Divendres, 22 Març 2019

Sant tornem-hi?

  • 7
  •  
  •  
  •  
  •   

Ahir el president legítim, Carles Puigdemont, va recuperar -i adaptar- l’eslògan de la campanya electoral del 21 de desembre: “Si tinc l’acta d’eurodiputat, jo torno a Catalunya perquè aconsegueixo la immunitat a tot arreu, també a l’estat espanyol”.

Tot i que encara és aviat per conèixer tots els detalls de com plantejaran ERC i Junts per Catalunya les eleccions generals i europees, no és gaire atrevit apostar que tant els uns com els altres faran una reedició dels missatges que es varen sentir el 21-D. El debat continuarà enquistat en dues figures polítiques, amb l’emotivitat i la promesa, els tres ingredients que han resultat en un artefacte executiu, autoanomenat Govern efectiu, que a cada cita electoral perd un conseller o una consellera.

La promesa de Puigdemont, com també la confecció d’unes llistes que arrosseguen el simbolisme i la legitimitat dels qui varen ser represaliats, ometen la gran qüestió de fons: On queda el projecte independentista? Més enllà de prometre un retorn que el moviment desitja, els dels presos, preses i exiliats, manquem un debat de fons. Si es compleix el seu retorn, què?

Hi ha una reflexió del coordinador general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, al programa Quatre Gats de TV3 que considero molt adient per aquest moment: “Al País Basc tenim una cultura política molt clara, no és millor ni pitjor, és la nostra. Mai li concedim a l’Estat que la direcció estigui a la presó, mai, per principis. Perquè si és a la presó, és en mans de l’Estat. Quan algú és a la presó ja no exerceix tasques de política en públic, una altra cosa és en privat, que donis la teva opinió i concedeixis entrevistes”.

La qüestió que planteja Otegi és extremadament sensible a Catalunya, no només des d’un punt de vista de les direccions polítiques sinó també social. Hi ha una mena de quòrum general que evita participar sobre la idoneïtat que els presos i preses participin en la vida política i condicionin el rumb. I, de fet, és segurament el primer que s’hauria de plantejar perquè la maquinària avanci.

Potser un dels motius pels quals les entitats i els partits independentistes han posat el focus en el dret a l’autodeterminació, i no pas en fer efectiu el mandat de l’1-O, és el que alerta Otegi. Les direccions no poden restar en mans de figures que han de centrar els seus esforços a defensar-se judicialment. Això no vol dir que no puguin concórrer a les eleccions, perquè l’Estat trobarà en la repressió una via per destruir figures polítiques. És a partir de la seva representativitat i legitimitat que han d’estar al servei dels relleus.

Aquesta reflexió, que al cap i a la fi és una extensió de l’article d’ahir on lamentava que l’independentisme s’hagi enquistat en mirar d’escollir entre Junqueras i Puigdemont, és una de les moltes que es fan en espais de poder que es troben amb un marge de maniobra molt estret. Un pres i una presa polític -i exiliat/da- es pot presentar a les eleccions, i tant! Però ha d’estar al servei d’uns nous relleus que, des del terreny, puguin gestionar el moment i treballi un full de ruta des del privilegi -sí, privilegi- que suposa ser al teu país, a casa teva. Perquè els represaliats, tots i totes, mai caminaran sols.

Per això, potser, només potser, les baralles -que al cap i a la fi són personals-, deixarien pas a noves relacions que, aprenent dels errors del passat, tracen noves maneres d’assolir la victòria. Si no, sant tornem-hi amb vells eslògans i velles promeses que han regalat un any de desorientació, desconfiances i desgast.


  • 7
  •  
  •  
  •  
  •