espectacular. A Rival Petit ho celebrarem.
Malgrat el que hem vist fins ara sobre el gran valor de l'amistat, no oblideu mai el que diu la saviesa popular: val més un amic de Mallorca, que un parent a la porta.
O com diuen al meu poble: val més un amic a la porta que un parent a Mallorca.
Tant se val!
