La sala segona del Tribunal Suprem ha inadmès la querella interposada per un grup de juristes, en exercici de l’acció popular, contra el rei emèrit per presumptes delictes contra la hisenda pública. La interlocutòria, de la qual ha estat ponent el magistrat Manuel Marchena, acorda l’arxivament de les actuacions, en sintonia amb el criteri del ministeri fiscal, en considerar que els fets no constitueixen il·lícit penal, estan prescrits o van ser objecte de regularització tributària. La querella sostenia que el rei Joan Carles I hauria comès cinc delictes fiscals relacionats amb rendes i donacions no declarades a través de fundacions com Zagatka i Lucum.
Els querellants defensaven que les regularitzacions tributàries practicades no complien els requisits legals per exonerar la responsabilitat penal i que els delictes no haurien prescrit, en tractar-se de fets agreujats per la utilització d’estructures opaques a l’estranger.
Tot i això, el Suprem assumeix el criteri del ministeri públic, contrari a l’admissió de la querella, i assenyala que els fets investigats ja van ser objecte d’arxiu raonat per part de la Fiscalia Anticorrupció, i que la querella presentada no aporta noves dades, proves ni documents que justifiquin reobrir la investigació. En la seva interlocutòria, considera que “la selecció fragmentada i interessada” del decret d’arxivament de la fiscalia “no pot ser ara la causa determinant de l’obertura d’un procés penal contra l’aforat. En termes jurídics, res no ha canviat tres anys després per alçar la raonada i congruent decisió de la fiscalia i acordar l’obertura d’un procés penal”.
Un decret d’arxivament, precisen els magistrats, “no pot ser reformatat per fer-li dir el que no diu, per transmutar les raons del tancament d’una investigació exhaustiva en motius per a l’obertura d’una causa penal”. El tribunal conclou que admetre la querella “suposaria convertir els querellants en entusiastes valedors d’uns interessos tributaris que ja han estat satisfets –així ho ha confirmat la hisenda pública–, i fer-ho per a la persecució d’uns fets que el ministeri fiscal considera que conceptualment ja no són constitutius de delicte”.
Assenyala que els arguments pels quals la fiscalia va justificar la decisió d’arxivar les diligències obertes fa dos anys són “raonables, coherents amb el resultat de les investigacions i tanquen la porta a l’obertura d’una investigació judicial sobre uns fets que, ja des d’ara s’adverteix, en sintonia amb el criteri del fiscal, que no són constitutius de delicte”, estan prescrits. La interlocutòria enumera les raons per les quals els fets no són perseguibles penalment: en alguns casos per haver-se produït la prescripció dels delictes fiscals investigats, en altres perquè la regularització tributària efectuada –encara que amb errors formals– va tenir efectes exoneradors, en haver-se realitzat abans que existís un coneixement formal. El tribunal recorda que no cal obrir un procés penal per fets que no arriben als llindars econòmics que exigeix el delicte fiscal.
Així mateix, també invoca la doctrina consolidada sobre els límits de l’acció popular, que no pot substituir la iniciativa del ministeri fiscal ni dels òrgans públics competents quan aquests han descartat l’existència de delicte. La sala destaca la imprecisió i la falta de claredat que la fiscalia aprecia en el relat de fets de la querella. “Aquestes dificultats formals (…) es fan encara més intenses en vista de l’absència de tota aportació documental que pugui donar suport als fets imputats. El relat fàctic es limita a una glossa crítica de les decisions de la fiscalia, sense contrarestar els arguments que van fonamentar l’arxivament amb algun suport documental de contrast”. Per al tribunal, els querellants “no rebaten cap d’aquestes raons, es limiten a instar d’aquesta sala que repeteixi la investigació, que reclami tots els documents que han donat suport a la decisió d’arxivament del fiscal i que, a partir d’aquí, es recalculin els terminis de prescripció o de l’expedient de regulació”.
