Com hem arribat fins aquí?
Aquesta és una de les preguntes més recurrents quan intentem fer-nos una idea de tot allò que ens està plovent al damunt.
Com hem arribat fins aquí?
I, tot seguit, mirem al voltant i a prop nostre per mirar de trobar-ne els culpables que, gairebé sempre, suposem en el altres.
Buscar culpables i, sobretot, poder-los identificar i assenyalar és una de les pràctiques més esteses en els temps que corren. Els que exerceixen responsabilitats diuen que la culpa és dels qui els han precedit. Els que tenien les responsabilitats abans diuen que la culpa és dels que exercien responsabilitats superiors. I aquests assenyalen la mare de totes les crisis com si fos la gran plaga universal impulsada per uns ens abstracte que en diuen els “mercats”.
De res ens serveix el lament. Des res ens serveixen les caceres de bruixes. De res ens serveixen les excuses de malalt, dels que es pixen al llit i diuen que suen. Ara li toca prendre les decisions a qui en tingui la potestat. La responsabilitat, però, la compartim tots i a cadascun de nosaltres.
Més enllà de com hi hem arribat, som on som i cal que prenguem mesures. En això hi estem tots d’acord. Més endavant, si cal, ja passarem comptes. Ara ho hem de fer bé i hem de saber triar molt bé què ajustem, en quina forma i quantia i amb quins consensos.
No es pot tirar pel dret sense criteri ni mesura. No es pot matar tot el que és gras ni es pot llençar tot el que és magre. Cal fer les coses amb criteri i amb mesura i, sobretot, sabent destriar allò que és essencial i allò que és necessari, d’allò que pot ser prescindible o fins i tot superflu.
No es pot gestionar un pressupost de crisi només amb unes tisores a la mà. Això és d’una irresponsabilitat tan extrema que fa posar els pèls de punta. Seria un suïcidi si no fos que els que tiren de tisora no s’asseguressin de preservar els seus interessos. Però com que no és així, la cosa té més pinta d’assassinat social que no pas d’una altra cosa.
Els pressupostos s’haurien de configurar per la banda dels ingressos. Sabent què tenim, què tindrem i posant les eines necessàries per poder promoure l’augment de les partides d’ingrés. A partir d’aquí, en funció d’allò que ingressem, caldrà veure quines són les prioritats essencials, quines les necessitats i quines les partides sobre les que es podrà actuar amb un menor cost social.
No sembla que s’estigui fent així. Bé, de fet, no s’està fent així. S’està treballant el pressupost amb les tisores a la mà i amb la gorra de comandament tan ajustada al cap que la visera impedeix la visió més enllà del nas.
L’últim exemple sagnant el tenim amb les propostes de dilapidació del projecte Badalona Comunicació. L’amenaça que plana sobre el nostre projecte públic de comunicació local és una evidència de la incapacitat del govern de Badalona per a gestionar res. Les coses no s’haurien de poder fer d’aquesta manera. És gravíssim. La irresponsabilitat és tan extrema que fa por pensar que aquest equip s’ha de fer càrrec de conduir la nau comuna de la nostra ciutat durant, encara, els propers tres anys. Com s’ho faran? Què quedarà de la nau, després d’aquesta singladura? Ho rebentaran tot!
No es poden afrontar les situacions crítiques sense comptar amb la gent. No es pot actuar, des de la manifesta i evident ineptitud i incapacitat, amb la prepotència i arrogància del que es pensa que el vaixell és seu i pot fer-ne el què vol.
I la gent? És que la gent no compta per a res? Què ens prenen per idiotes o què? Com ens volen fer creure que es pot tirar endavant un projecte de comunicació amb un pressupost de la meitat i un 60% menys de plantilla? Que s’han begut l’enteniment? Per fer això, més val que no maregin la perdiu i que tanquin la barraca sencera. Al menys, d’aquesta manera tothom sabria a què juguen i potser ens estalviaríem, a més de tot el cost actual, haver de passar el tràngol d’aguantar uns medis locals políticament intervinguts que ens anessin cantant la cançoneta de la viu-viu amb les lloances lleposes als capitans manaies de torn.
No! Les coses no es poden fer així. Cal rigor i responsabilitat en la gestió. No assenyali, senyora Hervàs, als anteriors governs. Deixin-se de romanços i no es treguin les puces de sobre i facin el favor de fer, amb els consensos necessaris, propostes responsables amb visos de credibilitat i de futur.
Estalviïn-nos aquestes exhibicions d’incompetència i, si no en saben més, assessorint-se adequadament o pleguin. Pleguin abans no sigui massa tard i ja no siguem a temps de salvar del naufragi ni una trista cassola.
Potser llavors, la pregunta de com hem arribat fins aquí ens l’hauran de respondre les llísseres del Pont del Petroli. Això sí, sense micros ni càmeres ni platós ni, per descomptat, periodistes, perquè d’això ja no se’n cantarà ni record ni memòria i tots nosaltres ens haurem quedat, com a molt, amb el peix podrit al cove i amb cara de besuc.
