Diumenge, 5 de desembre de 2021 - Edició 1228
La República

Arenys i l’emancipació dels activistes

L’1O ja vàrem demostrar que som prou i prou forts per guanyar. Ningú no ens convencerà del contrari.

Josep Costa
Josep Costa 16/10/2021
Un home vota a la consulta popular sobre la independència d'Arenys de Munt, el 2009 (horitzontal)

L’altre dia vaig caure que quan l’any 2009 un grup d’activistes locals varen posar en marxa el procés d’independència, aleshores sense saber-ho, la classe política també estava pendent del traspàs de Rodalies. M’estic referint, òbviament, al moment en què es va organitzar la consulta d’Arenys, en plena ressaca de l’Estatut. Avui és indiscutible que va ser el tret de sortida de la cursa que ens va portar al referèndum de l’1O i la declaració d’independència.

I és que, com quasi totes les estafes que hem patit, la de Rodalies també es repeteix. O almenys jo recordava que Rodalies era de les poques competències, sinó l’única, que s’havia aconseguit amb la fallida reforma de l’Estatut. Tot plegat per descobrir ara que, en realitat, no ens varen traspassar gaire res. Només ens varen passar el mort.

El desconcert dels activistes per la independència, que ja començàvem a ser nombrosos l’any 2009, no era gaire diferent de l’actual. Els polítics navegaven sense rumb després del fracàs de l’Estatut, ja passat pel ribot, i tot esperant la sentència del 2010 que va revolucionar el país. Potser alguns tenien esperança en un govern espanyol que també era el més progressista de la història (fins aleshores) i havia estat investit pel nacionalisme català a canvi de res. Però la gran majoria dels qui el varen votar no crec que n’hi tenguessin gaire. Sobretot a Catalunya, on el PSOE va arrasar perquè calia “evitar que guanyàs la dreta anticatalana” .

En els últims anys, els activistes han estat massa pendents dels partits i dels líders, esperant una estratègia unitària i que algú comenci a donar ordres. Potser ara ja és evident que ni una cosa ni l’altra no arribaran. Els partits no es posaran d’acord per avançar junts cap a la independència i com a conseqüència seguiran sense credibilitat ni lideratge davant el nucli més actiu del moviment.

L’any 2009 ningú no esperava gran cosa dels polítics. Tampoc dels independentistes. L’únic partit parlamentari que se’n deia (ERC) acabava d’escindir-se. Molts activistes varen il·lusionar-se amb la idea d’un nou partit (Reagrupament) que no va acabar de quallar. Després va aparèixer Solidaritat i, amb el suport d’un bon gruix d’activistes que havien organitzat les consultes populars, va aconseguir només 4 diputats al Parlament. Gràcies al lideratge de Joan Laporta, tot s’ha de dir. Sense ell, va desaparèixer de l’escena política nacional.

Ara també hi ha incentius per intentar la formació de noves candidatures independentistes. Però no hi ha realment espai electoral suficient. La gent que no se sent representada pels partits actuals són principalment els activistes, la gent més informada, mobilitzada i compromesa. I aquest perfil, tot i ser molt nombrós, no és ni de lluny la majoria de l’electorat. Les consultes, les grans diades o l’1O podrien fer-nos pensar que en aquest país hi ha més activistes del que som, però el cert és que a tot arreu sempre representen una minoria activa.

Jo sóc partidari que els activistes es dediquin a l’activisme. N’hi ha molts que legítimament militen en partits. Però si els últims quatre anys demostren alguna cosa són les limitacions de la política institucional. Un 155 etern, convertit en una gàbia jurídica, limita molt la capacitat de lideratge de la Generalitat. I la desunió entre els partits independentistes acaba de fer totalment inoperant les reiterades majories electorals que s’han aconseguit. Fins al punt que superar el 50% en unes eleccions ens ha donat legitimitat democràtica però no s’ha traduït en res més.

Cal doncs emancipar-se de tot això. Si l’independentisme vol reprendre el camí de la victòria i acabar la feina on la va deixar a mitges l’octubre del 2017, ha de trobar noves eines. Noves eines, sobretot, per a plantar cara a la repressió i disputar-li el poder a l’Estat. Perquè d’això es tracta en definitiva. L’1O ja vàrem demostrar que som prou i prou forts per guanyar. Ningú no ens convencerà del contrari.

Tot indica que el Consell per la República està cridat a ser l’eina per emancipar els activistes. Ara sabem que no serà una eina de tots els partits ni de tots els votants independentistes. Això segurament és el Parlament i ja hem vist el que dóna de si. De moment, el número i el perfil dels candidats que s’han presentat a les eleccions internes confirma allò que ja es percep fa temps: el Consell és l’únic espai on gran part dels activistes se senten representats i cridats a participar.

Començava recordant que el procés independentista es va posar en marxa enmig del desconcert que regnava al país l’any 2009. Es va posar en marxa amb Montilla governant a Catalunya i Zapatero a Espanya. I ho va fer sense líders, sense majoria a les institucions, sense full de ruta i sense estratègia consensuada. Per què no pot començar igual la fase que ha de culminar la independència?

 

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.