Dimarts, 20 d'Agost de 2019 - Edició 390
La República

Negar el mandat no és una bona sortida

El combat de l’Octubre de 2017 va acabar definitivament amb el lleu vernís de democràcia que quedava adherit a la vetusta façana del Regne d’Espanya. Tots els poders de l’estat […]

Miquel Pérez Latre
Miquel Pérez Latre 31/01/2019

El combat de l’Octubre de 2017 va acabar definitivament amb el lleu vernís de democràcia que quedava adherit a la vetusta façana del Regne d’Espanya. Tots els poders de l’estat van convenir aleshores que el repte que plantejava l’independentisme a la continuïtat dels privilegis de poder social, econòmic i cultural del feixisme constitucional del 78 (FC78) era tan exigent que calia adoptar-hi tots els mitjans repressius possibles, sense restriccions ni límits de cap mena. L’independentisme no comptava ni de bon tros amb aquest nivell d’agressivitat: estava innocentment segur, sense ser-ne conscient dels precedents eloqüents del FC78 en lluita contra la dissidència social i política, que la resposta de l’estat es mouria dins els paràmetres de l’estat de dret i el respecte a les llibertats fonamentals. Que el PSOE no admetria una altra cosa. I que la Unió Europea tampoc. Després dels Fets d’Octubre sabem que el FC78 està disposat a tot, absolutament. Que l’esquerra espanyola en forma part indestriable. I que la Unió Europea és un club d’interessos sense ànima democràtica.

A la vista d’un any i mig de crues constatacions repressives, l’aposta estratègica de futur de l’independentisme hauria de passar per l’anàlisi i debat en fred sobre la incapacitat demostrada a l’hora d’implementar el nou marc republicà de sobirania; sobre quines haurien de ser les eines concretes de les quals hauríem de dotar-nos, en força pròpia i context, per aconseguir tombar materialment el FC78. El més desesperant de la situació actual, marcada per la baralla sectària i la incapacitat d’oferir un mínim acord estratègic, és que ningú està abordant com fer-ho i quins condicionants caldrien per dur-ho a bon port. Ben al contrari, tothom està mirant de quina manera port evitar la col·lisió amb l’estat. En el fons, defugir la realitat, especialment, a base de negar el mandat rebut d’una majoria política dels ciutadans del país és una de les formes més lletges de no abordar què és allò que necessitem per guanyar.

Reclamar un nou referèndum pactat ens porta a dilatar indefinidament el procés, a l’espera que l’extrema dreta espanyola liquidi definitivament les restes de l’autonomia. El del 27-S, el del Primer d’Octubre i el del 21-D són el millor mandat democràtic possible? No, evidentment. El voldríem més fort. Encara més majoritari. Però són democràticament indubtables: el que les urnes ens han donat en les tres darreres oportunitats. Ni l’autonomisme, ni el federalisme, ni el regionalisme han obtingut en aquestes cites electorals un suport popular que li arribi a la sola de la sabata al de la República catalana. Davant les porres i la violència desfermada del FC78 el mandat és prou clar. Passar ara a reclamar l’exercici de l’autodeterminació sobre les cendres del mandat del Primer d’Octubre és d’una incoherència feridora. Posar com a far l’autodeterminació impossible, tot negant l’autodeterminació ja exercida no ens portarà enlloc. Més enllà de desacreditar-la completament. Voldria dir que ni nosaltres mateixos creiem en la sobirania pròpia i en el dret de tots els pobles a exercir-la lliurement.

Relacionats