Dilluns, 27 de Maig de 2019 - Edició 305
La República

U-ni-tat

Ja des de fa temps als carrers de Catalunya, a cada manifestació, se sent un crit unànime: “U-ni-tat”. El coregen de forma constant des de fa un any. És la […]

Bea Talegón
Bea Talegón 06/03/2019

Ja des de fa temps als carrers de Catalunya, a cada manifestació, se sent un crit unànime: “U-ni-tat”. El coregen de forma constant des de fa un any. És la gent que va fer possible l’1 d’octubre, que de manera cívica, pacífica i organitzada va ser capaç de teixir una estructura social per poder defensar un objectiu comú: el seu dret a expressar-se. El seu dret a comptar-se. El seu dret a prendre decisions de manera democràtica.

 I aquest dia ningú va demanar on militaven uns, a qui votaven els altres i, sobretot, cap d’ells es va dedicar a marcar distàncies per fòbies o manies envers cap dirigent polític. Res d’això.

Es van organitzar durant mesos per guardar les urnes, les paperetes, per saber què fer a cada moment: confiant i mantenint l’esperança que ho aconseguirien. I ho van aconseguir. I tant si ho van aconseguir!

Avui veiem com en el judici l’Estat i el seu sistema repressor no és capaç d’arribar a entendre com va ser possible organitzar una tasca com aquesta, com van poder coordinar-se cents de milers de persones de manera discreta, anònima, pacífica i sense delinquir. Perquè volien votar. Per molt que alguns vulguin criminalitzar-ho. No hi ha per on agafar-ho. I totes les mentides que deixen anar es desfan i els explotaran a les mans quan això arribi a instàncies internacionals. Perquè allà sí que tenen molt clara la grandesa de la població catalana que va actuar de manera conjunta, mirant endavant i sense fer una passa enrere.

Aquest dia, i tants d’altres que hem vist després, davant les brutals càrregues policials que sí que van tenir lloc, la ciutadania es va donar la mà, es va abraçar fort i “com una muralla humana” va aguantar els pals que rebia. Es netejaven la sang, s’agafaven en braços. Ningú demanava llavors a qui votaves, ni on militaves, ni tan sols si havies votat que sí o que no al referèndum.

Un any després veiem com la divisió entre blocs polítics és patent. I la societat no ho entén perquè amb aquesta actitud s’està diluint la força del poble l’1 d’octubre. Aquest missatge que es va donar “de baix cap a dalt” on van dir als seus líders polítics que volien votar, que el poble s‘unia per fer-ho possible i que en això tots havien de remar en la mateixa direcció.

Imatges com l’intent de registre a la CUP, on a la porta es van trobar membres de diferents formacions polítiques, amb diferents ideologies, però que van anar-hi per ajudar a evitar l’envestida que pretenia realitzar la policia, són allò que ha fet gran el poble sobiranista català.

O la imatge de Xavier Martínez, el pare del nen assassinat a les Rambles, abraçant un musulmà. Aquesta és la imatge de la Catalunya que vol ser lliure, que vol poder decidir sobre totes i cada una de les coses que li importen.

És comprensible que fins que la República arribi i puguin plantejar-se diferents maneres d’organitzar la participació social a les institucions, els partits polítics continuaran sent necessaris. Això no obstant, l’horitzó és ple d’eines que permetran la ciutadania decidir de manera directa, que podrà així votar qüestions específiques sense necessitat d’empassar-se un programa complet cada quatre anys. Aquest és el rumb cap al qual les democràcies modernes avancen i qualsevol que s’hi posi al mig (políticament parlant) i pretengui obstaculitzar-lo acabarà quedant-ne a un costat.

Des d’Espanya sabem prou bé dels bloquejos que s’encarrega de fer el sistema a través dels seus mitjans de comunicació, del finançament (estalviant en cafès) de les formacions afins al règim (o creades per aquest); coneixem bé la impossibilitat de la unió. Ni d’acció ni de cap altre eufemisme que es vulgui emprar. A Espanya tenim molt difícil teixir una xarxa basada en principis republicans, fonamentalment perquè encara els nostres morts són a les cunetes, la seva memòria oblidada i el seu llegat criminalitzat.

Només a terres on l’independentisme ha mantingut viu el seu esperit republicà tenim avui esperança. Perquè alguns des d’aquí, i no som pocs, creiem en la llibertat dels pobles per a decidir i governar-se. Per això estem convençuts que una aposta pel dret d’autodeterminació i república seria clau per anar tots a l’una al territori espanyol i a Europa. La divisió els ha mantingut en el poder des de fa més de vuitanta anys: primer amb un cop d’estat, amb morts, cunetes, presó, exili; després, jugant a dividir tot allò que li plantés cara.

Ara la divisió és sobre la taula també en el republicanisme. Tant en el català com en el de tots els territoris d’Espanya des d’on estic segura podrien sumar-se vots en una llista unitària (perquè no se’n perdi cap) i es pugui plantar cara als que sempre se n’han sortit amb la seva.

I per a això, és important recordar el paper que alguns han jugat en tot aquest sainet: el del PSOE, que conec bé, que ha sabut jugar a dir una cosa i la contrària per poder mantenir els vots dels seus furs més importants: Catalunya i Andalusia. El PSOE sap que sense els vots catalans no pot guanyar les generals. I precisament ara no seria desgavellat pensar que estigui fent tots els pactes possibles per provar de mantenir el seu poder sigui com sigui. Fins i tot, si cal, enganyant a qui vulgui comprar-li una manera d’ampliar la base, sense aturar-se a pensar que l’està trencant per una altra banda.

Art. publicat a Las Repúblicas 

 

 

Relacionats