Divendres, 23 d'Agost de 2019 - Edició 393
La República

Tanmateix l’independentisme persisteix

Avui ja no queda pràcticament ningú que sostingui o intenti recuperar aquella vella i il·lusòria teoria unionista segons la qual l’independentisme era un suflé, un rampell d’estiu o una obsessió […]

Jordi Matas
Jordi Matas Dalmases 27/02/2019

Avui ja no queda pràcticament ningú que sostingui o intenti recuperar aquella vella i il·lusòria teoria unionista segons la qual l’independentisme era un suflé, un rampell d’estiu o una obsessió transitòria d’una elit governamental embogida. Res de res: l’independentisme s’ha consolidat i segueix creixent anant de bracet amb el republicanisme i amb el radicalisme democràtic. A més, a diari veiem que l’independentisme i el republicanisme català no només formen part de l’agenda política espanyola, sinó que des de fa temps són els factors que més la condicionen. L’activitat parlamentària, les campanyes electorals (fins i tot la d’Andalusia!), les declaracions dels líders dels partits, les tertúlies polítiques, les línies editorials dels grans mitjans de comunicació, les manifestacions al carrer, els discursos del rei, el neguit de la cúpula judicial per rentar la seva mala imatge i l’acció de propaganda del ministeri d’afers exteriors, entre d’altres activitats polítiques, tenen com a principal protagonista l’independentisme republicà de Catalunya. Fins i tot, les dues darreres crisis governamentals també han tingut de rerefons uns partits independentistes que van donar suport al candidat Pedro Sánchez en la moció de censura per fer fora al govern de Rajoy i que, posteriorment, han provocat una convocatòria d’eleccions anticipada al no voler donar suport als pressupostos del govern del PSOE. Tot està absolutament impregnat d’un conflicte polític que ve de lluny, que té a veure amb les demandes sobiranistes d’una majoria social i parlamentària de Catalunya i que els poders polítics espanyols no han sabut resoldre.

La causa de l’independentisme i del republicanisme català també ha entrat en l’agenda europea i internacional. Els exiliats (i els seus advocats) estan fent des de fa molt temps una feina extraordinària, les accions exteriors del president Torra i de consellers del seu govern també ajuden a difondre la situació anòmala en la qual està immersa Catalunya i a denunciar la repressió i la manca de respecte per les llibertats i els drets més bàsics que hi ha a Espanya. La ridícula lluita de la diplomàcia espanyola per evitar o frustrar actes de representants polítics catalans, la grotesca i contraproduent campanya del This is the real Spain o la més recent censura per part del president del Parlament europeu, Sr. Antonio Tajani, d’una conferència que havien de fer els presidents Puigdemont i Torra en aquesta seu parlamentària, són clars exemples de com incideix el conflicte polític entre Catalunya i Espanya en l’agenda internacional i de la dificultat de seguir defensant que aquest és un conflicte intern espanyol.

Tots els intents de voler exterminar la dissidència independentista han estat infructuosos. Primer van començar amb amenaces verbals afirmant que no hi hauria consulta el 9N, però van anar a votar 2.344.828 persones (un 89% de vots afirmatius a la independència). Després van dir que en el referèndum de l’1O no hi hauria urnes, ni paperetes, ni col·legis electorals, però hi va haver tota mena de material electoral i 2.286.217 vots (un 90% van ser afirmatius). Paral·lelament hi va haver tota mena d’actuacions del Tribunal Constitucional per aturar el 9N i l’1O, però no ho va aconseguir. Després hi va haver detencions d’alts càrrecs i amenaces a la Sindicatura Electoral de l’1O, però altres van seguir treballant per preparar el referèndum. L’actuació salvatge de la policia i la guàrdia civil el dia 1 d’octubre tampoc va aturar la dignitat democràtica del poble català i, com deia, van votar més de dos milions de persones. Després de l’1O van començar les amenaces d’empreses que marxaven de Catalunya (a cop de decret) i d’una suposada crisi econòmica sense precedents en el territori català, que va quedar desmentida posteriorment per les dades econòmiques sobre aquell període. Més endavant, la barroera aplicació de l’article 155 de la Constitució tampoc va ser obstacle per tal que més de dos milions de catalans tornessin a votar a candidatures independentistes que van assolir una majoria absoluta parlamentària. L’injust empresonament d’activistes socials i de membres del govern, així com l’exili del president Puigdemont i d’altres consellers, tampoc ha atemorit un poble convençut de les seves aspiracions republicanes. I, finalment, la farsa judicial en la que estan immersos centenars d’imputats i el judici polític del Tribunal Suprem que aquests dies estem presenciant en directe per televisió, que denota un greu retrocés en drets i llibertats, encara dóna més arguments als independentistes catalans i al republicanisme.

El fracàs clamorós de l’amenaça i la repressió per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya només comporta una progressiva i profunda desconnexió total i una forta convicció de no retorn per part de molts catalans. Després de tot aquest cruel i ineficaç recorregut, encara no s’adonen que l’única via per evitar un conflicte polític permanent i de gravetat extrema és la negociació política i el reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB

Relacionats