A SOBRE QUE ENS ESTAN OFEGANT HEM DE PACTAR-HI?

Les comunitats autònomes que tenen una desviació superior per sobre de l’objectiu de dèficit marcat pel govern de l’estat són, per aquest ordre: València, Múrcia, Andalusia, Catalunya i Balears. Les que estan davant nostre han estat i segueixen estan governades, dues pel Partit Popular i una pel PSOE.
Per altra banda, curiosament, les cinc administracions descrites comparteixen dues característiques més: totes tenen una assignació de recursos per càpita provinent de l’estat inferior a la mitjana estatal, i totes formen part de l’arc mediterrani de l’estat espanyol.
Ja s’ha de tenir paciència per aguantar els qui imputen la causa del majestuós dèficit públic que pateix Catalunya, al fet que, en el període 2004 – 2011, governessin partits de l’espai anomenat d’esquerra, quan a la vista de les dades es demostra que aquest forat a les finances públiques és present a absolutament totes les administracions de l’estat, independentment de qui hi governi o hi hagi governat.
Però encara més, quan queda clara la incidència que té el dèficit fiscal en la generació de dèficit públic, ja que de les cinc institucions territorials, tres (les que corresponen als territoris culturalment catalans) són aportadores netes de recursos que l’estat manlleva i no torna (aproximadament trenta mil milions d’euros anuals). Les altres dues més val deixar-les a part, ja que ens portaria temps i mal de panxa retratar els seus problemes endèmics…
I sense voler marejar a xifres, val la pena deixar constància de les següents dades més: amb l’actual repartiment de la despesa pública, l’administració catalana ha de fer front al 36% del total d’aquesta i l’estat li atorga, només el 15,6% del marge de dèficit, quan l’estat representa el 51%  de la despesa i s’autoatorga el 84% del marge de dèficit. I més: Catalunya va contribuir a reduir l’any passat un 24,5% del total de la despesa autonòmica quan tot just representa un 16% de la població.
Amb aquest panorama resulta gairebé insultant que encara hi hagi gent que exigeixi una entesa fiscal amb l’estat, en base a una negociació d’engrunes que perpetuïn indefinidament aquest ofegament econòmic escandalós. No hi ha lloc al món amb una injustícia d’aquestes dimensions, com no hi ha un govern, com l’espanyol, entestat a perpetuar-la.
Està clar que hem de marxar més d’hora que tard.