Dilluns, 27 de Maig de 2019 - Edició 305
La República

Sergi Miquel: “Jo estic disposat a anar a la presó per la independència del meu país”

Sergi Miquel (1989) és el secretari general de la JNC des de l’any 2015 i diputat al Congreso del PDeCAT des del 2016. Arriba a la redacció de La República […]

Joan Solé
Joan Solé 01/01/2019

Sergi Miquel (1989) és el secretari general de la JNC des de l’any 2015 i diputat al Congreso del PDeCAT des del 2016. Arriba a la redacció de La República després d’una setmana a Madrid on la qüestió dels pressupostos ha provocat més discrepàncies públiques. Tanmateix, és important saber fins a quin punt la Joventut Nacionalista de Catalunya ha analitzat què va fallar durant els fets de setembre i octubre.

Ho comentàvem amb el Portaveu Nacional del Jovent Republicà, Pau Morales. Les joventuts han de fer autocrítica dels fets d’octubre del 2017?

Sí, n’ha de fer tothom. Els partits, els independentistes, les joventuts per extensió n’hem de fer. Qualsevol actor que va participar és bo que en faci.

I on ho focalitzeu?

Crec que la mobilització jove va arribar tard, l’1 d’octubre va tenir una implicació molt forta amb els joves que fins aquell moment no hi era. Les alarmes van saltar quan el 9 de novembre -2014- la participació va ser molt baixa, perquè tot i permetre que els menors de 18 anys poguessin participar el percentatge de vot de l’edat entre 16 i 18 anys va ser molt baixa. Fou un primer avís que ens va activar, però el retret és no haver estat capaços d’arribar més enllà del món universitari.

Creus que no vàreu estar a l’altura?

Hi ha coses que han funcionat i altres que no. En el cas que ens pertoca com a JNC, en tot l’escenari de l’1 d’octubre, mesos abans i després, vam assolir un rol de no voler protagonisme, fer un pas enrere i deixar que la situació acabés de la millor manera possible. Com a generació no vam donar una resposta com es mereixia la situació política.

Parlar a llebre passada sempre és més fàcil, però que hauríeu fet diferent?

Anar a buscar fora de l’espai universitari, que és més dispers. No el vam saber anar a buscar. Tampoc és fàcil, perquè una cosa és anar a un punt de trobada com són les facultats i l’altre és buscar un col·lectiu dispers.

No és eixamplar la base en el sentit més actual del terme, és anar a buscar joves perquè s’impliquin.

“No vam saber implicar els joves convençuts”

La frontera és al món sindical?

Això és eixamplar la base, el que vull dir és que no vam saber implicar els joves convençuts. 

Fumut que no et sentis interpel·lat en un moment d’urgència com el que va ser.

La gent se sent interpel·lada a partir de l’1 d’octubre. Entre el 9-N i l’1-O la majoria del jove implicat és universitari, el jove dispers que no ha passat per la universitat, o que ja es troba en l’espai post-universitat ,malgrat estar convençut no s’implica. És el nostre taló d’Aquil·les.

La nit del 27 d’octubre, com la vau viure? Semblava el dia per fer alguna cosa i no es va fer res.

Eren moments tan tensos que tothom estava intentant ubicar-se, digerir tot el que havia passat durant aquelles setmanes. El paper de la JNC, i algú no el va entendre, era el de no buscar un titular. Com el famós dijous 26 que no sabíem si hi hauria eleccions, hagués estat molt fàcil sortir i mossegar en algun sentit per tenir un titular o posicionar-se, però seria irresponsable. Vam fer un exercici de contenció intern de les nostres passions per deixar que les coses passessin a un ritme sense posar més gasolina al foc, s’ha parlat molt de qui fa fer tuits, qui va dir la seva… Crec que un perfil baix i deixar a les persones que prenien decisions que les prenguessin era el més oportú.

Ets congressista a Madrid en un moment on el debat sobre el paper dels independentistes al Congreso és molt calent, cal aprovar els pressupostos?

Sempre he dit que l’estratègia a Madrid havia de ser una defensa clara dels interessos, però això entra en contradicció amb els pressupostos on és evident que des d’un de vista econòmic cal aprovar-los, però la situació política ens obliga a bloquejar-los. Els comptes són una línia vermella que no podem assumir pel que implica per a un govern aprovar-los o no.

No hem d’anar a fer el ‘No’ a tot, però amb els pressupostos hi ha una línia vermella. Tot el que no siguin pressupostos és interessant que ho analitzem i ho estudiem per veure com pot estar al servei dels ciutadans de Catalunya.

Quan vàreu ser escollits hi havia el relat d’anar a Madrid a ser una mena de diplomàcia catalana, un lobby independentista per defensar els interessos. S’ha fet diplomàcia des del bloc republicà?

Desconec Esquerra, però nosaltres ens vam presentar amb un decàleg on el primer punt era fer fora a Rajoy del Gobierno. El segon punt era derogar la LOMCE. Per tant, la nostra feina, que era la que vam trobar oportuna i encertada el juny del 2016, també ho pot ser ara. Hem fet fora a Rajoy i estem aconseguint blindar el català, crec que ha de ser compatible fer aquestes coses. Si no, quin és el nostre sentit allà?

Això no és fer autonomisme?

No.

“Protegir el català, derogar la LOMCE”…

Que no està desprotegit el català ara?

Ho estarà sempre que no siguem un Estat.

D’acord, però mentre no ho siguem… Si votem en contra d’aquesta derrogació, el català queda millor o pitjor? Pitjor. Si tinguessim un Estat tindríem els instruments per protegir-lo, però com que no som un Estat votar en contra vol dir exposar el català.

“Autonomisme vol dir blindar l’autonomia, i nosaltres no fem això”

Creus que costa d’entendre aquesta dinàmica? El de votar segons què a Madrid que fomenta que es parli de política autonomista.

Si parlem clar, la gent ho entén. El nostre objectiu és que Catalunya sigui un Estat, de moment no som en aquest punt. Mentre no hi som anem a mirar com salvem les nostres coses, perquè si errem en la diagnosi de “volem ser un Estat i ja som un Estat” no som en aquest punt. Si prescindim d’anar a Madrid les majories d’allà ens perjudicaran, els nostres vots són determinants. Si la nostra manera de defensar el nostre model educatiu implica fer autonomisme, perquè passa en un marc espanyol, és perquè no som un Estat. Autonomisme vol dir blindar l’autonomia, i nosaltres no fem això. 

L’objectiu era fer fora Rajoy, arriba Sánchez, de qui s’esperava algun gest, i res de res. Cal fer caure Pedro Sánchez i anar a eleccions?

Depèn de l’objectiu, si és quan pitjor millor perquè governi el PP amb Cs i Vox. Si no ho és, tampoc ens toca aguantar el Gobierno. Si hi ha eleccions serà per una moció de censura o perquè el mateix executiu espanyol les convoca perquè no ha aprovat els pressupostos.

Campuzano, Bel i Xuclà són el front que frena la línia més unilateral del partit?

En absolut, tots convivim amb diferents sensibilitats. Ningú bloqueja res, si no som un Estat no és per culpa d’un grup o uns diputats, és per altres coses. La unilateralitat no la decideix el grup parlamentari del partit, ho farà el grup del Parlament de Catalunya o el Govern. Com pot el grup parlamentari de Madrid assumir la unilateralitat? No pot proclamar res que tingui cap repercussió.

Apostes per la unilateralitat?

Fa un any vam exercir la unilateralitat i no ens va sortir bé la jugada, no vam fer front a la repressió de l’Estat malgrat tenir des d’un punt de vista democràtic i ètic tota la raó del món. L’Estat va posar al servei de la unitat d’Espanya tota la força i la repressió, i per això tenim gent a la presó, a l’exili i en judicis. Estem en la fase de la via del diàleg, fase interessant que crec que no hem aparcat mai. La via unilateral és la via final del diàleg.

I com trobem aquesta via final per recuperar la unilateralitat?

Per recuperar la via unilateral cal que un dels elements de la fórmula sigui diferent. Si fa un any érem els que érem i teníem el que teníem, per recuperar la unilateralitat cal algun element nou que faci que el resultat final sigui diferent. Potser això és un Estat més despistat i desgastat, que siguem un 20% més d’independentistes, que hi hagi algun element que ho faci diferent. La clau és trobar quin és aquest element.


El que va donar força a l’Estat fou la unió entre el PP i el PSOE a partir de l’1 d’octubre, veurem quin és l’element diferenciador nostre. Si no ens avoquem a dos escenaris, un ja l’hem vist i l’altre és posar els cossos dels ciutadans de Catalunya davant. Cosa que no hem de posar en risc. La unilateralitat és el final del recorregut del diàleg, no hi hem de renunciar si hi ha un element nou.

Això que dius de no posar el cos dels ciutadans al davant em fa pensar amb la dura crítica a l’actitud paternalista que s’ha tingut en alguna ocasió.

No m’aproximo a una posició paternalista per protegir el ciutadà, el que dic és que estic convençut que una gran part del moviment independentista no seguirà si això segueix una línia violenta. Entre els quals m’hi puc incloure perquè una cosa és un procés amb o sense víctimes mortals. Estem disposats que aquí hi hagi mil víctimes mortals? Parlem-ne, potser no, segurament no. No és paternalisme per protegir el ciutadà, és responsabilitat institucional. Si això agafa una deriva, violenta poca gent s’hi sumarà i molts baixaran del carro. Si som unilaterals, tinguem un instrument que no faci que la gent vagi a la primera línia. Vivim en la lògica de la revolució dels somriures.

“La revolució dels somriures és evident que era una mica naïf, anàvem amb un somriure i tenim gent a l’exili i la presó”

És una mala lògica? És ingènua?

És evident que era una mica naïf, anàvem amb un somriure i tenim gent a l’exili i la presó. Anàvem amb un somriure i ells anaven amb la porra. Entre la mort al carrer i el somriure hem de trobar un punt mitjà, amb majories i somriures potser no farem prou.

Sents que la repressió judicial pot limitar la teva llibertat a l’hora de treballar per la independència?

Tots els que som aquí, en el nostre cas potser menys perquè les meves accions polítiques no poden portar presó, més el Govern i el Parlament, però estem disposats a assumir el preu de les nostres accions.

Cal no frivolitzar amb aquesta qüestió, hi ha molta gent assumint aquestes conseqüències i plantejar això amb una normalització… Jo estic disposat a anar a la presó per la independència del meu país, és evident. Però em nego a acceptar que és un preu a pagar.

Relacionats