Divendres, 14 Desembre 2018

ENTREVISTA

Txell Bonet: ”No sabem cap a on, però sempre avancem”

Primer de tot, com està en Jordi des que has pogut parlar amb ell?

   

Bé. Nosaltres podem parlar cinc minuts, cinc dies a la setmana. La presó no ha debilitat el seu estat d’ànim, al contrari: se sent amb molta força, molt convençut de tot el que fa i ha fet, i sap que no ha fet mai res mal fet. La presó li ha donat un temps per pensar molt en la situació en què es troba, en el fet que simplement ha estat el president d’una entitat que donava suport a un referèndum i exercia el seu dret a la lliure manifestació i a la llibertat d’expressió. Amb tot, jo sempre dic que malgrat tingui molta concentració mental -fa molta meditació i està molt positiu- també està patint una situació molt injusta que hem de seguir denunciant.

Aviat farà set mesos empresonat… Com recordes el dia que va marxar a declarar a l’Audiència Nacional i no va tornar a casa? Tirant la vista enrere, estàveu mentalitzats per tot el que venia després? 

No sé què vol dir exactament estar mentalitzat: pots ser molt fort i pensar que podràs estar tancat, tenir una idea sobre què és la presó, però és totalment diferent quan es fa efectiva.  Després que -el 6 d’octubre- en Jordi anés per primer cop a declarar a l’Audiència Nacional, van dir-li que prendrien mesures cautelars. Això podia incloure la retirada de passaport, fiança o presó; és a dir, ni que sigui per un tant per cent l’opció planejava. Jo sabia que hi havia la possibilitat que se’l quedessin i ell sabia que potser no tornaria. Era una opció, però per molt que estiguis mentalitzat per la presó, quan la vius quotidianament es fa molt més difícil.

Sobretot, quan es tracta d’una presó a més de 600 quilòmetres de casa teva…

És clar, sobretot quan és una presó a 650 quilòmetres i estàs tan lluny de la teva família. Notes la llunyania, ni que sigui perquè a la televisió ja no veus canals catalans i t’aparten de la teva realitat cultural. A més, per nosaltres també es fa molt més difícil (que ho fem, eh!) anar-lo a visitar.

En aquest sentit, heu demanat l’acostament d’en Jordi a una presó catalana pel que suposa per a vosaltres haver de desplaçar-vos fins a Madrid. Creus que l’allunyament es tracta d’un doble càstig que vol infligir l’Estat a mode de reprimenda? 

Tot té molts matisos. El problema és que el seu cas el va començar a portar l’Audiència Nacional, sense estar autoritzada, i després el Tribunal Suprem. Uns fets que tenen lloc a Catalunya han de ser jutjats a Catalunya i aquesta és una de les coses que s’ha reclamat judicialment des del començament, que el cas hauria de dependre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Amb tot, mentre la instrucció estava oberta, podien dir que calia que estigués a prop del tribunal que el jutja per si ha de declarar -tot i que no vivim al segle XIX i hagués pogut ser traslladat des d’una presó catalana davant el Suprem-, però ara que s’està tancant, voldríem saber (amb aquesta petició que hem fet a institucions penitenciàries) quines seran les respostes jurídiques, quins són els motius jurídics pels quals no pot ser traslladat. Estan vulnerant un dret que recull tant la Constitució Espanyola com altres convenis internacionals -com la Convenció dels Drets de l’Infant de l’ONU, que diu que els menors tenen dret a que els seus pares estiguin a prop del seu domicili-; així com el seu dret a la salut física i mental i el seu dret a la família. També els drets d’un pres a les comunicacions amb la família. I, com influeix això? Doncs, si no existissin -per exemple- les aportacions que ens fan des de l’Associació Catalana pels Drets Civils o altres ajuts no podria sufragar setmanalment anar a Madrid. Sembla que l’AVE pugui ser molt còmode, però la presó està molt més lluny, pateixes perquè si arribes tard no pots entrar… D’altra banda, la meva feina i els meus horaris personals es veuen afectats. Hi ha tota una sèrie de condicionants i situacions estressants, moltes hores invertides per molt pocs minuts de comunicació. Amb la llei a la mà, qualsevol persona que estigui complint una condemna (tot i que sigui justa) no hauria d’estar separada de la seva família perquè -a més, si la presó el que busca és una reinserció social- el que no pot fer és castigar socialment a tot l’entorn d’aquest pres; o a ell mateix, estant en un entorn diferent del seu.

No és comú que se t’acusi per un delicte de rebel·lió, amb les circumstàncies que envolten tot això, quan no hi ha hagut violència

La vida de la família ha fet un gir dràstic en aquests mesos, doncs. Com es continua amb la criança d’un fill petit amb el pare a la presó?   

El cas d’en Jordi, tots els presos polítics i les persones exiliades -en general, tot el que s’està vivint a Catalunya- és excepcional. No és comú que se t’acusi per un delicte de rebel·lió, amb les circumstàncies que envolten tot això, quan no hi ha hagut violència i quan ell -igual que en Jordi Sànchez- ni té responsabilitats polítiques ni estava present el 27 d’octubre al Parlament de Catalunya (Amnistia Internacional, de fet, els tracta com un cas a part). El que vull dir és que qualsevol persona que tingui un familiar a la presó no pot seguir la seva vida igual. En el meu cas, no em puc quedar aturada i que la meva vida funcioni de la mateixa manera: per exemple, per un tema d’horaris i de l’envergadura del cas del meu company, no puc dedicar-me 100% a la meva feina, no puc assumir certes responsabilitats. A més, part del meu temps el dedico a intentar fer qualsevol cosa per poder ajudar en aquesta situació; per exemple, intentant internacionalitzar aquesta causa.

Per a això, has explicat la vostra història a molts mitjans estrangers. Quin és el feedback que t’arriba? Què és el que esperes de les institucions europees? 

No és que jo sigui proactiva en aquest sentit, sinó que són els mitjans de comunicació els que em vénen a buscar, s’interessen. Hi ha dos vessants diferents, la independència de Catalunya i el respecte pels drets fonamentals, i el feedback que jo tinc amb ells té molt  a veure amb aquesta vulneració de drets fonamentals: la presó preventiva i l’allunyament de casa els sobta molt. Jo no m’estic inventant res, els quilòmetres existeixen -qui vulgui pot veure el que representa, també pel que fa al pressupost, el viatge de la porta de casa meva a la porta de la presó amb un bebè cada setmana-, les dades són objectives i  parlen per elles mateixes. També és un fet objectiu que aquesta presó preventiva va contra tota jurisprudència a l’Estat espanyol i el fet que no hi ha hagut violència a banda de la que va exercir la policia l’1-O (ho ha vist, fins i tot, un tribunal de Schleswig-Holstein). Aleshores, no es tracta de fer cap campanya per canviar l’opinió pública; sinó que de les coses que passen puguin -objectivament- fer les seves notícies.

A aquells que formen part de grans corporacions els interessa crear estats d’opinió, ja que estan vinculats a partits i empreses que mouen poder

 Això sembla impossible amb els mitjans de comunicació espanyols… Per què? 

A aquells que formen part de grans corporacions els interessa crear estats d’opinió, ja que estan vinculats a partits i empreses que mouen poder. Vivim en una societat amb una gran concentració de capital i -a vegades- no podem pensar que els mitjans són simplement persones que s’estimen el periodisme, sinó que persegueixen altres funcions. Els mitjans de comunicació espanyols (no tots, perquè hi ha premsa més lliure, independent i petita) estan reforçant el relat de l’existència de violència, intenten crear fractura social. Recordo un titular d’un diari (‘El País’) que, en altres èpoques, m’havia merescut un respecte, que deia alguna cosa com ‘El separatismo pasea su odio por las calles de Bruselas’ per explicar la manifestació de Brussel·les. Sembla que l’hagi escrit Goebbels, aquest titular. Cada cop és més necessari que les persones busquin mitjans alternatius per poder-se informar; així com passa amb tot el que depèn d’empreses molt grans.  No hi ha un pam de net en moltes coses, no només en el tema dels mitjans. Però sí que és cert que si mires a les interlocutòries quines són les dades per les quals se’ls acusa, la majoria de cops no hi ha uns fets concrets (no es troben); sinó que s’apunta a notícies o coses que s’han dit en certs diaris. És trist, és molt trist.

En aquest sentit, espanta una mica el poder que acumulen els mitjans de comunicació… 

Hi ha mitjans, com ‘El Español’ -que parlava sobre per què l’independentisme estava guanyant posicions assegurant que tots els mitjans estrangers estan molt mal informats-, que deixen entreveure aquest ‘todos se equivocan, menos nosotros’ que em fa una mica de por.

Pel que fa a la resposta de solidaritat i suport de la societat catalana, com la valores? Us feu costat també entre les famílies dels presos polítics i exiliats? 

Per poder emprendre accions públiques, les famílies tenim l’Associació Catalana pels Drets Civils; des d’on es duu a terme una denúncia constant i des d’on podem gestionar l’agraïment que tenim per tot el que es fa per ells i per ajudar-nos a nosaltres. Realment, estem desbordats: cada cap de setmana està ple de trobades populars on la gent fa mostra de la seva solidaritat a tots els nivells, econòmic i anímic. I és que la gent s’ho pren com una causa comuna i col·lectiva, perquè ells no estan a la presó per haver robat un banc per interès personal.

No notes, doncs, que l’evolució del context polític hagi desinflat la mobilització i lluita permanent de la ciutadania? 

Com que rebo tant de suport, no ho noto. Crec que estem en un procés -amb dies millors i pitjors- en que, a mi, allò que m’interessa de veritat és que els ciutadans facin una presa de consciència, que s’adonin de la força que tenen. Som molt petits, però junts movem moltes coses. Aleshores, el fet de ser conscients pel que fa a quines empreses de telecomunicació, energia o roba posem els nostres diners (o si consumim molt o poc) també està creant un model de societat. La consciència de la nostra petjada com a ciutadans -sigui ecològica o econòmica- és molt important al marge del que votis; perquè votes de tant en tant però compres o et comportes socialment de determinada manera cada dia. És molt important reivindicar el ciutadà actiu i crec que, a Catalunya, hi ha moltíssima gent que s’ha adonat de tot això: l’associacionisme -o, almenys, el veïnatge- és una cosa que ha agafat molta força i espero que hagi arribat per quedar-se.

En Jordi insisteix molt en el fet que no es respongui a la repressió de l’Estat amb ràbia u odi. Tu has estat capaç? 

Jo no tinc cap tipus de ràbia ni odi, perquè són sentiments que es queden dins teu i només et fan mal a tu. No serveixen de res i sempre penso que els nostres sentiments, paraules, les coses que projectem i, fins i tot, les vibracions que emetem són les que van creant el nostre futur. Aleshores, en una situació tan bèstia, no queda una altra que tenir una actitud molt positiva si no vull acabar amb una depressió. La vida és limitada, jo em col·loco a l’únic lloc on crec que puc fer alguna cosa útil, però fer-me més mal -si ja me n’estan fent- no té sentit. Evidentment que hi ha moments en que pots tenir tristesa, perquè no pots compartir la teva quotidianitat, perquè et sap greu que l’altra persona estigui sacrificant la seva vida, però no em penso rebregar en aquesta nafra. Sempre endavant: sempre hi ha una esperança, una llum, alguna cosa per la qual lluitar. Sempre avancem cap a alguna banda, no sabem cap a on, però sempre avancem. Si estàs quiet segur que no avançaràs.

Era important seguir mantenint-se amb la societat civil, representant la pluralitat i la diversitat és on ell se sentia còmode

Les darreres eleccions, en Jordi va decidir no anar a les llistes de cap partit. Se’n penedeix? Què penseu de la situació política en que es troba el país pel que fa a les dificultats per formar Govern? 

Totes les coses tenen una trajectòria i un perquè. En aquell moment, és el president d’una entitat cultural que sempre ha defensat ser de tots i, justament, el que vol és tendir ponts dintre del sobiranisme o -fins i tot- entre totes les persones demòcrates (recordem que els comuns sempre han tingut una actitud oberta cap a un referèndum, amb tots els matisos que hi vulguin posar, i han estat disposats a parlar-ne). Feien i fan falta persones que puguin ser ponts entre el màxim de sensibilitats i punts de vista diferents, per arribar a un consens, i jo sé que el meu company era una d’aquestes figures i que dintre d’Òmnium s’aglutinen moltíssimes sensibilitats. Això no treu que la vida és molt llarga (depenent de la teva trajectòria vital, pots fer unes tries o unes altres), però -en aquest moment precís- va voler continuar fent aquesta funció i no de cop i volta fer un canvi de posicionament. Era important seguir mantenint-se amb la societat civil, representant la pluralitat i la diversitat és on ell se sentia còmode. I és que la mateixa lluita que pots fer des de la política, la pots fer també amb un altre matís des de la societat civil. Així que quan tries no penses en que t’estalvies o et deixes d’estalviar (no saps que passarà), sinó que decideixes pel que creus que és coherent amb la informació que tens en aquell moment. I nosaltres, jo i ell, clar que tenim ganes que hi hagi un Govern: és necessari i els ciutadans -fent cas del que han dit les urnes- no volem un Govern fantasma, invisible i inoperant imposat des de Madrid.  Però no perquè això tampoc sigui garantia que la seva situació canviï (és un moment tan extraordinari que res és garantia de res) sinó perquè necessitem anar avançant.

Parlant de transversalitat, t’esperaves una resposta més propera de l’entorn dels comuns donada la situació que esteu vivint? 

L’hem tingut. En Jaume Asens o en Gerardo Pissarello van ser de les primeres persones que em van demanar de visitar en Jordi, perquè ells són advocats, i ho van fer. I l’Ada Colau va ser molt de temps al darrere fins que institucions penitenciàries va admetre que el pogués visitar (no hi va poder anar fins que va anar-hi el president del Parlament, amb l’obertura de la presó a visites institucionals). A més, al febrer, va haver-hi una moció des de l’Ajuntament demanant l’acostament dels presos polítics; molt ben redactada i molt humanitària, basant-se molt en els drets del menor. Vull dir que, per a mi, han tingut sempre gestos. Jo, com a ciutadana subjectiva, només puc dir que -de manera personal i institucional- aquestes persones han fet un acostament cap a mi des del començament. Jo no vaig exigint a la gent pel món, jo vaig agraint i sumant i no vull que ningú sigui una còpia de com jo penso o faci el que jo vull que faci. Les coses que trobo que m’agraden que fan les agraeixo i aquí és on em trobareu sempre. Qualsevol partit que faci qualsevol gest que cregui que pot sumar perquè tots avancem, el reconeixeré.

Ha arribat algun gest d’aquesta mena per part dels socialistes?

Deixem-ho en que espero rebre’ls. Tot i que no les conec personalment, vaig agrair que als ajuntaments socialistes de la Núria Parlon (Santa Coloma de Gramenet) i la Núria Marín (L’Hospitalet) votessin a favor de mocions semblants a la de l’Ajuntament de Barcelona i  també sé que hi ha hagut un diputat socialista que ha visitat l’Oriol Junqueras a la presó. Espero que això es faci més gran: crec que les coses a vegades no són immediates, que tothom necessita el seu temps per ressituar-se i pensar. Jo sé ser pacient i tinc fe que les coses acabin col·locant-se al seu lloc. Si no acaba passant, em semblarà trist, però prefereixo confiar en que acabaran arribant. El que no entendria -per exemple- és que si el Parlament de Catalunya fes una moció a favor de l’acostament (com la va fer l’Ajuntament de Barcelona) alguna força política votés en contra o s’abstingués perquè es tracta d’un dret fonamental dels presos i els fills menors de tenir la família a prop. Ho respectaré -com diuen ells que fan amb les resolucions judicials- però em semblaria molt poc humanitari negar una cosa que no fa cap mal a ningú i que és tan innòcua i tan neta. Crec que s’ha d’estar a l’altura de les circumstàncies i, al marge d’opcions polítiques o si volem o no la independència, hi ha coses que són bàsiques i que les demano per qualsevol pres de l’Estat espanyol i del món.

Com creus que acabarà tot això? Com imagineu la vida després d’aquesta experiència? 

Abans que passés això, ja no imaginàvem com seria la vida. El millor que pots fer és viure el present i no fer gaires plans: ell i jo no n’havíem fet, vivíem el moment. Per tant, jo només espero que tinguem salut i puguem continuar millor que com estem ara. No vull dir acabar -perquè res acaba a la vida- però el meu desig és poder tornar a una situació de normalitat, poder conviure junts i que ell estigui en llibertat.

Les coses només passen de la manera que han pogut passar i és una trampa pensar que si haguessis sabut més coses hauries actuat diferent

Però, quin desenllaç esperes per no quedar amb la sensació que la lluita ha estat en va? Creus que tot aquest patiment ha valgut la pena? 

La vida no és en va i cap esforç és en va. Les coses només passen de la manera que han pogut passar i és una trampa pensar que si haguessis sabut més coses hauries actuat diferent. Fas les coses amb les eines que tens en aquell moment i vius la vida de la millor manera que la saps viure, les coses que fas et porten a viure-la així. A qualsevol cosa que et passa pots treure-li les seves lliçons i, aleshores, tot val la pena perquè viure la vida val la pena. En qualsevol vida hi ha un patiment, una injustícia, i l’únic que pots fer és intentar treballar com digereixes les coses i com te’n surts: prendre consciència que tu pots canviar la teva realitat. Potser no és fàcil, ni ràpid, ni immediat, però no pots fer una altra cosa que anar-te adaptant i intentar canviar el que et passa. No tenim respostes a preguntes que encara no hi són. Evidentment, que el meu desig és que això sigui el més curt possible i que puguem tornar a estar junts una altra vegada, però ja veurem com es fa. Hem d’estar preparats per tot.

Seguiu-nos a:

EDITORIAL

OPINIÓ

Més llegits

Segueix-nos a

469 Seguir
58,941 Seguir