Divendres, 14 Desembre 2018

ENTREVISTA

Montse Bassa: “La por més gran que té la Dolors és caure en l’oblit”

Entrevistem Montserrat Bassa, germana de la Dolors Bassa, i Pau Surroca, un dels fills

Montserrat Bassa, és la germana de la Dolors Bassa i Pau Surroca, és un dels fills. L’exconsellera fa quatre mesos que està empresonada, primer a la presó d’Alcalá-Meco a Madrid i des del  4 de juliol a Catalunya. Publiquem aquesta entrevista amb el marit de l’expresidenta del Parlament que forma part del reportatge Cap dona en l’oblit: Per què es parla menys de les preses polítiques i de les exiliades? de Revista Mirall. Aquesta entrevista, i totes les que apareixen en aquest reportatge, es van fer durant els mesos de març a juny del 2018.

   

Per què es parla menys de les preses que dels presos?

M: Ho vam notar de seguida. La Dolors també ho va dir quan va estar tancada la primera vegada. Els mitjans de comunicació se les descuidaven, literalment. Fins i tot, vam trucar dues o tres vegades a algun mitjà. I quan van començar a demanar disculpes perquè la família ens queixàvem, llavors se les anomenava al final i nosaltres també ens queixàvem. Elles eren conscients i la prova és que no hi havia gent que anés directament a Alcalá-Meco a visitar-les només a elles. Primer anaven a Estremera i la resta només si sobrava temps… De fet, ella es va queixar a diversos llocs quan va sortir perquè la por més gran per elles és caure en l’oblit, que la gent silenci el problema, que es torni normal el que no és normal, que s’apagui la reivindicació al carrer.

Ella ho viu diferent ara que és la segona vegada?

P: Notem que ara es parla més d’elles que el primer cop. Per la nostra insistència trucant als mitjans i també perquè la gent s’ha conscienciat més. Elles ho noten.

M: També crec que és perquè nosaltres ara estem més actius que al mes de novembre. El primer mes que va estar tancada ho vam portar molt malament. No podíem sortir a donar-li veu. També era responsabilitat nostra però no estàvem bé. Necessites temps per assumir una castanya tan gran.

Com està la Dolors?

P: Ara està millor. El que li va costar més va ser l’entrada a la presó: acostumar-se als horaris rigorosos, les tasques a fer, l’hora de dinar, etc. Costa molt assumir-ho. Quan agafes aquesta rutina és menys dur però no treu la duresa d’estar a una presó. Ara està més forta i serena però té un punt de tristesa.

M: S’enyora molt la família. S’està perdent el dia a dia de la seva néta de tres anys, que ella n’estava encantada. La portava a l’escola cada dia. Ens diu sempre: no pensava que us estimés tant. Ja sabia que ens estimava molt, evidentment, però fins al punt de què ella ho passi tan malament… dol molt.

Els que la visiten diuen que la veuen forta…

M: Una cosa és estar forta perquè saps que això ho aguantaràs perquè has de sobreviure i l’altra és que la gent es pensi que s’està bé en una presó. En una presó no es pot estar bé.

Es viu una situació que tu no pots fer lliurament el que vols, aguantant unes normes que són del S.XIX: menjar en silenci, estar castigada perquè una altra ha enrunat al menjador un moment i on la dignitat, moltes vegades, queda per sota. És important que la gent sàpiga com és la vida a una presó i que no defalleixi.

P: La pregunta aquesta de com està és la que més ens fan i la més difícil de respondre perquè és molt quotidiana. Tu la fas a qualsevol i et diu: bé anar fent. En canvi, quan te la fan preguntant per ella sempre tardo tres segons més que quan em diuen com estic jo.

L’ajuda estar acompanyada de la Carme?

P: Sí. Poder conversar, parlar en català, compartir…

M: Estan compartint el mateix patiment i les coses importants, quan una té un mal dia, l’altra l’ajuda. És bàsic.

Com és el seu dia a dia?

M: Es lleven a les 7.00h perquè a les 7.30h han d’estar dretes. A les 8.00h han d’estar fent fila per esmorzar. Crec que van dir que tenen 10 minuts per menjar. Tenen assignat sempre el mateix lloc. Quan acaben, contesta 7 o 8 cartes del dia anterior. Té una hora que llegeix normalment un llibre o la premsa, que ara ja els hi arriba la d’aquí, tot i que amb 4 dies de retard. Després van al patí, camina una estona i a dinar. Després les tanquen de 14.30 a 17.30 i quan surten, fa alguna activitat i si no, escriu, llegeix o va al pati. A esperar l’hora de sopar que és a les 20.00h. En total són 15 hores tancades a la cel·la. La Dolors porta molt malament el recompte a les nits. Però t’hi has d’adaptar perquè no pots fer el que tu vols.

Fa alguna activitat?

M: Ara va una hora a aeròbic i dos dies a ceràmica. Elles s’han trobat en una presó que és molt vella i les instal·lacions estan condicionades pels espais. Si no hi ha espai per fer un gimnàs, no pots fer esport. L’altra vegada van estar més de 30 dies sense fer cap activitat. Elles no reben cap llista d’activitats sinó que parlen amb les internes, pregunten què es fa i quan se n’assabenten, fan la instància. És un procés molt lent.

P: Això fa que tinguin moltes hores lliures. I venint d’elles, que tenien una agenda molt atrafegada… Però el que més temps les ocupa són les cartes. És la salvació.

Quina relació té la Dolors amb altres preses?

M: Són companyes. Elles estan en un mòdul que es diu de respecte i això facilita a què no es trobin gent agressiva. També és difícil relacionar-se perquè els espais comuns són el menjador i les fan estar en silenci. L’altre espai obert és la biblioteca però només obre una hora a la setmana. La màxima socialització que tenen amb les internes és que estan obligades a fer tasques domèstiques. D’aquesta manera, es relaciona amb l’altra persona que frega perquè ella està al grup de neteja.

Quin és el seu suport més important dins la presó?

M: A ella li encanta quan rep les cartes del seu entorn més proper, les nostres.

P: Li vam preguntar si volia que li poséssim algun distintiu al sobre perquè pogués distingir les nostres cartes perquè en rep més de 50 al dia. I va dir que no, que li agrada rebre-les totes i mirar el remitent ràpid per buscar el nostre nom.

Quantes vegades podeu parlar o veure a la Dolors?

P: Només hi podem anar 40 minuts setmanals els divendres tarda, dissabte o diumenge. Nosaltres hem de trucar i demanar l’hora. Això sempre és així, un cop a la setmana i a través del vidre. També, hi ha un vis-a-vis mensual. I el temps varia. No ho sabíem i la primera vegada ens va passar. Vam anar el cap de setmana i només teníem una hora. Ara anem entre setmana que són dues hores. I les trucades són 10 setmanals de 5 minuts a telèfons que ella hagi autoritzat. De fet, hem hagut de portar la factura de telèfon perquè vegin que som familiars. I si truca i no l’agafem, ella perd la trucada. Això fa molta ràbia. Però ara, perquè no ens passi, hem fet una espècie d’horaris.

Quants podeu ser al vis a vis?

M: És un màxim de 4 persones. A la meva mare mai no la portem a la comunicació de vidre perquè és una experiència molt dura. No se sent bé, no et pots tocar, has d’estar amb un altaveu parlant perquè li arribi el so… El vis-a-vis, en canvi, és molt diferent. Plores i rius al mateix temps. Poder-te tocar reconforta.

P: Has d’anar amb el llibre de família per fer el vis-a-vis. La meva parella no pot venir perquè jo no estic casat. Només pot anar a la comunicació amb el vidre, com una amiga. Les normes són del S.XIX.

I com esteu vosaltres?

M: Anem a dies. Perquè depèn de la informació. L’estat d’ànim és molt variable. Hi ha dies que t’aixeques animat perquè ha passat alguna cosa o perquè ella t’ha animat molt amb la veu. Hi ha dies que et truca i ella no està bé i a tu t’afecta. Vivim el dia a dia. És molt difícil. És una situació d’inseguretat sempre. Ella no sap mai què li passarà. Si un dia no et truca, no saps per què no pot. Vius sempre pendent de la incertesa del moment. I intentem no pensar més enllà.

P: Jo ho porto molt per dins. No sé.

S’esperava la Dolors entrar a la presó?

M: Ella, igual que tots, teníem l’esperança que no se la quedessin. Si el jutge va decidir deixar-la en llibertat provisional, per què ara se l’han quedat? Tu vas amb por perquè saps que vas a Madrid i no saps que passarà. La maleta la va fer per si se la quedaven. Nosaltres ho vam seguir per la televisió per l’esperança de si tornaven o no i ja no van tornar.

P: Jo era dels que pensava que sortiria malament. Tenia molt clar que si els feien anar allà…

Teniu esperança que es produeixi l’acostament?

M: Tant de bo. Anirà molt bé per nosaltres però també per ells perquè pateixen per nosaltres. La Dolors pateix molt.


Teniu relació amb les famílies dels altres presos polítics i preses polítiques?

M: Sí, tenim molta relació. Vam crear l’Associació Catalana dels Drets Civils. Ara som 18 famílies entre presos i exiliats. Tenim un grup per resoldre les qüestions pràctiques però també ens ajudem entre nosaltres. Recollim els suports de tothom. I ens repartim per tots els actes perquè no es perdi l’escalf. Ens ajuda també per recollir diners per pagar-nos els viatges.

P: Va sorgir de manera espontània perquè tots ens trobàvem amb la mateixa situació d’inexpertesa.

Què us sembla la campanya de Cap dona en l’oblit impulsada per l’ANC Dones?

M: Genial. Com més campanyes i actes facin millor. És indispensable. Ella sempre ens diu que la gent ens pot ajudar molt fent accions per no caure en l’oblit. Això és el que li fa més por.

Creieu que s’ha perdut el pols al carrer?

M: És molt llarg el temps. Nosaltres som part molt implicada i no ens en cansarem perquè si o féssim, seria perdre. Però jo entenc que la gent, el dia a dia, no pots estar al peu del carrer. Ens hem d’organitzar de manera que ens puguem anar coordinant. Jo estic molt contenta de la gent. Estic molt agraïda. Això és el que ens dóna energia a nosaltres per després anar-la a veure. Quan hi anem, li transmetem tot això. Ella sempre pregunta, està poc informada a la presó.

P: Això és la clau per poder aguantar nosaltres. Si no, a la pregunta de com estàs, jo et diria fet una merda.

Seguiu-nos a:

EDITORIAL

OPINIÓ

Més llegits

Segueix-nos a

469 Seguir
58,941 Seguir