Dimarts, 18 Desembre 2018

ENTREVISTA

Vendrell: “I si fem un referèndum digital? Si els organismes internacionals el validen, per què no?”

"Segurament tampoc tindrem suficient amb un 52% si no fem totes les altres coses"

En Xavier Vendrell no és un home avesat a la palestra pública, qui el coneix destaca l’enorme valor de la seva tasca entre les files republicanes. Quan parla, les peces es mouen. La seva entrevista al FAQS de TV3 va provocar una reacció quasi instantània dels comptes de Twitter de Puigdemont i Junqueras. La mirada l’hem de posar a Europa, insistir amb les institucions del vell continent i pressionar. Però per això, cal unitat.

La relació entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s’està reconduint?

   

N’estic convençut. Hi ha símptomes.

És la famosa unitat que cal per assolir la República.

El més important és tenir unitat estratègica. Tàcticament convé que fem unes coses d’una manera o altra, però el que té transcendència és l’estratègia per tenir clar cap a on anem. Si ens fixem amb el que diuen Botran, Boya i Puigdemont veiem que no és gaire diferent del que diuen els dirigents d’ERC i Òmnium. Al final, a poc a poc, tothom va veient que la manera per arribar la victòria és un referèndum. Perquè mobilitza molta gent, perquè la immensa majoria del país el tenim al costat en això i en la llibertat dels presos. Hem de jugar amb aquesta majoria.

“Hem d’anar a buscar un referèndum que el reconegui el món i trobar quins elements ens calen per ser capaços de guanyar”

La consulta del 9-N, el referèndum de l’1-O. Un altre referèndum…

Un referèndum reconegut internacionalment, que no és exactament el mateix que un referèndum pactat amb l’Estat. Imaginem-nos, tot i que reconec que no és fàcil d’imaginar, que un dia tenim cent estats del món que ens donen suport perquè fem un referèndum. No dic que sigui la solució definitiva, però seria una solució molt diferent de l’1 d’octubre on cap estat ens va donar suport oficial.

Hem d’anar a buscar un referèndum que el reconegui el món i trobar quins elements ens calen per ser capaços de guanyar per majoria absoluta de vots algunes eleccions, que no ho hem fet mai.

Vist així, el Govern es va precipitar fent el referèndum.

No, sense allò no seríem on som. A vegades a la vida has de fer passes que amb molta probabilitat no funcionaran. És la metàfora d’atacar el cim, per fer-lo per primera vegada no hi ha cap altra manera que provar de pujar-lo. Quan ets a mig camí veus si tens tot allò que et cal, si ho has previst. Normalment quan s’ataca un cim per primera vegada, la primera no s’aconsegueix. Cal pujar, veure què et trobes i si les circumstàncies no són les adequades doncs una retirada a temps és una victòria per a la gent de muntanya. Vam fer molt bona feina amb la qual no estaríem fent el que estem fent ara, s’havia de fer i va servir de molt.

Doncs parlem clar, cal un escenari a llarg termini per aglutinar força interna i internacional. Hi ha veus que dibuixen un marge de 10 a 15 anys, en la línia del que demana el vicepresident legítim de la Generalitat, mirada a llarg termini.

Estic d’acord en tenir una mirada a llarg termini, però si no em sembla bé que es parli d’un termini de vuit mesos per fer valdre la República tampoc no em sembla bé parlar que això trigarà 10 anys. Les circumstàncies polítiques i geopolítiques internacionals varien, les de l’Estat i casa nostra també. Si el 2010 se’ns hagués dit que el 2015 els independentistes guanyarien unes eleccions, això no semblava raonable i va passar. No sabem què passarà en els mesos vinents i anys, no sabem l’efecte que tindrà una condemna en el judici del procés, que segur que serà injusta.

Hem de preparar-nos per una marxa llarga, però sense fixar terminis. Hem de fer coses que es puguin sostenir en el temps, i que no ens desgastin, no ens debilitin, no perdre efectius. Mentre anem sumant, anem bé. Som més avui que fa un any.

“Som en un país on la majoria de la gent no està disposada a perdre la feina, se’ns pot demanar que treballem dues hores més cada dia, i potser això ho faríem, però que fem una vaga general…”

En alguna ocasió has descartat una aturada de país que duri dies perquè “vivim molt bé” i “s’han de pagar les hipoteques”.

A tothom li faig una pregunta, quantes persones del teu entorn estan disposades… No a perdre la vida o anar a la presó, sinó a perdre la feina. Quanta gent portem el CAT a la matrícula? No al costat, a la matrícula. A la gent que li posin una multa de 140€ és un pal. Alguns tenim més paciència i anem pagant, però la majoria del país no ho fa, no hi ha la meitat dels cotxes que el portin. Com és que no els porten? Perquè no estan disposats a aguantar pagar una multa. Hi ha coses amb les quals estem disposades, i altres que no. Som en un país on la majoria de la gent no està disposada a perdre la feina, se’ns pot demanar que treballem dues hores més cada dia, i potser això ho faríem, però que fem una vaga general… Que els catalans deixem de treballar de forma indefinida és contranatural. No és el nostre tarannà. Fem el que culturalment estem més avesats i disposats. Si preparem una revolució, hem de saber quin tipus de revolució podem preparar, segons el tarannà pots preparar un tipus i no altra. Toquem de peus a terra, hi ha qui diu que ocupem el Palau de la Generalitat, a mi que no m’hi busquin.

Això no és menystenir la mobilització popular? L’1-O la gent anava als col·legis a defensar les urnes malgrat les porres i, dos dies després, aturava el país. La gent respon.

El 3-O és una reacció a l’1-O, per tant, hi ha d’haver un 1. Per què hi ha un 1? Perquè hi ha una acumulació de forces que comença amb les retallades de l’Estatut, quan es comença a perdre la paciència amb l’Estat i es va acumulant forces des del 2006. Són 10-12 anys acumulant forces amb decisions polítiques que tenen reaccions. Hi ha un ‘No’ a l’Estatut, al concert econòmic i al referèndum. I aquest ‘No’ arriba perquè algú planteja aquestes qüestions. De fet, el referèndum es planteja divuit vegades al Congreso. Tot això culmina amb l’1 d’octubre. Una grandíssima jornada on ens carreguem d’arguments, l’independentisme es fa fort, creix, es fa gran mentalment i ens permet arribar al 3-O on s’hi suma tota la gent favorable al referèndum que veu que la reacció de l’Estat és una barbaritat. Però després perdem alguna batalla i hi ha la desinflada.

L’estat anímic del país d’avui no és el mateix que l’1-O i el 3-O, per tant, hem de tornar a generar el ‘momentum’, la finestra d’oportunitat. Cal que la gent dels partits i les entitats es coordinin, s’alineïn estratègicament i quan hi hagi un acord es tingui clar el camí per arribar al cim. Ens repartim les feines entre tots els actors del projecte i podrem tornar a plantar cara amb un nou enfrontament democràtic, pacífic, amb l’Estat.

Jordi Carbonell, expresident d’ERC, se’l coneix, entre altres coses, per una cita: “Que la prudència no ens faci traïdors”. On som ara, en un període de prudència, paciència o ingenuïtat?

Les dimensions del projecte per la República l’hem fet avaluant la informació que teníem i treballant d’acord amb les informacions que teníem, no sabíem si l’energia ens duraria, però a mesura que passen les hores i no arribes al cim perds energia. Venim d’una etapa on hem perdut molta energia, que ens ha servit perquè aquest consum energètic no ha estat en va, i ens ha permès trobar-nos ara en un estadi superior.

Prudència.

En el pas següent cal pensar per què ens han faltat aquestes energies, per què no hem tingut prou força per arribar fins dalt. No teníem el 50%+1 dels votants en cap de les eleccions que hem fet, no hi ha elements preparats per sostenir la república ni el suport internacional necessari. No és un tema de prudència, és intel·ligència. Fins que això no estigui preparat no puc tornar a atacar el cim.

És moment d’acumular forces en tots els sentits i resoldre tot allò on vam fallar per tornar-hi. L’independentisme suma més qualsevol altra opció, hem de treballar perquè tingui força per tombar un enemic molt gran. També hem de fer un esforç per entendre l’enemic, qui tenim al davant li estem dient que ha de negociar per votar si vol arrencar-se un braç, per a ells conceptualment Catalunya és un braç molt productiu. Només acceptes perdre un braç si saps que l’alternativa és perdre-hi més.

O que el braç estigui gangrenat i te l’hagis d’amputar.

Però esperem que no estigui gangrenat! Hem d’aconseguir que prenguin consciència que o ens deixen fer això, o la circumstància serà pitjor. Si no volem entrar en cap dinàmica que contempli la violència l’únic que pot posar contra les cordes l’Estat és Europa.

La que no va dir res amb la repressió policial de l’1-O, l'”A por ellos” institucional de Felip VI, la repressió judicial, la presó i la dissolució d’un Govern i un Parlament legítims?

Europa ha dit molt, és qui impedeix que a les 12 del migdia de l’1-O continuessin les càrregues policials. Van fer alguna gestió perquè deixessin de ser-hi. Europa és qui ha dictaminat en diferents tribunals en contra de l’extradició dels presos. És qui acaba de donar la raó al senyor Otegi desautoritzant la justícia espanyola… Per tant, ens ha donat moltes coses.

“Europa ha fet coses i les ha fet en proporció al que hem fet nosaltres. Si haguéssim pressionat per fer més coses de les que vam fer, Europa hauria fet més”

Otegi ja ha complert la condemna mentre Marlaska i Borrell diuen que el que digui Europa s’ho poden quedar per a ells…

És evident que intenten fer oïdes sordes, però Europa ha fet coses i les ha fet en proporció al que hem fet nosaltres. Si haguéssim pressionat per fer més coses de les que vam fer, Europa hauria fet més. La meva teoria és que la pressió diplomàtica no pot ser només cosa d’un conseller, per més bo que sigui. Es pot asseure amb un primer ministre i convèncer-lo que és just que ens deixin votar, però no farà res. Per això proposo interpel·lar la gent d’aquell país i que milers de ciutadans d’aquell país pressionin. Això pot fer que facin un pas, però no és l’únic ni definitiu.

Acabarem sent, marcant distàncies i sense fer paral·lelismes, com la gent del Kurdistan, Palestina i el Sàhara Occidental que van pel món pressionant, tenen un nivell d’acceptació popular notori però tot segueix igual.

És molt diferent, nosaltres estarem pressionant uns organismes dels quals hi formem part. Som part d’Europa, no anem a pressionar a Donald Trump ni al president de la Xina. Anem als aliats dels espanyols, i ho farem com a ciutadans europeus, per tant, amb dret a ser escoltats pels organismes de la Unió Europea, que és un club d’Estats. Per tant, pressionem els Estats perquè tinguin algun motiu per enfrontar-se al seu soci. No és fàcil, però no tinc una proposta millor. I de les que he sentit, no n’he vist gaires que em semblin més efectives a la pràctica.

Per què s’afirma d’aquesta manera que l’independentisme no supera el 50% sense haver celebrat un referèndum pactat? I més quan un terç del votant dels comuns es considera independentista? Així ja superes el 47% actual al Parlament.

No és un problema de si moralment tenim la legitimitat, és que no tenim la força. Amb el percentatge i la força que tenim avui no hem pogut guanyar, per tant, necessitem més. Em sembla obvi que si el president Puigdemont fa una conferència on sigui i explica que som un 47% no té la mateixa força que si diu que som el 52%, per tant, cal acumular més forces.

Tindrem suficient amb un 52%?

Segurament tampoc si no fem totes les altres coses. Hi ha una sèrie de factors que ens han de fer guanyar, fins ara han estat insuficients.

Els factors són unsa majoria parlamentària superior al 52%, mobilitzacions a Europa per interpel·lar la gent del continent i… Hi ha una tercera pota?

Imaginem que amb la mobilització aconseguim que hi hagi una sèrie de països que estan disposats a reconèixer’ns el resultat d’un referèndum. Que a Catalunya veiem que hi ha una majoria clara però que Espanya no accepta que el fem, està clar que tal com vam fer l’últim referèndum no és la millor eina perquè vam passar per una etapa de violència que als ulls internacionals desacredita el resultat. Per tant, hem de trobar una altra manera per fer-lo.

Si la violència desacredita el resultat, l’Estat utilitzarà la violència per desacreditar qualsevol referèndum.

I si el fem digital?

Un referèndum digital?

Si queda prou validat, per què no? Si el món, els organismes internacionals, ens el validen, per què no?

Això explica la campanya per inscriure’s  al Consell per la República?

No ho sé, el que dic és que tal com vam fer les coses l’1-O ens va servir per créixer i consolidar-nos i sentir-nos forts, descobrir les nostres i les seves fortaleses que no sabíem, però no en vam tenir prou per guanyar. El que cal és tornar a posar imaginació i veure com ho fem a la següent, que segur que no és com ho vam fer perquè no vam guanyar, i el que volem és guanyar. Per tant, ho haurem de fer d’alguna manera diferent de com ho vam fer.

No és paradoxal que es digui que ningú s’esperava la violència de l’Estat en comparació amb l’operació urnes que va calcular al mil·límetre tots els moviments per esquivar tots els obstacles?

Jo no he dit mai que no ens esperéssim la violència.

Ho dic pel que s’explica del Govern, hi ha afirmacions que fan pensar en un grau elevat d’ingenuïtat.

El que va passar és que ens vam trobar amb més del límit que era esperable. És com sortir a jugar un partit de futbol amb totes les adversitats, arbitre en contra, saber que et lesionaran la teva estrella i l’agressor no serà expulsat. Que et faran un gol amb la mà i t’anul·laran un a tu. És el pitjor escenari que et pots imaginar, fins que apareix un jugador amb un garrot, colpeja els teus jugadors i l’arbitre no diu res.

Qui és l’arbitre que no diu res?

Seria la mateixa justícia. Tu pots preveure fins a un cert punt, com que sabíem que podia haver-hi violència desconvoquem el referèndum? Ningú li ha retret als qui van decidir tirar endavant, entenc que és perquè tothom ho tenia pensat i estava disposat a resistir. Les persones que dirigien tot això en algun moment es van plantejar suspendre el referèndum, però no s’hagués entès. Ens va sorprendre perquè van anar al límit del que es podia fer, però si haguessin superat aquest límit Europa hauria intervingut…

Què vol dir superar el límit?

El següent pas ja era disparar trets i matar-nos.

Es van limitar a la repressió policial.

Sabíem que podia passar, però ens quedem bocabadats amb la ràbia i l’odi amb el qual rebentaven els vidres del col·legi on havia de votar el president Puigdemont.

L’autocrítica amb la qual s’intenta redreçar el camí sembla que només llima la part superficial del moll de l’os. Ho dic perquè el 26 d’octubre hi havia dos escenaris, convocatòria d’eleccions o Declaració d’Independència i avui les versions es contradiuen. Tu aquell dia eres a l’executiva d’ERC, allà hi havia aquesta sensació de fer un salt al buit amb la DUI?

Quan se’ns comunica que hi haurà eleccions una part important dels assistents es va posar a plorar, la gent d’ERC entén que ha arribat a un compromís i s’ha d’arribar fins al final, siguin quines siguin les conseqüències i sent conscients que aquestes podien ser tan greus com han estat: Que el govern, consellers, el president i la secretaria general del partit podien patir el que estan patint. Hi havia el compromís, no era raonable quedar-se a mig gas. Interpretant el que vaig viure aquella estona, vaig veure gent que volia la independència.

“Tothom té assumit que tenen per dies i que les condemnes seran potents, encara que ara diguessin que renuncien a la independència és igual, el mal ja està fet per la seva òptica”

En tota revolució hi ha sacrificis, amb la presó i l’exili quina és la prioritat?

Els presos són conscients que l’Estat ha decidit que tindran el càstig més alt possible, sobretot amb aquesta judicatura, que ja veiem amb la sentència sobre la banca que són uns ninots al servei de determinats poders. Tothom té assumit que tenen per dies i que les condemnes seran potents, encara que ara diguessin que renuncien a la independència és igual, el mal ja està fet per la seva òptica. Ara s’està articulant una estratègia per veure com es pot guanyar, i justament els presos formen part d’aquesta. A Europa li és difícil entendre i tolerar la situació dels presos, per tant, és conscient que si nosaltres transferim aquest problema, podrem generar la pressió.

Seguiu-nos a:

EDITORIAL

OPINIÓ

Més llegits

Segueix-nos a

471 Seguir
59,031 Seguir