Diumenge, 25 d'Agost de 2019 - Edició 395
La República

Rosalía és cultura catalana?

La discussió idiomàtica sobre la cultura catalana fa rebatre absurds, que les polítiques de diversitat cultura han deixat enrere fa temps. En aquest sentit hem de recordar la polèmica de […]

Joan Vila i Boix
Joan Vila i Boix 16/11/2018
L'actuació de Rosalía al Sónar 2018 / ACN

La discussió idiomàtica sobre la cultura catalana fa rebatre absurds, que les polítiques de diversitat cultura han deixat enrere fa temps. En aquest sentit hem de recordar la polèmica de la Fira de Frankfurt, on quan la cultura catalana en va ser la convidada, ERC va assegurar que “en el pabellón catalán en la Feria sólo habrá escritores que escriben en catalán” segons explicà El País. Diferents escriptors van declinar la invitació de l’Insitut Ramon Llull, en aquell moment presidit per Josep Bargalló, ara conseller d’Educació.

D’altra banda, per la via política d’anys ençà, associacions com Súmate ha tret l’idioma de l’equació de la qüestió independentista, normalitzant el fet que un ciutadà de Catalunya pot defensar la separació d’Espanya en llengua castellana o al revés.

Per completar la introducció esmentar un altre fet. Només el 36,29% de la població de Catalunya té el català com a llengua habitual. Com és evident el principat està localitzat al costat d’un territori que té com a seva, la segona o primera llengua del planeta. La seva importància és evident.

Aquesta última setmana, la polèmica sobre la llengua de la cultura catalana ha tornat a estar servida per l’article que la diputada d’ERC Jenn Díaz (escriptora bàsicament en llengua castellana) a El Periódico on defensa que la cantant Rosalía Vila, forma part de la cultura catalana. Si estem en contra o a favor d’aquesta afirmació és el que volem debatre.

Què la cultura catalana també està escrita en castellà? Sí. Però que els autors que canten o signen en castellà a Catalunya tenen un mercat més gran que l’exclusivament en català, també. Que l’administració pública, en el seu paper de normalitzadora de la situació del català al principat primi per les creacions en català abans que les altres, també és evident. Sortint de la mateixa meta un disc en català té un públic objectiu més baix, ja no diem un llibre. D’aquesta manera semblarà obvi al lector que s’ha de subvencionar primer i per quin motiu.

La política cultural de l’administració pública doncs, anirà per aquí. Allò que nosaltres considerem cultura catalana com a societat civil, fora de la concepció que en té l’administració, pot ser evidentment diferent. El problema, però, és la falta d’un projecte nacional cultural que identifiqui la cultura catalana. A més d’una altra pregunta; els autors que s’expressen en llengua castellana participen en la construcció d’un debat sobre les característiques del fet nacional català? En el cas polític, el projecte de Súmate és bastant clar: “vinguem d’on vinguem, tots junts construïm la pàtria on vivim, ja que tots junts podrem conquerir noves llibertats”.

En reflexionar, per culpa del cap de redacció d’aquesta capçalera, el debat no és tant en quin idioma s’expressa el creador que desenvolupa la cultura, sinó quin projecte ideològic – nacional contribueix a justificar. En aquest sentit, la metàfora del poble català (catalans tots aquells que viuen i treballen a Catalunya) com a cercadors d’itaquès s’ha demostrat falsa (només expressaria el retorn a quelcom que ja ha passat, el noucentisme o la cultura de la transició) i s’hauria de parlar dels catalans com els mariners d’Enees que volen fundar Roma. Així la cultura catalana seria aquella que en la branca política cerca la conquesta de noves llibertats polítiques. I una d’aquestes llibertats que reivindica és la idiomàtica: “hem de tenir la llibertat de poder viure la nostra vida en qualsevol dels dos idiomes parlats a Catalunya” cosa impossible actualment. Només podem viure completament en castellà.

Si en la vessant civil hauríem de considerar la cultura catalana com tota aquella feta en territori català que reflecteix la voluntat dels seus ciutadans de conquerir noves fronteres de llibertats polítiques. L’administració com és inevitable opera en altres coordenades. La polèmica actual ha estat generada per càrrecs electes que tenen la capacitat potencial de canviar la situació actual gràcies a la seva tasca legislativa. Poden decidir què és cultura catalana, en el sentit que poden legislar per definir-la i la seva situació pública fa que evidentment siguin una referència intel·lectual i mediàtica.

La polèmica idiomàtica sobre la qüestió cultural és estúpida. Viure al costat d’un imperi lingüístic farà que sempre, la llengua catalana, estigui en una posició de feblesa. Alhora que els atemptats contra els drets lingüístics dels castellanoparlants (el 50% dels catalans) són anecdòtics. Llavors o existeix un nou projecte nacional-cultural amb importància igual a la del noucentisme que justifiqui si una cosa és cultura catalana o no, o estarem debatent sobre les formes del fum. A la pregunta: Rosalía és cultura catalana, hem de respondre que no ho sabem. Sobre quin projecte cultural de nació es justifica? L’administració ho té més fàcil, només ha de posar el seu cas en un comitè i decidir si mereix una subvenció d’acord amb diferents indicadors. Però a nosaltres ens toca descobrir Roma i fundar-la tal com va fer Enees.

Relacionats