Dissabte, 3 de desembre de 2022 - Edició 1591
La República

El catàrtic 5è aniversari de l’1-O desborda els partits

Espanya no té cap excusa per haver obrat amb tanta violència i autoritarisme contra el dret dels catalans a decidir

Toni Strubell Núria Bassa 03/10/2022
Foto: Lluís Brunet

El 5è aniversari del Referèndum per la Independència de Catalunya ha estat  una fita clau per avaluar l’estat actual del moviment independentista. Després d’una assistència sorprenentment massiva a la manifestació de la passada Diada (700.000 segons els organitzadors), el repte era veure com reaccionarien persones i organitzacions davant una nova crida al carrer per recordar el famós Referèndum. Mentre que el dia abans s’havien celebrat innombrables actes locals per recordar com es protegien els col·legis electorals dels atacs de la Policia –sovint amb barreres de tractors i fins i tot amb la protecció dels bombers (cos ara castigat amb la seva adscripció al comandament de Madrid)–, els manifestants de l’1-O es van concentrar a l’emblemàtica avinguda Lluís Companys després que s’aixequés un enorme mur d’urnes davant la porta d’entrada de la seu de la Generalitat de Catalunya en protesta per l’incompliment del programa electoral pel que fa a la implementació de la independència.

 

Enguany els actes d’octubre han introduït un nou paradigma. Els actes celebrats –tant locals com nacionals– han desprès un fort sentiment de rebuig dels moviments de carrer envers l’actual govern de coalició d’ERC i Junts. Al govern se l’acusa cada cop més d’incomplir el programa de l’independentisme, inclús de “traïció”. Aquesta percepció ha estat especialment intensa pel que fa a la posició d’Esquerra Republicana i del president Aragonès, la dimissió del qual va ser àmpliament reclamada a la concentració principal. De fet, les coses han arribat a un punt en què les seves aparicions en públic li resultin cada cop més incòmodes. En aquest sentit, cal apuntar que el propi discurs a la manifestació de la seva correligionària i expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, també expresidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, hi va rebre una forta resposta ja que va insistir a justificar el govern amb un discurs buit de contingut. No era l’escenari més adequat per fer-ho certament. I malgrat ser una “màrtir” del moviment –va complir gairebé 4 anys de presó per permetre el debat parlamentari sobre la independència–, és evident que molts independentistes ja no volen paraules sinó accions en forma de passos cap a la independència dels partits que l’havien inclòs en els seus programes electorals. Inclús l’Assemblea Nacional Catalana amenaça de fer una llista cívica a les properes eleccions catalanes en resposta a la cada cop menys creïble “taula de diàleg” amb el govern espanyol que proposa en solitari ERC. Una taula, per cert, que el propi president Sánchez ha descrit com a “màxim garant de la unitat d’Espanya”!

 

En aquest sentit, cal apuntar que en l’actual situació ERC està rebent molts més pals que no Junts. Això sí, al carrer que no als mitjans de comunicació. Això probablement tindria a veure amb l’actual crisi del govern català, la continuïtat del qual és insegura (en el moment d’escriure, 3/10/2022). El cert és que Aragonès va cessar el vicepresident Puigneró la setmana passada adduint que havia estat “deslleial” en no haver-li comunicat que Junts demanaria inesperadament un vot de confiança per renovar-li –o no– el suport en la presidència. El cessament és vist per molts com una excusa per expulsar Junts del govern per la seva insistència (genuïna o no) que es faci política independentista. Però el cas és que a aquell vot de confiança (després de dos anys de govern) no se’l pot considerar una amenaça sobtada contra Aragonès perquè sempre va formar part del seu acord d’investidura amb el tercer partit independentista, la CUP. També resulta difícil culpar a Junts de la crisi atesa la manca de suport que ERC sempre ha donat als líders de Junts, Puigdemont, Torra, Borràs i Puigneró, quan ells s’han vist en situacions semblants.

 

Per altra banda, i més enllà de la crisi de govern, tot fa pensar que ERC tingui la vista posada en una nova fórmula de govern basada en governar en solitari o bé en la renovació de la coalició tripartida amb els socialistes i el grup Podemos-Comuns. Per a molts independentistes, siguin d’esquerres o no, el fet que ERC pugui estar contemplant compartir govern amb els socialistes es veu com una apostasia absoluta atès que aquest partit ha estat tan hostil i repressiu amb el moviment independentista com el propi PP de Rajoy. Potser el veredicte de l’ex-periodista de La Vanguardia Jordi Barbeta és el millor per analitzar el que ha significat aquest cinquè aniversari: una catarsi general de l’independentisme català que ja no té por de denunciar alguns dels seus propis dirigents quan perceben que el sectarisme, la por a la repressió i la paràlisi política s’han apoderat d’ells.

 

Què va portar els catalans a recórrer a l’1-O?

 

Potser pagui la pena recapitular per recordar les raons que van portar els catalans a l’“extrem” de realitzar el Referèndum de l’1 d’octubre. No va ser cap frivolitat, cosa que als dirigents de la UE no els fa ni fred ni calor. D’entrada cal dir que els catalans no s’han sentit mai còmodes dins l’Espanya constitucional del règim del 78. Sobfretot quan en van veure el caràcter profundament restrictiu. Després de la mort del dictador, el famós lema «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» va esdevenir un reclam popular a la majoria del país. Però la llibertat i l’amnistia que van arribar del Regne d’Espanya venien fortament condicionades per un silenci amarg amb regust de morts a les cunetes. No hi va haver cap gest per jutjar el passat ni fer justícia amb les víctimes de Franco. Però encara hi va haver un fet més delirant: molts dels individus implicats en els crims perpetrats durant la dictadura van passar a formar part de les noves institucions ocupant càrrecs d’elit a les grans empreses, les universitats, el sector públic i privat i a la magistratura. En contrast amb la majoria de territoris espanyols, Catalunya mai perdria de vista aquesta aberració.

 

Tres quarts del mateix va passar amb el gest de restituir l’autogovern català amb l’aprovació d‘un Estatut d’Autonomia. I si bé en un primer moment va ser un pas per restablir les institucions catalanes, dues dècades després la classe política catalana, en conjunt amb el gruix del teixit econòmic i social, van arribar a la conclusió que les polítiques del Regne d’Espanya havien deixat sense cap mena de recorregut aquell Estatut del 1979. Així doncs, calia iniciar una reforma que establís una nova relació i un nou repartiment de competències entre l’Estat espanyol i Catalunya. L’any 2004, després de l’assetjament als drets catalans que va significar la segona legislatura del PP d’Aznar i una carambola que li va fer guanyar les eleccions, el socialista Zapatero es va veure forçat a complir una promesa electoral que mai no s’havia imaginat que hauria de complir: abordar la reforma de l’Estatut, amb l’enverinat afegitó que havia dit que donaria suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. S’obria un nou escenari amb expectatives reals d’arribar a una entesa en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Però, com es va veure, el procés de “renovació de l’Estatut” va tenir un efecte radicalment diferent atesa la furibunda reacció –quasi diríem franquista– de l’Estat que ens ha portat al dia d’avui.

 

Tot i aprovar-se amb una àmplia majoria al Parlament de Catalunya l’any 2006 –inclús amb el beneplàcit del parlament espanyol i la firma del rei– va despertar l’agressivitat més rància del Deep State i l’espanyolisme, tant fos de dretes com d’esquerres. El reconeixement de Catalunya com a nació va disparar totes les alarmes a Madrid. El PP va portar l’Estatut a un Tribunal Constitucional on té majoria de vot i quatre anys més tard, el juny de 2010, es carregava catorze dels articles més sensibles del nou Estatut. Aquesta dràstica actuació d’un Tribunal Constitucional absolutament polititzat, va comportar novament la constatació de la inflexibilitat estatal pel que fa a la realitat del poble català. Va deixar la majoria partidària de la nació catalana sense cap més opció que mobilitzar-se pel seu dret a ser i a decidir. Això ha comportat anys de multitudinàries manifestacions reclamant el dret a decidir el seu futur mitjançant un referèndum pactat amb Espanya. Però malgrat les múltiples iniciatives de diàleg amb Madrid –seria impossible resumir-les totes aquí– Catalunya sempre ha rebut la mateixa resposta: un NO. Tal com estipula la Constitució de 1978 -encara vigent i sense opció a revisió- l’Estat inflexible i encotillat ha estat incapaç de qüestionar-se la “indissoluble unitat d’Espanya” que li va exigir Franco a Juan Carlos que es mantingués, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Ni tan sols hi ha hagut contraproposta a les demandes catalanes, ni del PP, ni del PSOE. Tancament absolut i repressió han estat la constant actitud en contra de moviments com la consulta plebiscitària no vinculant del 9N (novembre de 2014), i el Referèndum l’1-O (octubre de 2017), els dos realitzats amb constants apel·lacions a Madrid. Això ha deixat un rastre de presos, exiliats, constants represàlies i sentències injustes, amb judicis encara pendents de celebrar-se avui cinc anys després. En total, hi ha hagut mes de quatre mil persones represaliades per demanar un referèndum i per protestar per la seva persecució, amb més d’un miler de persones brutalment agredides per les forces de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil ara fa cinc anys.

El Referèndum, legítim o il·legítim?

Tal com diu el Tribunal Internacional de Justícia, l’autodeterminació de les persones, és un fonament imprescindible de tota societat democràtica. En aquest sentit, el legítim exercici de l’autodeterminació no té altra via que la consulta democràtica de tota la ciutadania. Efectivament, el Tribunal Internacional de Justícia reconeix que, durant la segona meitat del segle XX, hi ha hagut casos de nous estats que han exercit el dret a l’autodeterminació sense que l’exercici d’aquest dret a decidir fos necessàriament motivat per posar fi a l’imperialisme, com pretenen alguns intèrprets restrictius d’aquest dret. A més, el Tribunal constata que no ha sorgit cap norma ni costum en l’ordre internacional que prohibeixi aquestes noves pràctiques sempre que no hi hagi el recurs il·lícit de la força o d’altres violacions greus de normes de dret internacional. Igualment, els pactes sobre Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 19 de desembre de 1966, ratificats pel Regne d’Espanya el 1977, reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació com el primer dels drets humans. Per tant, tenint en compte que la Constitució espanyola de 1978 determina en l’article 96 que els tractats internacionals ratificats per Espanya formen part del seu ordenament intern, Espanya no té cap excusa per haver obrat amb tanta violència i autoritarisme contra el dret dels catalans a decidir.

En la decisió que pren el Parlament de Catalunya de culminar el procés amb la convocatòria del Referèndum d’autodeterminació de l’1-O, hi conflueixen la legitimitat històrica i la tradició jurídica i institucional del poble català –només interrompuda a llarg dels segles per la força de les armes– assistides pel dret d’autodeterminació dels pobles consagrat per la legislació i la jurisprudència internacionals i els principis de sobirania popular i drets humans que formen la base de tot l’ordenament jurídic. En el procés previ, s’han fet tots els esforços possibles per trobar una via acordada perquè, donades les sufocants circumstàncies, el poble de Catalunya pogués decidir lliurement el seu futur. En no veure’s atesos en cap cas aquestes demandes, realment no pot sorprendre ningú que els catalans –ingenuïtat, falta de sentit d’estat i romanticisme a part–  hagin procedit de la manera en què ho han fet.