Dissabte, 19 de juny de 2021 - Edició 1059
La República

#acampadabcn #aturemelparlament #aixino #joambelparlament

Des de fa dies, per a mi, el moviment dels “indignats” ha perdut credibilitat. En la meva opinió, una protesta que pretenia ser seriosa en un principi, que va espantar […]

Alba Pueyo
Alba Pueyo 16/06/2011

Des de fa dies, per a mi, el moviment dels “indignats” ha perdut credibilitat. En la meva opinió, una protesta que pretenia ser seriosa en un principi, que va espantar polítics i governs, que vaig observar amb atenció perquè prometia, s’ha deslegitimat a sí mateixa. Per a mi, el moviment dels “indignats” va començar a perdre credibilitat quan es negaven a jugar amb el joc democràtic per canviar les coses, quan es negaven a organitzar-se amb una estructura jeràrquica que ahir no els hagués anat malament tenir, quan protestaven contra tot i contra res en concret i no proposaven solucions a canvi, quan a les assemblees no es debatia el dret a l’autodeterminació –encara no inclòs al decret de mínims– però sí que se sentien veus sobre com treballar menys hores. Van perdre credibilitat quan demanaven firmes contra coses que no sabien ni explicar als passants. I no només això. La seriositat de la protesta va decaure quan van plantar hortets i es van penjar dels arbres de les places públiques.
 
Tot i això, el moviment dels “indignats” va tenir el meu suport quan les forces de l’ordre van carregar contra la protesta pacífica. Aquell dia, es va produir una injustícia i els de l’Acampadabcn van tenir part de la meva simpatia. Una simpatia que ahir va desaparèixer. Les accions que van tenir lloc al voltant del Parlament de Catalunya, la institució que representa la voluntat del poble, sí que són indignants. Atemptar contra l’exercici democràtic és una vergonya i cap ciutadà no té el dret de fer-ho.
 
El debat, ara, està en la violència que va tenir lloc contra diputats i diputades: insults, escopinades, empentes, crits, pintades, objectes llençats… Tothom ha coincidit en condemnar els fets, fins i tot uns “indignats” sense portaveus. Els acampats han dit que els violents no formaven part de l’acampada, eren infiltrats. Han fet circular un vídeo en què es veuen policies de paisà –sense causar agitació– que els acampats diuen que eren els violents. Els diputats, en canvi, han trobat perfectament normal que en una manifestació hi hagi policies de paisà informant en tot moment del que passa. Qui eren els violents, doncs? Infiltrats? Policies? Acampats? Indignats? Potser no ho sabrem mai. Però on està el més greu de la qüestió?
 
En la meva opinió, els “indignats” s’han desmarcat dels fets dient que no van ser violents. La protesta convocada era pacífica. Però l’objectiu de la protesta d’ahir, ¿no era el d’entorpir i “impedir l’entrada dels parlamentaris a l’edifici”? No es tractava de paralitzar la institució que representa, si més no, els tres milions de catalans (55% de participació) que van votar a les eleccions autonòmiques? La plataforma d’aquests dos dies, no porta per nom “Aturemelparlament”? Em sap greu dir-ho, però crec que el moviment dels indignats està perdent el nord.
 
Amb quin dret pretenien aturar l’exercici democràtic? En nom de qui? Només podien parlar per sí mateixos, no en nom del poble català perquè el poble català va votar la cambra parlamentària. Feia molts anys que no s’intentava paralitzar un parlament. Les càrregues de les forces de l’ordre contra els indignats fa dues setmanes recordava altres temps. El que van fer ahir els “indignats”, també. Quan es fa un cop d’estat, el primer que es fa és bloquejar el parlament. Què pretenien ahir? Diuen que evitar el debat sobre els pressupostos. Com ho pretenien fer? Coaccionant els diputats escollits com a representants del poble català i impedint l’exercici democràtic.
 
Felicitats! És una gran iniciativa! Va costar molts anys arribar a la democràcia. Va costar la lluita de moltes persones i va costar moltes vides. Sóc jove i no vaig viure res d’això, però això no m’impedeix valorar el que els meus pares i avis van fer perquè jo pugui viure en la normalitat democràtica. Que em perdonin, però no penso permetre que un moviment de protesta que no em representa em privi de l’exercici democràtic pel qual molta gent va lluitar. No penso permetre que em privi del bon funcionament d’una cambra que jo he votat. No penso permetre que em privin d’una democràcia, prou fràgil per sí mateixa. No! Sigueu conscients del que heu fet! Si no preneu consciència de les vostres accions, potser és que el moviment no és prou madur per seguir.