Divendres, 14 Desembre 2018

ENTREVISTA

Serret: “No sé el temps que trigaré però sé que tornaré a Catalunya”

Entrevista exclusiva amb la consellera legítima, Meritxell Serret

Meritxell Serret es troba actualment exiliada a Bèlgica. Publiquem aquesta entrevista amb l’exconsellera i actual delegada de la Generalitat a Brussel·les que forma part del reportatge Cap dona en l’oblit: Per què no es parla de les preses polítiques i les exiliades? de Revista Mirall. Aquesta entrevista, i totes les que apareixen en aquest reportatge, es van fer durant els mesos de març a juny del 2018.

Quin és i com és el teu dia a dia? Com gestiones les emocions que et passen pel cap?

   

 

La veritat és que no tinc una rutina fixada, tret de la reunió setmanal que fem tots els membres del govern a exili cada dimarts al matí, i de les visites constants d’amistats, companys de departament i de partit, entitats, etc., que ajuden a passar els dies i setmanes de manera activa i connectada amb Catalunya. Fan companyia i ajuden a anar superant etapes. És evident que hi ha dies de tota mena, que les emocions a estones fluctuen, però sóc optimista de mena i intento que l’amor regeixi les meves reaccions i la meva manera de veure cada situació. Per sort tinc molt bona gent al meu voltant que m’estima i m’ajuda.

S’està parlant poc de les polítiques preses i exiliades perquè quan érem al Govern ja se’n parlava poc; durant la campanya electoral també se’n va parlar poc i, en general, es parla massa poc de la dona i del paper que ens pertoca tenir a la societat

Creus que s’està parlant poc de les polítiques preses o de les exiliades? Per què?

S’està parlant poc de les polítiques preses i exiliades perquè quan érem al Govern ja se’n parlava poc; durant la campanya electoral també se’n va parlar poc i, en general, es parla massa poc de la dona i del paper que ens pertoca tenir a la societat. És a dir, reproduïm una situació que és estructural i que cal canviar. És necessari evolucionar cap a una manera de liderar més femenina, és a dir, menys personalista i més cooperativa. Per això, és important treballar per tal de promoure un canvi a tots els àmbits de la societat i, per descomptat, també en els mitjans de comunicació i en els seus criteris de «noticiabilitat».

Com es viu aquest fet des de fora? Acabem de veure amb el cas de La Manada que la justícia espanyola és masclista. La societat també ho és?

Tenim una societat que reprodueix moltes actituds masclistes. La cosificació de la dona encara és massa present en el nostre dia a dia en acudits, anuncis, converses disteses o pel·lícules i, paral·lelament, es continuen reproduint estereotips de gènere que dificulten la igualtat efectiva i que veiem en tot el que és quotidià, des de les joguines dels infants fins a l’oferta laboral. El cas de La Manada és un exemple de la pervivència del masclisme que patim. Per desgràcia, no és l’únic i tampoc no goso a dir que serà l’últim ni pel fet que uns homes se sentin prou superiors i amb impunitat per violar brutalment una dona, ni perquè altres ho considerin responsabilitat de la dona o com si formés part del fet de ser dona poder ser violada. No podem callar ni podem consentir que pervisquin aquestes idees, ni entre servidors públics ni entre coneguts. Violar és un crim. La part positiva és que estem assolint un relleu generacional amb dones i homes que de manera desinhibida declarem que volem la plena igualtat en la nostra societat perquè és sinònim de llibertat, justícia i progrés. De la mateixa manera, cada cop amb més contundència i naturalitat, denunciem les injustícies, els menysteniments. Els abusos i els crims que provoca el masclisme en tots els àmbits, siguin individuals o col·lectius. I, alhora, també exigim que es treballi des de tots els àmbits i amb els recursos necessaris per a la plena igualtat.

El meu principal suport és la meva parella i, per descomptat, també la meva germana, els meus germans i els meus pares

Quin és per a tu el suport més important a l’exili?

El meu principal suport és la meva parella i, per descomptat, també la meva germana, els meus germans i els meus pares. Sé que són allà sempre que els necessito. A més hi ha les amigues i amics, companyes i companys del partit, del departament, i tota la bona gent que he conegut des que sóc a Bèlgica i que ens ha fet costat i acompanyat.

Rebeu mostres de suport com cartes, missatges, etc.?

Constantment rebem cartes, correus electrònics, mostres d’estima i de suport. És molt emotiu rebre tanta solidaritat. I a més rebem també moltes visites de grups i entitats amb qui mirem de passar tanta estona com podem i que agraïm enormement.

Com valores la campanya engegada des de l’ANC Dones, Cap dona en l’oblit?

La valoro molt positivament i l’agraeixo perquè, com he dit abans, hem de treballar des de tots els àmbits per acabar amb aquest biaix que invisibilitza les dones. I és especialment encertada si tenim en compte que qui va ser la primera Presidenta de l’ANC i Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, és actualment a la presó.

Tens esperança de poder tornar?

Per descomptat que podré tornar a Catalunya. No sé el temps que trigaré, però sé que tornaré.


Si poguessis tornar enrere, canviaries alguna cosa?

Sempre és senzill imaginar i dir què es canviaria quan mires el que s’ha fet en el passat. Però per a ser honesta he de dir que crec que no canviaria res, perquè les decisions del passat les he pres a partir dels valors que tinc, sense fer mal a ningú, i en funció de la informació i del context que vivia en aquell moment. Per descomptat que segurament he comès errors, però procuro ser conseqüent i responsable amb les meves decisions i tinc la consciència molt tranquil·la en aquest sentit.

Penses que el Govern hauria d’haver actuat diferent després del 27-O?
Com he dit abans, no em semblaria honest dir ara que les coses s’haurien d’haver fet diferent perquè, amb tots els encerts i els errors, vam prendre les decisions que en aquell moment creiem que eren les millors. Sempre vam voler ser lleials al mandat electoral.

Va ser una decisió personal la renúncia a l’acta de diputada?

Sí, va ser una decisió personal propiciada pel context d’aquell moment.

Brussel·les t’ofereix més garanties que no pas Espanya, judicialment parlant.

És evident que Bèlgica m’ofereix més garanties judicials que Espanya. La majoria de les meves companyes i companys de govern són a la presó i jo gaudeixo de llibertat. A Espanya s’estan vulnerant els drets fonamentals des del moment en què es vulnera el principi d’innocència i que les acusacions i les motivacions d’empresonament es basen en la defensa democràtica d’una opció política.

Com s’està treballant des de Brussel·les el govern de la República? Es pot seguir treballant en aquesta direcció amb Puigdemont a Alemanya?

Actualment continuem centrant a Waterloo la seu del que serà el Consell per la República. Estem en contacte tant amb el President Puigdemont com amb Clara Ponsatí a través de les xarxes i per videoconferència, de manera que la dinàmica de diàleg i treball es pot mantenir. Esperem que en les pròximes setmanes quan es constitueixi i es posi en funcionament el Consell per la República, la dinàmica de treball anirà a més.

 

Seguiu-nos a:

EDITORIAL

OPINIÓ

Més llegits

Segueix-nos a

469 Seguir
58,941 Seguir