Podria ser la història d’una família dedicada al crim. Però la dels Sackler va ser, durant molt de temps, una història d’èxit i reconeixement social generalitzat. Un model de família feta a si mateixa., sorgida de la duresa de l’emigració i la foscor de la pobresa. Una nissaga que va acumular una enorme fortuna que, en part, va compartir amb la societat a través del mecenatge i la filantropia. Però els darrers anys, el nom dels Sackler ha estat eliminat de museus, universitats i altres entitats que tan generosament van ajudar a mantenir. El cognom Sackler era rebutjat, generava menyspreu, obligava a marcar distàncies.
De tot plegat, de l’ascens i la caiguda de la família Sackler, en parla a L’imperi del dolor (Edicions del Periscopi), el periodista i escriptor Patrick Radden Keefe (Dorchester, Estats Units, 1976) en un voluminós, però apassionant relat que ressegueix “la història secreta de la dinastia Sackler”.
El llibre ha estat definit com a “explosiu” pel Washington Post o com una “obra mestra del true-crime” per la revista Time. I efectivament, L’imperi del dolor és un relat intens que en cert moment genera les habituals “passions lectores” de les novel·les de gènere negre o d’intriga. El que aparentment pot quedar prou llunyà per a un lector català (la història d’una família aquí desconeguda que es dedicava de manera discreta al món farmacèutic) es converteix en una història que intensifica l’interès pàgina a pàgina.
La dada fonamental que genera aquest interès és la dels 500.000 morts que un dels medicaments creats i comercialitzats pels Sacker ha provocat (directament o indirectament) per sobredosi d’opiacis, i els milions de persones addictes als Estats Units.
Una dinastia exitosa
La història familiar es remunta a principis del segle XX, amb els germans Arthur, Raymond i Mortimer Sackler, fills de pares jueus immigrants, que vivien en els barris treballadors de Brooklyn. L’Arthur, convertit en patriarca i protector dels seus germans va sobresortir i treballar intensament per estudiar medicina i iniciar, hàbilment i decididament, una carrera professional d’èxit, que posaria la primera pedra d’una enorme fortuna amb el conegut Valium. La primera part del llibre, centrada en els fundadors de la nissaga, esdevé un magnífic i fascinant retrat de la societat americana de les primeres dècades del segle XX, de les classes socials més desfavorides i de lluita i ambició dels self-made men nord-americans.
A la mort de L’Arthur, la família separa el seu futur dels altres germans. Raymond i Mortimer es queden amb l’empresa que, amb la caducitat dels drets sobre la fórmula original del Valium, genera un nou fàrmac, l’OxyContin, que alleuja de manera immediata el dolor.
Ambició, diners i reconeixement
Però aquesta no és una història sobre investigacions i avenços farmacèutics, ans una història de salvatgisme comercial. A partir de 1995 Purdue Pharma consolida un exèrcit de comercials, en forma de visitadors mèdics, que tenen com a objectiu vendre el màxim possible del producte, amb tècniques més properes als mètodes de comerç que a les purament mèdiques. Els metges d’arreu dels Estats Units recepten l’OxyContin de manera indiscriminada, tot i que (com era sabut per tothom, fabricants i prescriptors) les pastilles i les dosis administrades generaven addicció als opiacis. La gent que deixava de tenir accés a la medicina (legal), després del seu consum acabava, en molts casos, passant-se a l’heroïna (il·legal però més barata i fàcil d’aconseguir) amb un resultat devastador de morts i enganxats. Malgrat tot, la família es va embutxacar uns 13.000 milions de dòlars.
Les diverses branques de la família Sackler van ser respectades i admirades per la societat americana i la connivència amb les autoritats polítiques i sanitàries era total. De fet, un dels temes persistents al llarg de la narració de Patrick Radden Keefe és com l’administració sanitària aprovava els medicaments dels Sackler i com les, puntuals, investigacions oficials, esdevenien una pantomima.
Els Sackler són prominents mecenes de museus, universitats… mantenen una volguda discreció, però alhora volen que el seu nom figuri a tot arreu on hi posen diners. I és que el secretisme va ser una de les senyes d’identitat de la família.
Quan la realitat de morts, addiccions i la devastadora ambició dels Sackler surt a la llum pública, ells pretenen no saber què passava a l’empresa i descarregaven la culpa sobre els empleats o sobre la naturalesa propicia a l’addició dels consumidors. Denúncies de familiars i afectats, Investigacions periodístiques i, finalment, els processos judicials afloren la magnitud de la tragèdia i de l’escàndol.
L’imperi del dolor és un llibre intens i inquietant en alguns aspectes. I un exemple de periodisme d’altíssim nivell. Keefe ha entrevistat un parell de centenars de persones i investigat en milers de documents. El lector se sorprèn en constatar la connivència entre la gran empresa i el poder polític i administratiu (i les portes giratòries), o com es poden assumir amb naturalitat milers i milers de morts sense conseqüències ni tan sols morals. Acabat el llibre, hom es planteja quina és la línia que separa una empresa com Pardue o un producte com l’OxyContin dels narcotraficants i l’heroïna.
L’imperi del dolor. Patrick Radden Keefe. Traducció de Ricard Gil. Edicions del Periscopi. Barcelona, 2021. 720 pàgines. 23,90 €
