Edició 2547

Els Països Catalans al teu abast

Dimecres, 16 de juliol del 2025
Edició 2547

Els Països Catalans al teu abast

Dimecres, 16 de juliol del 2025

Un informe esbiaixat de l’Eurocambra identifica onze llengües reconegudes a l’estat on es parlen però sense oficialitat a la UE

El document, elaborat principalment per diputats del PP, el PSC i l'extrema dreta europea, busca demostrar que el cas català obriria la porta a reconèixer els altres idiomes

|

- Publicitat -

Un informe del Parlament Europeu identifica onze llengües que, com el català, estan reconegudes oficialment a escala nacional o regional en els estats on es parlen, però no tenen l’oficialitat a la Unió Europea. El document, a què ha tingut accés l’ACN, assenyala que l’aranès, el turc, el luxemburguès, el feroès, el groenlandès, el frisó, el papiament i el valencià -que equiparen a la resta- gaudeixen d’un reconeixement “similar” al del català, el basc i el gallec. L’informe l’ha elaborat el Servei de Recerca de l’Eurocambra (EPRS, per les sigles en anglès) pel Grup de Treball Llengües dels Ciutadans i Serveis Lingüístics de la Mesa de la cambra, del qual formen part els eurodiputats Esteban González Pons (PP) i Javi López (PSC).

Publicitat

“En el marc de l’activitat duta a terme pel Grup de Treball de Llengües dels Ciutadans i Serveis Lingüístics, es va demanar a l’EPRS que realitzés una investigació sobre llengües no oficials. Concretament, se li va demanar que informés sobre quins altres idiomes no oficials de la UE gaudeixen d’un paper destacat similar al del català, el basc i el gallec a Espanya”, explica l’informe.

Segons el document, el grup de treball de l’Eurocambra va sol·licitar a l’EPRS que identifiqués les llengües en qüestió d’acord amb el criteri de “representació”, és a dir, la proporció de la població que parla una determinada llengua, però també segons altres criteris com el reconeixement constitucional o oficial a l’estat membre en què es parla o l’ús de la llengua en els parlaments nacionals o regionals.

Concretament, el document assenyala que hi ha onze llengües que són oficials en l’àmbit nacional o regional a l’estat on es parlen, però que no gaudeixen de l’estatus d’oficialitat de la UE. Segons l’informe, és el cas del català, el basc, el gallec, el valencià i l’aranès a Espanya; el turc a Xipre; el luxemburguès a Luxemburg; el feroès i el groenlandès a Dinamarca; el frisó i el papiament als Països Baixos.

El text també explica que, per exemple, a Croàcia, existeix una norma particular que atorgaria l’estatus de llengua oficial a una llengua minoritària si aquesta és parlada per, com a mínim, una tercera part de la població local “en unitats regionals o locals de govern”, és a dir, en administracions com ajuntaments o diputacions. Si aquest llindar s’assolís, passarien a ser llengües oficials dels territoris de Croàcia en qüestió el serbi, la llengua rutena i el romaní.

A més d’aquestes, el text també apunta que en “territoris definits” d’alguns estats membres “es permet oficialment i legalment l’ús d’idiomes específics en els tràmits amb l’administració, encara que no tinguin l’estatus de llengües oficials en aquests països”. És el cas del baix alemany, el frisó i el sòrab a Alemanya i del meänkieli o les llengües sami a Suècia.

Grup de treball de llengües de l’Eurocambra

La presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, va encarregar als eurodiputats que formen el Grup de Treball Llengües dels Ciutadans i Serveis Lingüístics que abordessin la viabilitat econòmica, jurídica i logística de permetre l’ús de les tres llengües cooficials de l’Estat al plenari europeu després que el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, li fes arribar el setembre una nova carta en què li requeria que fes efectiu l’ús del català, el basc i el gallec a la cambra.

El grup està format per cinc vicepresidents de l’Eurocambra, entre els quals Javi López (PSC) i Esteban González Pons (PP). El presideix el liberal eslovac de Renew Martin Hojsík, i en formen part també un representant de l’Esquerra, l’eurodiputat francès Younous Omarjee, i una eurodiputada de la ultradreta de Conservadors i Reformistes per Europa (ECR), la italiana Antonella Sberna.

Tenen l’encàrrec d’elaborar i presentar una proposta sobre la viabilitat de l’ús de les tres llengües al plenari a la Mesa de la cambra, on s’haurà de donar llum verda a la mesura. Des que es va constituir el setembre passat, els cinc vicepresidents s’ha reunit tres vegades.

Fonts parlamentàries afirmen a l’ACN que l’informe demostra que no existeixen llengües a Europa com el cas de les tres llengües cooficials de l’Estat. És a dir, que compleixin amb els següents criteris: que es puguin parlar al parlament nacional; que ja tinguin acords amb algunes institucions europees; que un estat membre vulgui demanar-les com a oficials; o que siguin parlades per milions de persones, com és el cas del català.

Et pot interessar  L'oficialitat del català torna a l'agenda dels ministres d'Exteriors de la UE

Per contra, unes altres fonts properes al grup de treball consultades per l’ACN asseguren que el document evidencia que l’oficialitat del català, el basc i el gallec obriria la porta a moltes altres llengües minoritàries que no estan reconegudes a la UE i que, per tant, atorgar l’estatus d’oficial a les tres llengües cooficials de l’Estat establiria un precedent per a la resta.

Sis règims lingüístics a la UE

A més d’assenyalar les llengües en una situació de reconeixement semblant al català, l’informe de l’EPRS també identifica sis règims lingüístics existents a la Unió Europea. Entre aquests sis hi ha el cas dels estats membres que tenen una sola llengua oficial en tot el territori nacional i permeten l’ús d’altres llengües de forma “molt limitada”, com per exemple, en l’emissió o presentació de documents als tribunals. En aquesta categoria el Servei de Recerca de l’Eurocambra inclou a Estònia, França i Bulgària, que només tenen una llengua oficial, així com Letònia, on el latgalià i el livonià estan protegits, però no tenen estatus de llengües oficials.

També entrarien en aquesta categoria els règims lingüístics d’Hongria, on diferents idiomes com l’alemany, el búlgar o el polonès estan protegits, però només l’hongarès és oficial. A Grècia, el turc té, segons l’informe, un estatus “especial” com a llengua minoritària per a la minoria musulmana de Tràcia, però el grec és l’única llengua oficial. Així mateix, a la República Txeca, l’idioma oficial és el txec, però també es poden presentar documents als tribunals en eslovac. I, a Portugal, el portuguès és l’única llengua oficial, però es poden emetre documents en mirandès o barraquenho a les regions on estan reconegudes com a llengües regionals.

L’informe també identifica el cas dels estats membres que reconeixen més d’una llengua oficial en tot el territori nacional, com a Xipre (grec i turc); Irlanda (irlandès i anglès); i a Malta (maltès i anglès). A Luxemburg, hi ha també tres llengües oficials, que es diferencien pel seu ús (francès per a la legislació vinculant i el luxemburguès i l’alemany per a l’administració i els procediments judicials). I, a Finlàndia, el suec i el finès són idiomes oficials.

A més, hi ha el cas dels estats membres que, com Espanya, tenen un idioma oficial a tot el país i, a més, reconeixen altres llengües -català, basc i gallec- com oficials en l’àmbit regional o local. Es tracta de casos en què llengües oficials a escala regional o local gaudeixen de protecció “constitucional o quasi constitucional”, com passa a Bèlgica amb el francès, el neerlandès i l’alemany, o a Eslovènia on, a més de l’eslovè, també l’hongarès i l’italià estan reconeguts com a llengües oficials en els territoris on es parlen. El mateix passa amb el feroès i el groenlandès a Dinamarca, que són oficials a les illes Fèroe i a Groenlàndia, així com amb el frisó als Països Baixos, que és també una llengua oficial a la regió de Frísia, a part del neerlandès.

L’informe també identifica altres règims lingüístics com els de Croàcia, on es garanteix l’ús oficial igualitari de les llengües de certes minories en determinades zones “si els membres d’aquesta minoria representen un terç de la població d’una unitat local o regional”. També hi ha el cas d’Alemanya, on les minories lingüístiques del baix alemany, el frisó i el sòrab poden dirigir-se legalment a l’administració en el seu propi idioma en certs territoris del país. El mateix passa a Suècia amb el finès el meänkieli i el sami; o a Lituània, on, per exemple, al règim de Vílnius i alguns altres municipis, persones que no parlen el lituà poden ser ateses per l’administració en polonès, rus o anglès.

L’últim règim lingüístic identificat per l’informe és el d’Eslovàquia, on la legislació permet utilitzar una llengua minoritària -com el búlgar, el croat o l’alemany- en comunicacions oficials amb les autoritats on la població minoritària representa, almenys, un 15% de la població local. També passa a Romania o a Polònia, on llengües minoritàries parlades per almenys un 20% de la població local pot fer-se servir en els tràmits amb les autoritats.

Publicitat

Opinió

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí