Dilluns, 23 de Setembre de 2019 - Edició 424
La República

Oh!, González Pons se passa al mexicà

El diputat del PP González Pons ha estat des de sempre un dels farsants més rellevants de la dreta postfranquista, un autèntic Fred Astaire de la política en el gran […]

Francesc Viadel
Francesc Viadel 15/05/2019
Imatge del número 2 del PP a les eleccions europees, Esteban González Pons, amb la presidenta en funcions de la CCMA, Núria Llorach, i el director de TV3, Vicent Sanchis, aquest 14 de maig de 2019. (Horitzontal)

El diputat del PP González Pons ha estat des de sempre un dels farsants més rellevants de la dreta postfranquista, un autèntic Fred Astaire de la política en el gran ball del cinisme humà. També, un experimentat escapista que des dels anys noranta ha sabut viure dels pressupostos públics i evitar alhora esguitar-se amb la profusió de merda que han generat els de la seva confraria, alguns d’ells íntims com el destarotat Francisco Camps o la difunta Rita Barberà. González Pons sap agradar als joves cadells del seu partit com als vells i les velles més reaccionàries amb aquell somrís educat de xicot de bona casa i la seva oratòria sovint esmolada, un punt tavernària. Les seves jugades sempre són de regateig curt i veloç, directe a porteria encara que s’hagi d’endur per davant, si cal, el capità del seu propi equip.

Ahir el vam veure en acció al debat de les eleccions europees de TV3. Una mica més prim, vestit de blau fosc, sense corbata igual que un obrer de la Ford qualsevol en la boda d’un cosí, amb una mica més entrades a la seva contundent testa de bust romà i el mateix gest d’executiu provincià amb un vaixell al port de Xàbia, sempre tan cofoi d’haver-se conegut.

Experimentat en el cos a cos, ahir no tenia rival ni tampoc clientela. Després del pas ruïnós per Catalunya de la seva companya la marquesa, el PP al país només és una rèmora a penes representada pel clown-forner-falangista mig enretirat que és Josep Bou. La veritat és que tret de Jordi Cañas, no n’hi havia ningú al plató que li pogués guanyar a soltar verí, a fer trampa. El cas és que com que no tenia res a dir ni tampoc ningú que l’escoltés va provar de fer tot el mal que va poder intentant dividir l’independentisme. El diputat va afalagar puerilment Junqueras enfront d’un Puigdemont a qui va retreure un exili daurat a Waterloo. Els de Puigdemont, va dir aproximadament, maliciosament, enganyosament després que Aleix Sarri abandonés el plató, com d’habitud fugien deixant ERC davant del perill. El perill, s’entén, era ell i els de la colla del 155. Especialment la del PP, segurament l’organització d’Europa amb més membres en presó per delictes comuns, si n’exceptuem, és clar, la màfia.

És possible que algú s’empassés l’ham de González Pons i dubtés que fer amb el seu vot. El fet no té la més mínima importància perquè ben mirat algú que acabi deixant-se atrapar pels arguments fal·laços d’aquest tipus no té cap credibilitat. Ha de ser algú capaç de votar avui Puigdemont i demà a la corda amb la felicitat d’un imbècil molt entrenat.

En qualsevol cas, on va estar més histriònic González Pons va ser en la seva rèplica a la proposta d’Urtasun de defensar tots els presents, catalanoparlants, el català en la Unió Europea. Aleshores, el del PP va aprofitar per a fer una defensa del valencià com si  valencià i català fossin llengües diferents. I per a fer notar aquesta diferència màgica que millor que parlar valencià amb accent mexicà qui sap si en un homenatge a aquell famós Tex-Mex lingüístic del‘estamos trabajando en ello’ d’aquell Aznar que semblava Chaplin de Gran Dictador passejant-se pel món.

A González Pons li interessa el valencià, és a dir, el català, el mateix que a la majoria dels nigerians la recepta de l’espardenyot que es fa a Sueca o les novenes que a la Mare de Déu se li fan en el meu poble el mes de setembre… o que una merda… Com tots els del seu club d’aimadors de les glòries valencianes, la llengua del país sempre els ha fet nosa, l’han oblidat conscientment i l’han perseguit amb entusiasme i acarnissament sempre que han pogut. Per a González Pons el valencià és pura antropologia, el mirall enorme i límpid on es reflecteix el seu autoodi, un maldecap, una llengua sota sospita, en darrer terme la corretja de transmissió d’una visió del món que posa en evidència la seva idea sagrada de la pàtria i ja sabem que ell, sense la pàtria, potser no hauria arribat ni a advocat d’una modesta companyia d’assegurances amb seu a Gandia o a Xàtiva. El diputat ni tan sols usa el valencià amb els seus fills com vaig poder comprovar en una ocasió fa uns anys en un restaurant de l’A-7, jo camí de Barcelona, ell segurament de Brussel·les on ha acabat fent niu lluny dels desastres desfermats per la seva empresa al País Valencià. On ha viscut, diríem, una mena d’exili, lluny del perill d’anar a la presó per coses del partit, de la tribu local, de la família si voleu.

Al final, en el seu minut d’or, González Pons es va dirigir a l’audiència visiblement incòmode i en un català de Morella una mica rovellat per la falta d’ús, per tal d’apel·lar a la concòrdia, per demanar passar pàgina com si nores hagués passat i fer el possible per recuperar la Catalunya extraordinària. Pura impostura, ja ho sabem. Xerrameca buida d’un venedor d’ungüents, de l’assalariat d’un partit que amb la marquesa, i per enèsima vegada, ha intentat reduir Catalunya a la irrellevància, sotmetre-la com una colònia qualsevol. Més li hauria valgut cridar ¡Viva Méjico! Potser així ens l’hauríem cregut més. Potser, fins i tot, ens hauria caigut una mica bé.

Francesc Viadel

 

Relacionats