Dijous, 9 de febrer de 2023 - Edició 1659
La República

[Entrevista] DJ Pastis: “El meu deure és fer feliç a les persones i fer-les ballar”

DJ Pastis és un dels noms més importants de l’escena de la música màkina. La seva carrera ja acumula més de tres dècades.

Andreu Pujol Mas 09/01/2023
DJ Pastis amb un altaveu a la falda

David Álvarez és conegut sobretot pel seu nom artístic de DJ Pastis, que és ben recordat per a tota una generació. Fent duet amb David Pàmies, van crear una marca mítica per la música màkina: Pastis & Buenri. La seva carrera músical acumula més de tres dècades de durada, havent passat per algunes de les principals sales d’aquella escena musical, com ara La Sala del Cel, Pont Aeri i, sobretot, la discoteca Xquè de Palafrugell. La música màkina va ser tot un fenomen cultural a Catalunya entre els 90 i els primers 2000 i DJ Pastis va vendre centenars de milers de còpies i va punxar en sales plenes a vessar. El 2017 va tornar a aparèixer als principals de comunicació, aquesta vegada per un fet aliè a la seva carrera musical: va publicar un vídeo, acompanyat del també discjòquei Nando Dixcontrol, anunciant que se sotmetria a un tractament per curar les addiccions. Després d’aquesta aturada va reprendre la seva feina de punxadiscos. Aquest estiu va ser al Primavera Sound i fa poques setmanes va celebrar a Girona el 31è aniversari com a discjòquei professional. Per fer l’entrevista quedem a casa d’uns amics seus i m’hi trobo una persona oberta, afable, simpàtica, humil i il·lusionada. 

El passat desembre vas fer una sessió a La Sala del Cel per commemorar el 31è aniversari de la teva carrera. Girona estava plena de cartells amb el teu retrat. Com va ser aquella nit?

És una nit màgica. Per qualsevol professional que porta més de tres dècades dedicades a la música, poder fer una festa commemorativa allà on vas néixer i créixer, on vas començar, és un dia molt emotiu i molt sentimental. És una festa que la tractem amb molt d’amor perquè la fem una vegada a l’any. Així no la cremem. Ja fa cinc anys que portem fent aquesta festa. La veritat és que veure La Sala del Cel amb trenta o quaranta metres de cua, la gent omple la pista i espera 364 dies per venir, doncs és increïble. No hi ha paraules que surtin al diccionari per descriure un dia així. És molt maco.

Com comences al món de la música?

Vaig començar amb un company. Jo vivia amb ma mare -estem parlant de fa 35 o 40 anys- i amb un company del bloc del costat ja fèiem coses amb platines. A partir d’aquí em va sortir l’oportunitat amb un amic que tenia un pub a Girona que es deia Accés 21. Estic parlant de finals dels anys 80 o principis dels 90. Allà vaig començar a fer quatre cosetes i vaig conèixer el fill de la discoteca La Sala del Cel, el David Fussió, un amic al qual respecto i tinc una estima molt gran. A La Sala del Cel vaig començar-hi a fer xous, com ara tirar-me despullat a la piscina. Aleshores jo tenia el cabell llarg i un espectacle era que em posessin com unes punxes al cap amb bitllets enroscats. Entre les 8 i les 9 de la tarda del diumenge em deixaven anar des d’una xarxa i tothom havia d’agafar els bitllets. Vaig començar fent aquests xous i un dia el David em va proposar posar quatre discos i allà va començar tot.

I després de La Sala del Cel, com continua la teva carrera?

Allà vaig estar-m’hi tres anys aproximadament. Després vaig tenir l’oportunitat de treballar a Distrito Cero de Canet de Mar. Això va ser un estiu ràpid. Després vaig anar a Pont Aeri i d’allà al Xquè, tot sol. Més endavant em vaig ajuntar amb en David [es refereix a David Pàmies, conegut com a DJ Buenri]. Ell tenia ganes de demostrar a la gent que sol també podia rendir i ens vam separar un any. Ens vam prometre que quan passés aquell any, jo al Xquè i ell al Pont Aeri, ens tornaríem a ajuntar. Un cop passat aquell any vam estar fins el 2007 al Xquè, després va venir Activa. Amb l’arribada de la pandèmia ja no hi ha hagut tantes discoteques, sinó que hi ha hagut més festes privades i celebracions d’una o dues vegades al mes amb esdeveniments grans.

Abans de l’eclosió del fenomen màquina quins estils punxaves?

Jo sempre he punxat molt música dels anys 80. Aleshores hi havia moltes bases i molts grups i podies fer mescles de tot tipus. Després tot ha evolucionat d’una manera més pautada, amb un compàs de 4×4, molt seguit, molt repetitiu… però en aquella època la música era increïble. Podies mesclar des de Pat Metheny, fins a unes flautes, passant per Enya, Michael Nyman o Suzanne Ciani. Podies mesclar-ho tot. Em poso nerviós en parlar d’aquella època perquè allà va començar tot. Allà vaig decidir que jo volia ser discjòquei perquè em vaig adonar que podia agafar dos temes, els podia fusionar i semblava que fossin una sola cosa. Aquells dos temes, que es convertien en un de sol, et posaven la pell de gallina, feien que les teves pulsacions cardíaques s’acceleressin, et feien plorar, riure… Trobaves una fórmula fantàstica. Deies: “com pot ser que puguis agafar dos temes diferents -o, fins i tot, tres- i fer una mescla i aconseguir aquest sentiment?”.

Hi va haver una època en què el teu nom anava associat amb un altre: Buenri. Com va sorgir aquesta societat?

Nosaltres ens vam conèixer en un after que es deia Psicódromo, al carrer Almogàvers de Barcelona, on hi punxaven el Nando Dixcontrol i el Pepebilly.  El local sempre estava buit al principi. Després hi va haver una batuda policial a Barcelona i van tancar diversos locals i molta gent es va aplegar allà i ja no en va sortir. Jo mirava el que feia el discjòquei i estava aclaparat. No podia creure que algú fos capaç de fer aquelles coses amb dos o tres discos. Això va ser per allà als anys 87 o 88. Allà vam fer amistat. Hi anàvem com a públic. En aquella època no punxàvem ni jo ni ell. Després, amb l’amistat, vam començar a preparar cosetes junts i ens vam ajuntar. Amb en David ha estat increïble, és una història molt maca d’explicar. Amb el temps, encara que de vegades no puguis calibrar bé tot el que has fet i el que ha significat, crec que podem dir que hem fet felices a moltes persones. Això és l’important. Amb la nostra música i la nostra manera de ser hem pogut fer feliç a la gent, la gent que hagi tingut problemes ha pogut desconnectar amb nosaltres i amb la nostra música… Això és el més bonic de la nostra feina. Pastis&Buenri encara segueix i per molts anys. Ara estem millor que mai com a amistat i com a persones. Això es transmetrà al públic. Continuarem treballant junts fins al final.

Em sabries dir quants discos vau arribar a vendre?

Exactament no. Alguns recopilatoris van arribar a tenir disc de platí, amb més de 100.000 còpies venudes. Això va ser quan estàvem a la discogràfica Max, amb el DJ Sammy i Dimas&Martínez, crec. També vam fer coses amb el Julio Posadas, amb el Chimo Bayo… De recopilatoris n’hem venut forces. Però estic convençut que el que més ha venut va ser el Dance Sessions 1, que va arribar a tenir disc de platí. Aleshores anàvem al Corte Inglés, hi havia ràdio, televisió… tots els mitjans, tothom ens donava suport.

Fins i tot vau fer gires internacionals

Sí, vam anar a Alemanya, a Anglaterra, a França… També la Boiler Room del Primavera Sound ha estat un revulsiu. Tinc moltes ganes que la gent de fora vegi com som els discjòqueis d’aquí. El fet de poder participar en aquest festival a Barcelona ens ha estat molt útil perquè ens pugui conèixer més gent i que vegin com treballem, actuem i transmetem. Crec que ha estat una oportunitat molt bona a la qual estem molt agraïts. Això va ser l’estiu passat.

Quina era la relació amb els altres punxadiscos de l’escena màkina?

Sempre ha estat bona. Treballes cara al públic i hi ha d’haver un respecte, has de ser simpàtic, has de ser agradable… Millor portar-nos tots bé que no pas que hi hagi mal rotllos. Sinó es crea una mala maror que no cal. Passa que de vegades la gelosia i l’enveja són una merda. Jo sempre he intentat portar-me bé amb tothom i en la mesura d’allò possible ajudar a tothom per tal que pogués tenir oportunitats. Allò lògic és portar-se bé amb tothom! No perquè siguis en Pastis o en Buenri se t’ha de tractar millor. Ets una persona igual que la resta però que tens un do. Si tractes bé a la gent amb la qual treballes, tot anirà millor i les coses funcionaran.

Has treballat en alguns dels principals temples de la música màquina, però la teva casa va ser sobretot el Xquè. Quins records en tens? 

En tinc fulls, fulls i fulls de records. Mescles, gent, moments, riure, felicitat, veure la gent feliç… Vaig passar 12 anys en aquella santa casa. No podria explicar-t’ho. Ha estat una etapa molt satisfactòria de la meva vida. Ha estat la nostra casa i allà hi hem creat moltes coses, de les quals ens en sentim molt orgullosos.

Alguna sessió de la qual en tinguis un especial bon record?

És difícil parlar-te d’una sessió en concret. Potser les sessions de 12 hores, quan posàvem les dues cabines amb tres plats cada un. Hi ha moltes sessions i en totes hem intentat donar el màxim de nosaltres mateixos. Cada sessió és diferent i les gaudeixes molt.

I alguna que voldries oblidar?

La pregunta del milió. Alguna que he arribat i els plats no han estat bé o en la qual no hi havia les coses ben muntades. Potser per no haver-me’n preocupat jo abans, pensant que tot ho farien com sempre, arribes i et salten totes les mescles. Quan acabes la sessió no és una sensació de satisfacció. Tot el contrari: estàs preocupat, angoixat, amb ansietat… És un puto merder perquè la gent no sap si la sessió salta perquè tens els discos malament, o si estan les agulles gastades, o si a l’equip en comptes d’haver-hi tres plats només n’hi ha dos i això et limita… Clar, quan passa això tu no pots estar gaudint en cap moment. Hi ha hagut alguna sessió d’aquestes, però sempre intentes fer-ho acabar bé com a professional. L’estrès i el desgast emocional són molt bèsties en aquests casos perquè tu tens la necessitat de fer-ho bé i els equips no estan com han d’estar. És com si et donessin la meitat de les eines. Has d’improvisar sobre la marxa.

Chasis, Xquè, Scorpia, Pont Aeri, La Festa, Àrea Cöncor… L’escena de la música màkina a Catalunya va ser un fenomen cultural molt important durant els anys 90 i primers 2000. En canvi, a diferència de la Ruta del Bakalao o la Movida Madrileña, no se la reivindica gaire.

La Ruta del Bakalao va funcionar una època i va funcionar a València. La Movida Madrileña també va tenir una època. La nostra ha funcionat molts anys, durant diverses dècades. Va tenir una evolució des del 94 aproximadament, amb la discoteca Ocho, La Sala del Cel… altres locals com L’Anònim, La Festa… I d’allà hem tirat fins gairebé el 2010. Poc a poc ha anat desapareixent, però hem estat molts anys i sempre es deia que la màkina estava acabada. Mentre hi ha hagut els mitjans que ens han donat suport, s’han fet recopilatoris, mentre les discogràfiques han anat treballant, hem estat allà. Una vegada ens han mancat aquestes coses ha costat més lluitar. Per molt que en siguem uns quants. Per això et deia abans que el millor és portar-nos bé entre nosaltres. Que cadascú cobri el que hagi de cobrar però, si tots ens portem bé, tots anem contra el sistema o contra certes coses. Si som tots, la força i el poder és més gran per poder seguir treballant.

Us sentiu hereus de la Ruta del Bakalao?

Jo crec que n’he participat una mica. També recordo que quan era jove anava a València. Fèiem bestieses: sortíem dijous, divendres, dissabte i diumenge. M’ho passava bé. Després a La Sala del Cel vaig tenir l’oportunitat de fer moltes sessions. Crec que n’hem format part i hi hem col·laborat. 

L’escena de la màkina ser un món colonitzat ideològicament per l’extrema dreta, tot i que format sobretot per joves de classe treballadora. T’hi senties incòmode?

Sí, la gran majoria era gent treballadora. És una cosa a la que mai no hi he donat importància perquè la política no m’interessa. La meva obligació i el meu deure és fer feliç a les persones i fer-les ballar. No n’he estat pendent. Les coses anaven passant i nosaltres anàvem treballant i anàvem fent. En aquell moment el que m’interessava era la gent, la música… altres coses.

Com has viscut la fi d’aquella escena i que ara quedi reduït a un món una mica nostàlgic, de “remembers”?

És lògic que la gent s’emocioni amb els temes i les mescles de quan eren joves. Però tot ha de tenir una evolució i, dins del món de la màkina, estem vivint del “remember” ja fa molts anys. No sé quant temps més podrem tirar de “remembers”. Els “remembers” per recordar estan molt bé, però hi ha música nova que estem fent, a la qual dediquem moltes hores, i la gent s’hauria d’obrir una mica més a les novetats. Últimament sento gent que em diu “David, ja era hora! Estem sentint coses noves, una alenada d’aire fresc”. Si com a discjòqueis estem sempre amb el mateix, no evolucionem. Les noves generacions no han viscut el que es punxa en una sessió de “remember”. Potser l’han sentit a través dels seus pares. Si la ràdio i la televisió només els inculquen uns estils, al final els joves acabaran demanant allò que promocionen els mitjans. Ara tenim un tant per cent petit de jovent que s’apropa a les sessions i sembla que, poc a poc, anem agafant nova gent. Ja és un pas endavant i potser per fi podrem fer coses noves i deixarem una mica enrere el “remember”, encara que no l’abandonarem. Val la pena fer diversos “remembers” a l’any per recordar, però per un discjòquei al final és avorrit posar el de sempre.

Fa un temps va ser notícia per un vídeo que vas fer amb Nando Dixcontrol anunciant que et sotmeties a un procés de rehabilitació pel tema d’adiccions. Et molesta que encara et facin entrevistes sobre aquest tema? Hi veus un risc de quedar etiquetat?

No em molesta. A la gent li agrada la morbositat i aquestes coses. Si ho vaig fer viral, no va ser per aconseguir cap tipus de publicitat. El que ha de tenir clar la gent és que les drogues maten. És una història perillosa i a la vida hi ha mil coses per fer abans que drogar-se. Ho vaig fer públic perquè creia que la meva vida pública i privada estan a l’abast de tothom i quan tens un problema així i t’ingresses el teu públic es mereix un respecte i ha de saber en quina situació estan les coses. Sí que ho vaig passar molt malament. Treballo en una feina en la qual hi ha gent que fa i desfà, però jo m’ho vaig haver d’agafar com una feina normal i corrent, anant a treballar i prou, fent el que he de fer i no quedant-me després per allà a donar voltes, i mentalitzant-me. De vegades si la malaltia pot collar és per les emocions i pels sentiments. Tu ho has de gestionar. És una llàstima que la gent sempre m’acabi preguntant pel mateix o que pugui tenir això més al·licient que la meva feina? Què vols fer-hi? Quan parles tant d’una cosa, al final pots preguntar-ho de mil maneres diferents i serà la mateixa resposta. De vegades ja ho has explicat tot sobre el tema de les drogues i no hi ha res més a dir. Per mi és més interessant parlar de nous projectes, com tot el que estem fent amb Makina Legends.

Quins són aquests nous projectes?

Estem en un grup, Makina Legends, que organitzem festes, festivals, sessions a La Sala del Cel, aniversaris, festes Xquè, festes Pont Aeri… Això ho fem en discoteques i en esdeveniments a l’aire lliure. Ja que no hi ha tantes discoteques com hi havia abans, nosaltres intentem omplir aquest buit. Som sis persones les que estem en aquest projecte, juntament amb un grup de treballadors. Estem tots molt il·lusionats i és una cosa que fem per tal que la gent es pugui divertir, esbargir-se, trobar-se amb la gent d’abans i poder seguir ballant.