Diumenge, 18 d'Agost de 2019 - Edició 388
La República

Una nova República per aprofundir en la democràcia

Paolo Grossi a la seva obra “La primera lliçó de Dret” ens parla de l’ordenament jurídic com un conjunt de regles sorgides de la mateixa societat per autoregular-se i aconseguir […]

Avatar
R 10/06/2019
Imatge del judici de l'1 d'octubre / ACN

Paolo Grossi a la seva obra “La primera lliçó de Dret” ens parla de l’ordenament jurídic com un conjunt de regles sorgides de la mateixa societat per autoregular-se i aconseguir així viure plegats i en pau. Això, aquesta societat organitzada, constitueix la unitat política a la qual podem denominar ciutat, nació o Estat.

El Dret com a màxim exponent de la sociabilitat de la humanitat, a la qual serveix. En aquest esquema l’Estat o poder públic només hauria d’assegurar una correcta transmissió entre aquesta voluntat social i el Dret efectivament vigent. L’estructura pública també acompliria la funció d’imposar el Dret coactivament, encara que de forma residual, doncs el que realment assegura que es compleixin les normes és el seu reconeixement per part dels membres de la mateixa societat que les ha inspirat, i que les reconeix com a justes i pròpies.

En aquest escenari Grossi lamenta amargament el paper que ha acabat prenent l’Estat, convertint el Dret en pura creació de lleis mitjançant un procediment massa vegades independent i poc vinculat amb la funció de canalització social que el justifica. Si això passa, la ciutadania es pot sentir allunyada i, fins i tot en desacord, amb aquesta “superestructura” d’on surten lleis que no es corresponen amb els valors socials predominants. Senten que no tenen “drets” o demonitzen el “Dret”, per identificació amb les normes imposades que no troben justes.

Si ens aproximem al fenomen dret-ciutadania i democràcia des d’un vessant més filosòfic, Josep M. Terricabras ens fa veure que els drets només tenen sentit en la col·lectivitat. Concretament es defineixen en relació a un subjecte reconegut i identificable dins la comunitat, al qual es dota de drets precisament en raó de les seves característiques comuns i conegudes. Així per exemple, ser humà, major d’edat, etc. Si aparegués sobre la Terra un alienígena, segurament no se li reconeixerien drets, o almenys no abans d’avaluar la seva condició i enteniment.

Els drets son així solidaris, no solitaris, diu Terricabras. Es generen per identificació d’uns interessos comuns i coneguts. Els drets son generals per què reclamen la complicitat col·lectiva per la seva defensa, que és la que els reconeix. Només en la comunitat tenen sentit uns drets i deures que neixen “per” la persona, però no “amb” ella.

Si posem en relació ambdues visions, la que pensa com s’organitza la societat i la que es refereix a la posició dels drets que es reconeixen a la ciutadania, en podem extreure algunes conclusions:

  • Si tots els drets neixen de, però també conformen, la col·lectivitat organitzada, democràcia i drets estan units a la mateixa base del grup polític, ja sigui ciutat, Estat o nació.
  • Quan més intens sigui el reconeixement de drets fonamentals, més gran serà la pulsió pel reconeixement de drets de participació efectiva de la població en les decisions de lo públic. Més exigència per una democràcia efectiva. Entenent democràcia en el sentit etimològic de “govern del poble”.
  • La lluita pels drets sempre té un component col·lectiu, i segurament la forma més efectiva d’aconseguir en general més drets és a través d’implantar formes d’intervenció i participació real de la població en les decisions públiques.

En aquest punt ja som molt a prop del descontent que es percep aquest començament de mil·lenni en la població de molts indrets del món. No cal anar gaire lluny. A França el moviment Armilles Grogues ha protagonitzat amargues protestes clamant contra les desigualtats en una societat de l’opulència. Un dels seus reclams principals ha estat la implantació del RIC o referèndum d’iniciativa ciutadana. D’inspiració en el model suís, el RIC permetria aprovar una proposició de llei  o derogar-ne una ja aprovada pel Parlament a través d’un referèndum. Concretament, es caracteritza per ser un referèndum que han de convocar obligatòriament els poders públics si els ciutadans aconsegueixen un nombre de signatures mínimes. També s’hauria de poder revocar així el mandat d’un electe.

A Catalunya també hi ha descontent. Davant manifestacions de milions de persones els darrers deu anys, la reacció de l’Estat espanyol és de regressió en el discurs democràtic. Es nega tant l’existència de drets col·lectius com el vessant de drets individuals que s’exerceixen per a incidir en lo públic. S’han arribat a qüestionar per part dels tribunals els drets de reunió, associació i manifestació, però també els de representants en eleccions periòdiques lliures o votació directa en referèndums si tenen relació amb la voluntat d’independència de Catalunya. En realitat ens neguen que tinguem dret de llibertat ideològica per pensar que som una col·lectivitat que vol regir-se pel seu propi Dret, i que puguem utilitzar els drets fonamentals per crear aquest nou ordre.

En el fons és sempre el mateix tema de poder incidir en les decisions públiques. Des del s. XVII fins el XX bona part de la humanitat, singularment les dones però també diversos col·lectius, van lluitar per formar part del “qui” podia votar, primera forma de representació democràtica indirecta. A partir de les darreries del S. XX i clarament el XXI estem immersos en “què” es pot votar i com. A Catalunya el punt clau connecta amb la resolució mundial dels conflictes territorials: el reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacions-no-estats. El referèndum com a eina de democràcia directa de solució i apoderament de la ciutadania per decidir el marc de convivència. Sabem d’exemples propers en el temps i en la cultura occidental, com el de Quebec al Canadà i Escòcia a Gran Bretanya. Les noves tendències arriben tard a Espanya, una vegada més.

La humanitat avança. L’era digital fa de l’accés a la informació un joc de canalla. El món està poblat de gent amb opinió que vol sentir que decideix sobre el què li afecta. Les velles formes de govern a les quals fins ara anomenàvem “democràtiques” han d’evolucionar. I evolucionen. A casa nostra els nous partits, agrupacions d’electors i processos de primàries han arribat per quedar-se. La democràcia representativa de llistes obertes i desbloquejades ja és una realitat en molts països. Els nous plantejaments sobre els referèndums i la democràcia directa son en el punt de mira de la reivindicació ciutadana. També la democràcia participativa influirà en els procediments. El major poder de decisió de la ciutadania podria tenir un efecte multiplicador i accelerador dels canvis. La República de Catalunya podria ser un d’ells.

Dolors Feliu. Jurista. Membre del Col·lectiu Praga

 

Relacionats