Divendres, 14 Desembre 2018

Tear down this wall! “Tireu el mur a terra!”

El drama de la frontera sud

|

Mohamed i altres sis nois, tots subsaharians, viuen amagats a un bosc marroquí a tocar de Ceuta, on esperen el moment idoni per saltar la tanca. Viuen sense aigua corrent ni llum ni res més en aquest món que allò que duen a sobre. “Ara veus com de dur és això: explica-ho a tothom. S’ha de lluitar cada dia per arribar a ser un home… un dia rere l’altre. Ningú no podrà dir que jo no soc un home”.

Un reportatge que no et deixarà indiferent d’Alfons Cabrera

   

Alfons Cabrera – Fnideq (Marroc).- Nascut a Barcelona el 1982, després de llicenciar-me en Medicina a l’Autònoma, vaig redreçar la meva vida: vaig estudiar Fotografia a IDEP i Comunicació dels Conflictes Armats a la Complutense. Des de 2015, he treballat a Catalunya, Kosovo, Irlanda del Nord i el Marroc, posant el focus (literalment) en conflictes socials, polítics i armats. Web: www.alfonscabrera.cat Instagram: @alfonscabrera

Mohamed té 19 anys, és de Sierra Leone, i des de fa 7 mesos viu a les muntanyes del nord del Marroc, a menys d’1 quilòmetre de l’enclavament espanyol de Ceuta. Va travessar mitja Àfrica, més de 5000 km en 6 mesos (sobretot a peu, però no només), va sobreviure al desert i a un segrest a Algèria: va estar dues setmanes tancat i lligat, sense menjar i rebent cops diàriament, i va ser alliberat després que la seva família pagués un rescat de 100 euros. Quan ho recorda encara sent ràbia i diu que li costarà tornar a confiar en els blancs. No fa distincions entre magrebins i europeus: tots són blancs. Cap blanc havia arribat abans al seu amagatall.

Sow Mamadou i Mohamed creuen la N-16, en un punt entre Fnideq i Eddalya proper al seu campament. Hi van, per torns i en grups de dos o tres, a demanar-hi almoina. Viuen de la solidaritat de la gent d’un país que és pobre, però menys que el seu. De les ONGs, no en saben res. Per tornar al campament, s’endinsen al bosc per llocs diferents per evitar que ningú que els pugui estar espiant intueixi on tenen l’amagatall.

Mohamed i els altres sis nois sobreviuen a un campament enmig del bosc. Tots set són molt joves: quatre d’ells no arriben als 20 anys. Tothom respecta la jerarquia del més gran, que és de Costa d’Ivori i és l’únic que prefereix no aparèixer al reportatge. Els altres cinc són tots de Guinea Conakry: Ibrahima, Sadou, Alpha, Mamadou i Sow Mamadou. Al campament hi ha una mena de cuina a l’aire lliure i 4 tendes que han fet amb lones i branques i cordes i pedres (són perfectes: les mancances estimulen l’enginy). A la part baixa del campament, un petit abocador.

Aquest cartell dona la benvinguda al campament. Al mateix accés, a dos pams de terra, hi ha una corda travessada, d’arbre a arbre. Lligades a la corda, dues llaunes buides de begudes energètiques. Quan tenen diners, en beuen: els dona energia per viure en les condicions adverses en què viuen.

Van anar arribant al bosc per separat, fa entre 3 i 11 mesos. Tots set han intentat saltar la tanca més d’un cop; sense èxit. Quan creuen que convé, es coordinen amb altres subsaharians amagats al bosc i amb els que malviuen a ciutats del nord del Marroc i als campaments “oficials” (més grans i més accessibles per premsa i ONGs), i fan una escomesa massiva. Entre un intent i un altre poden passar setmanes. En qualsevol moment, una batuda de la Gendarmeria els podria dur a la frontera amb Mali o Algèria, allunyant-los molt del seu objectiu: posar els peus a Ceuta. Un cop a territori espanyol, sí que tindran l’assistència d’ONGs i d’institucions públiques. Més de 1000 persones han aconseguit arribar-hi en el que portem d’any: aquesta xifra els esperona.

Després de cinc intents de saltar la tanca, Mohamed mostra una determinació fèrria per arribar a Europa. “Mai no em penediré d’haver fet el viatge fins aquí. Cada dia hi tinc esperança. Serem al bosc un any o dos més, tant és, però aconseguirem arribar a Europa”. Dos amics l’esperen a París, on vol esdevenir un home de negocis.

Unes setmanes enrere, entre tots set (els que són musulmans i els que són cristians)  van comprar un xai i el van sacrificar, com a ofrena a Deu. Ara la pell del xai penja d’un arbre, al costat de l’abocador.

Sow Mamadou és de Guinea Conakry, té 24 anys, i en els 4 mesos que fa que viu amagat al bosc, ha intentat saltar la tanca en dues ocasions. A Guinea feia de camioner. Vol viure a Barça. No només els turistes europeus cauen en aquesta confusió.

Al campament, hi ha bosses de pa per tot arreu, a terra i penjant dels arbres. El pa fet a la manera marroquina aguanta força temps en bones condicions. A més, està subvencionat i surt molt barat. Sovint només mengen pa durant 4 o 5 dies seguits. De tant en tant, es poden permetre menjar arròs amb tomàquet i sardines.

La tenda verda és també l’àrea comuna, de lleure. Miren vídeos al mòbil, fumen marihuana, riuen i mengen. Tots saben francès, però entre ells parlen pulaar. Només Mohamed parla un anglès fluït, i és qui fa d’intèrpret. D’esquerra a dreta: Sadou (19, Guinea Conakry), Ibrahima (18, Guinea Conakry) i Mohamed (19, Sierra Leone); porten al bosc 10, 3 i 7 mesos, respectivament.

Els dies al bosc són eterns: no hi ha gairebé res a fer a part de sobreviure. A la foto, estan veient una de les pel·lícules de la saga Crime to Christ (producció  ghanesa inspirada en el personatge Tony Montana de Scarface). Els mòbils els carreguen als pobles de la rodalia.

Mamadou (esquerra) té 17 anys i, al seu país, treballava de paleta i estudiava. Ja ha intentat saltar 9 o 10 cops, l’últim dues setmanes enrere. Alpha (dreta) en té 21, treballava de mecànic i també estudiava. Tots dos són de Guinea Conakry i tots dos porten 5 mesos vivint al bosc.

Ibrahima i Mohamed travessen el bosc en direcció al rierol. En cas de batuda de la Gendarmeria, només podrien sortir corrents. Es fa difícil pensar que els poguessin enxampar: després de molts mesos al bosc, s’hi mouen ràpid i en coneixen cada racó. Tot i que algun cop han sentit trets de caçadors, mai no s’han creuat ni amb ells ni amb cap altra bèstia.

Mohamed (esquerra) i Ibrahima es renten al rierol. Hi van per torns, de dos en dos: un torn al matí, l’altre a la tarda, de manera que cadascun d’ells hi va un cop cada 2 dies. Entre el campament i el riu, hi ha 2 km de distància i 250 metres de desnivell (primer de baixada i després de pujada).

Ibrahima, rentant-se al rierol. Té 18 anys i és de Guinea Conakry, on compaginava l’escola amb una feina de mecànic. Quan arribi a Europa, vol viure a Real (per Madrid). Ha intentat saltar la tanca set cops.

Sow Mamadou va patir una ferida al canell provocada per la Gendarmeria del Marroc, que s’encarrega de vigilar el costat marroquí de la tanca. El tall al dit d’Ibrahima se’l va fer amb les concertines. No van rebre assistència mèdica.

Mamadou (dreta) fent guàrdia a la primera tenda del campament. De la seva gorra, n’ha fet un passamuntanyes sense cap altra finalitat que, de tant en tant, dur-lo perquè sí.

Darrere de les muntanyes, hi ha la tanca i Ceuta. A l’hivern hi plou força i durant la s’hi pot arribar als 0 ºC. A aquests boscos hi ha amagats altres pocs migrants subsaharians, esperant i coordinant-se per a intentar, un cop més, assolir el somni europeu.

Seguiu-nos a:

EDITORIAL

OPINIÓ

Més llegits

Segueix-nos a

469 Seguir
58,941 Seguir