Dilluns, 10 d'agost de 2020 - Edició 746
La República

L’enganyifa global ibèrica: hi caurem de quatre grapes?

No descarto que puguem tenir preparada una República Ibèrica encara més repressora que la monarquia parlamentària

Sara Sànchez
Sara Sànchez 17/06/2020
Zapatero, Aznar, González i Rajoy

Segur que no sóc tan valenta com tu, i segur que la meva por de vegades ofega el camí que hauríem d’haver pres tots plegats i que ens ha aturat en veure les febleses dels nostres dirigents.

Segur que no estic a primera línia cada vegada que els Mossos us apallissen, però estic custodiant la rereguarda perquè tots torneu a casa sans i estalvis i amb el dit a punt de denunciar el que m’envieu. Puc cridar sense veu i recordo que estic enganxada al mòbil i que ni he recordat que no he begut ni menjat res des que veu sortir de casa.

Segur que les meves paraules escrites en un article, a Twitter o en un blog personal no quedaran en la història del procés, però han acompanyat en un moment determinat a qui s’ha sentit perduda o sola fins a arribar a casa després d’Urquinaona o de La Jonquera o de l’aeroport, i ha pogut dir: “ja sóc a casa. Estic bé, Sara. Bona nit.”

Segur que tots tenim por perquè és humà. La por compartida en fa més temeraris i així avança la humanitat: el carrer ens dóna força.

Segur que estem al punt del col·lapse econòmic, sense feina i sense futur, emprenyats i enfonsats perquè no veiem un bri d’esperança.

Segur, estic segura, que res de tot això no canviarà la meva manera de pensar i decidir. Tinc l’absoluta convicció que sóc independentista i, passats ja tres anys de la declaració política d’independència, no m’he mogut ni un mil·límetre de creure que la solució de Catalunya és el divorci.

Segur que podem parlar de com viure a la casa nova, de com voldríem pintar les parets del menjador quan el divorci estigui llest, però ara l’únic que m’interessa és desprendre’m de la por que em manté presonera.

De tant en tant, això sí, piquen estranys a la porta venent la fi del món en fascicles, però aquesta mena de venda és freda, molt antiga i la gent ja no els compra res: són records de vells temps i olor de ranci. Encara que li posin el nom de “sobiranies” i li donin una imatge de sentiment edulcorat, de barretina catalana, no deixa de ser la còfia i la cotilla de tota la vida.

Segur, segur que com jo, som molts els que no baixarem del burro, tenim clar què volem signar i ho acabarem signant. Amb por, segur, amb molta por, però cap de nosaltres no podem renegar del que som, del que hem après i de què hem decidit ser.

Segur que alguns dels nostres van perduts i d’altres ens volen perdre de vista. Segur que som més dels que diuen i menys dels que voldríem, però som suficients.

Segur que ens posaran a l’imaginari col·lectiu que una Espanya republicana federal es possible. Embarcaran aquest cop la Monarquia corrupta a una República bananera durant una temporada, mentre la nova trola es posa en marxa, amb la il·lusió que una altra Espanya és possible. Estan preparant l’enganyifa global ibèrica on tots caiem de quatre grapes.

Algú ja s’ha encarregat de treure Felipe González i a la Monarquia fora del taulell de joc. Que potser us penseu que això és un missatge que pugui fer al món entendre la independència de Catalunya? En absolut! La independència només es podrà reconèixer des de l’exterior si a l’interior s’ha fet efectiva! La via dels fets consumats serà l’única oportunitat que tindrem i hem de ser-hi tots per defensar-la.

Mentrestant, mireu com es mouen els vots a les enquestes i fixeu-vos qui vol què a cada moment. No descarto que puguem tenir una república ibèrica encara més repressora que la monarquia parlamentària. Tot és possible i Aznar i els seus ho saben. Ell i la seva família se n’han sortit de tots els casos de corrupció personals. El govern que ell presidia va acabar amb el 90% de ministres imputats per lladregots, i, com a bon narcisista, va saber crear la xarxa ideal on tenir tot el control psicològic del deep state i fer-se un pedestal adequat a l’alçària espiritual que envolta als éssers superiors com ell, que fins i tot leviten al pas de les confraries de seguidors que esperen la seva benedicció i, com a hiena física esperant pacient, a tenir a la manada en disposició de sortida per no fallar en la cacera i alçar-se com a primer president de III República espanyola.

Segur que ens podem trobar en algunes d’aquestes situacions i haurem de vèncer la por i, en la clandestinitat de les converses d’amics, haurem de sortir els uns per a protegir els altres, perquè tots tornem sans i estalvis a casa.

Ens volen preparar el sopar dels idiotes, però a nosaltres no ens hi haurien de trobar.

Relacionats