Dissabte, 21 de Setembre de 2019 - Edició 422
La República

Per una república innovadora i de les llibertats concretes

Henry Mintzberg, guru del management empresarial, defineix una estratègia emergent com aquella que sorgeix després de la col·lisió entre allò planificat –la nostra voluntat podríem dir- amb la realitat. Del […]

Avatar
R 06/05/2019

Henry Mintzberg, guru del management empresarial, defineix una estratègia emergent com aquella que sorgeix després de la col·lisió entre allò planificat –la nostra voluntat podríem dir- amb la realitat. Del xoc frontal no en surten victorioses ni la voluntat ni la realitat, sinó una tercera opció: el conjunt de variants que s’han escolat entre la rigidesa de la planificació i la tossuderia impersonal de la realitat. Per il·lustrar-ho Mintzberg evoca la imatge de la seva pròpia dona fent ceràmica, i com gràcies als palmells de les seves mans i al moviment circular del torn, aquesta aconsegueix crear una figura reconeixible però que no sempre respon amb exactitud al que ella mateixa havia planificat. Des d’una altra perspectiva, Gary Hamel, expert mundial en estratègia de negocis, rebla la importància de l’adaptació sentenciant que el futur de les empreses rau fonamentalment en el seu model de gestió, perquè és el que permet canviar amb agilitat davant dels escenaris canviants.

 

En realitat els seus arguments no fan sinó reforçar quelcom que resulta obvi amb una mirada atenta a la pròpia història de la humanitat. Al capdavall és ben sabut que pobles i civilitzacions han perviscut en el temps en la mida que han estat capaços d’innovar, d’adaptar-se als nous temps. Quan aquesta capacitat ha minvat la decadència no s’ha fet esperar. Fins i tot l’Imperi Romà, tan procliu a les innovacions tècniques, militars i administratives, acabà sucumbint finalment al seu èxit per no haver sabut trobar la manera de sostenir econòmicament les fronteres d’un territori tan vast.

 

Catalunya també és una nació fortament arrelada a la innovació. Conegudes són les innovacions polítiques, socials i comercials a l’edat mitjana, tals com el Consell de Cent, la Treva de Déu, l’Ars Magna de Llull, el model confederal d’expansió del comtat de Barcelona que bastí la Corona d’Aragó o la xarxa de Consolats de Mar estesa pel mediterrani; o  amb l’esclat industrial i les seves derivades, la revolució urbanística de Cerdà, l’enginyeria nàutica de Monturiol i el seu Ictineu o l’artística, coneguda al món sencer a través de Gaudí.

 

Més enllà però de noms particulars, la pròpia existència de Catalunya és en sí el resultat d’una pregona capacitat d’adaptació a una realitat dura i implacable. Són incomptables les formes i maneres en què Catalunya ha sobreviscut a manta intents per exterminar la seva llengua i la seva cultura, com a mínim des del Conde Duque de Olivares, passant per l’ocupació borbònica del XVIII, els distints règims del XIX, el franquisme del XX o el neofranquisme del XXI. Parafrasejant Pujols, Catalunya sempre ha sobreviscut als seus il·lusos enterradors. De vegades aquesta vocació de ser ha pres formes explícites, com en la Renaixença o en l’actualitat, en ple Procés. En d’altres èpoques ha adoptat formes més críptiques, invisibles a una mirada superficial, com la solitària tasca de Victor Català, la titànica aportació de Josep Pla o, fins i tot, la figura d’un Dalí silenciat.

 

Amb el segle XXI arriben nous temps. Temps de globalització, on les fronteres dels estats aniran perdent sentit perquè en algun moment, de la mateixa manera que capitals i productes circumval·len el planeta, també les persones i els treballadors ho faran cada dia amb major facilitat; són temps de màximes aglomeracions urbanes perquè la gran majoria de persones ja viuen en ciutats en una tendència que no farà sinó augmentar. Són temps de vertiginós mestissatge cultural global que genera, d’altra banda, reaccions proteccionistes i tancades arreu alimentades per la vana pretensió de preservar l’essència de les coses, aïllant-les de tot contacte exterior, com si l’estat comercial tancat de Fichte fos finalment possible, com si els murs trumpistes fossin viables. La temptació d’un proteccionisme estatal, com aquell que desa una rosa dins d’un pot de vidre, no pot fer més que ofegar la vitalitat del país. Una vitalitat que d’altra banda només és possible en societats obertes, mestisses, com les puixants ciutats medievals que cresqueren aplegant gent d’arreu atretes pels seus aires de llibertat i sense les quals -a força de conflicte i cooperació- no podríem entendre el nostre món contemporani.

 

La nació catalana ha de mantenir doncs la seva vitalitat impulsant encara més la seva vocació d’adaptació als nous temps. Cal ser, per tant, al capdavant de la revolució tecnològica i digital, ser protagonistes en la nova economia de plataforma o avançar-se amb propostes socials i econòmiques innovadores la consolidació de la robotització i la intel·ligència artificial. Cal atendre el canvi climàtic, promoure economies verdes, blaves o circulars; acarar la mentalitat d’un creixement desbocat o la inajornable democratització global. Ser al capdavant de tota innovació.

 

Una república catalana ha ser innovadora, social, política, cultural i econòmicament, conscient que, com em recordà Raimon Panikkar, és més difícil tenir una nació que un estat, al capdavall una simple estructura tècnica. L’estat és necessari però no suficient.

 

Cal reconèixer en aquest sentit que les mirades dels partits polítics són massa curtes, miops, dedicats com estant a distingir-se els uns dels altres per ocupar tan marge com puguin del mercat electoral. Els partits no són eines suficients per bastir una república moderna, innovadora, oberta, però tampoc es pot demanar als partits polítics que no facin de partits, que no actuïn en nom d’una part, ni pretendre que un sol partit aglutini totes les sensibilitats.

 

Cal treballar en paral·lel i cooperar. En un determinat nivell, els partits s’han de poder disputar l’hegemonia de la gestió ordinària dels assumptes polítics. En un altre, les institucions republicanes han de poder afrontar els grans reptes alliberades de les urgències dels partits. Cal crear per tant en aquesta línia, estructures permanents, públiques, transversals i lleugeres -Consells d’Estat sense remuneració, rotatives, flexibles…- que s’ocupin de plantejar i acarar les respostes des del pluralisme polític, atenent idees i propostes que puguin ser vàlides, en part, per tots els partits. Una república amb visió de futur, capaç de gestionar-lo més enllà de la disputa del curt termini.

 

Una república madura i forta, on hi hagi una ampla diversitat d’opinions i visions, conscient tant dels perjudicis de l’endogàmia que tanca el futur com dels beneficis de la confrontació sana i explícita, oberta, d’on surten les millors idees. Una república que s’anticipi a les amenaces i pugui convertir-les en oportunitats, que atengui les seves febleses conscient que sempre n’apareixen de noves, que gestioni les fortaleses amb generositat i sense cofoismes que condueixin a la indolència.

 

Una república catalana innovadora que sàpiga, doncs, combinar una mirada llarga sense oblidar les immediateses, amb capacitat flexible, dotada d’un model de gestió dual, adaptable, que també sigui capaç de generar efectes reals. Una república oberta i innovadora, en definitiva, que parafrasejant Pla, maldi per les llibertats concretes, les que creen i consoliden espais de llibertat, col·lectius i individuals.

Roger Sunyer @rogersunyer

Politòleg i escriptor

Barcelona,

Relacionats