Diumenge, 24 Febrer 2019

Relator o delator


Cada setmana ens aixequem del llit o, anem a dormir, amb el que Mariano Rajoy infeliçment anomenava “ocurrència”. Ara, la darrera de la llarguíssima filera, és la figura del relator que suposadament i neutralment ha de vetllar per les relacions entre l’independentisme i el govern de l’Estat. Fet i fet, a mesura que va avançant aquest llarg i feixuc procés vers a no sabem on, es pot constatar que la manca de voluntat de diàleg o traïdoria dels poders de l’estat, només és comparable amb la ingenuïtat i lleugeresa de la classe dirigent de l’independentisme ja sigui a l’exili, a la presó o a la Plaça de Sant Jaume. La cosa és tant severament greu que si l’Estat proposa el Rei Baltasar com a mediador, facilitador o supervisor, des de l’independentisme ho celebrarem com una passa endavant en la internacionalització del conflicte.

Barrejar pressupostos amb els judicis del procés és sens dubte un negoci complicat i dur d’explicar per totes les parts. De vegades, des de l’independentisme, ens caldria posar-nos en la pell dels nostres oponents per comprendre que els nostres deures els hem de fer nosaltres i que, dels de l’altra cantó de la trinxera, no pots pretendre, que t’arreglin les teves misèries o problemes. Així, ara destacats dirigents sobretot d’ERC esperen “un gest” per part de l’estat envers els presos per mitjà de la fiscalia o no se sap exactament quin dels poders de l’Estat. La cosa per còmica faria riure, si realment tot plegat no fos talment dramàtic i pertorbador. Com ens podem presentar davant del món, explicant que és un judici injust i que tenim dret a la nostra llibertat com a poble a través del dret de l’autodeterminació, si després el que esperem és el favor arbitrari i condescendent de l’Estat? Un Estat, no ho oblidem, de qui repetidament hem dit que ens escanya i ens sotmet. Coneixen el significat de la dignitat i l’autoestima aquests senyors que aspiren i anhelen aquesta mesura de gràcia, més absolutista que democràtica, ells que diuen ser republicans? Certament és viure per veure i el ridícul humà, igual que l’enginy, no té límits i és molt atrevit i pretensiós.

Si realment ens empassem la nova entabanada dels socialistes, ara pels pressupostos de Pedro Sánchez, president per veu, vot i gràcia dels independentistes catalans, bé farem tornant a escoltar els mots de la cançó “Ne me quitte pas” de Jacques Brel.  Aquest geni musical tan malaltissament antiflamenc desesperat, qui sap si per pròpia experiència, es conformava en esdevenir “l’ombra de la teva o ombra” o, fins i tot “l’ombra del teu gos”. L’independentisme fa temps que ha perdut rumb, bous, esquelles i nord i tot per no entendre que perduda la batalla, en part per abandonament propi de la comesa, calen nous generals en forma de líders polítics i que l’acció judicial per res ha de condicionar l’acció política. Crec que ha estat Jordi Cuixart qui ho ha dit i aquesta valentia, malgrat el pugui perjudicar en la seva defensa cosa que tampoc és tan clara, el dignifica i l’honora.

   

Com sigui, la gran sort dels independentistes, de paraules i fets, és la nul.la acceptació a Espanya del discurs envers Catalunya del PSOE. Els socialistes espanyols que són els grans culpables de la fallida estatutària sempre acaben trobant aliats a Catalunya ja siguin els Comuns, els neoconvergents o l’Esquerra Republicana. I amb això, PP, C’s i ara VOX inconscientment ens ajuden a tornar a sembrar les bases d’una nova emergència independentista. Esperem que sigui la bona amb el permís dels independentistes que diuen que somnien en eixamplar la base amb l’ajut sempre volgudament necessari del sempre volgudament i necessàriament jacobí, farsant i centralista PSOE.

 


MÉS LLEGITS

572 Seguir
61,948 Seguir