ACN Barcelona – William Kentridge visita Barcelona per segona vegada a la seva vida amb motiu de l’estrena al Liceu de la producció de ‘Wozzeck’, amb posada en escena del sud-africà. El reputat artista visual assistirà aquest divendres a la primera funció del muntatge que va estrenar a Salzburg l’any 2017 amb gran èxit. Les projeccions dels seus dibuixos, de tall expressionista, acompanyen aquesta història “sobre la desesperació i la violència” (masclista i de tota mena), dos ingredients que al parer de Kentridge la fan ben actual. I això malgrat ser una òpera de l’any 1922 basada, al seu torn, en el ‘Woyzeck’ teatral del dramaturg Georg Büchner, escrita el 1836. En la versió de Kentridge l’acció se situa a les portes de la Primera Guerra Mundial.
William Kentridge (Johanesburg, 1955), reconegut pels seus dibuixos, pel·lícules i produccions de teatre i òpera, no havia visitat Barcelona des de l’any 1992, poc abans de l’inici dels Jocs Olímpics. El 2020 el CCCB li va dedicar una important exposició monogràfica, però degut a la pandèmia no va poder viatjar a la ciutat.
Trenta anys després, el creador sud-africà hi ha tornat per segona vegada, ara per assistir a l’estrena (aquí) de la seva producció de l’òpera ‘Wozzeck’, creada fa cinc anys i estrenada al Festival de Salzburg. Aprofitant la visita, a més, Kentridge ofereix una petita mostra anomenada ‘Double Vision’ a la Sala dels Miralls del Liceu, amb una sèrie d’imatges estereoscòpiques preses els últims 10 anys, i que tenen per objecte subratllar la idea que “el món no sols es rep sinó que es construeix”, tal com fan els nostres ulls amb la composició de les imatges.
Pel que fa al títol operístic, l’artista visual sosté que és una obra absolutament contemporània, pel que té de representació de la violència i la frustració humanes. “La violència dels homes contra les dones segueix sent un problema, i per tant hi ha quelcom en el fons de l’òpera que ressona allà on som ara”, deia aquest divendres als periodistes.
<strong>Ecos de la guerra a Ucraïna </strong>
A més, Kentridge va decidir en el seu dia ambientar l’acció a les portes de la Primera Guerra Mundial, que és el temps en que Alban Berg va conèixer el text de Georg Büchner en què es va inspirar per crear l’òpera (1922). En aquest sentit, també la guerra a Ucraïna li fa pensar en l’acció de l’òpera, i viceversa: “110 anys després tornem a tenir una guerra a Europa… Lògicament la producció no es va fer pensant en el què està passant ara, però avui un no pot evitar associar les imatges dalt de l’escenari amb les que estem veient als diaris de ciutats en runes, de nens abandonats, de cossos sense vida”.
D’altra banda, el director d’escena s’ha referit a la seva participació en aquest i altres projectes escènics i operístics, i ha reconegut que si bé li agraden, és més amic del treball en solitari al seu estudi. “El dibuix i l’animació els faig sol a l’estudi, després és fantàstic ser allà o al teatre amb 20 o 30 col·laboradors fent proves i assajos, es genera una gran energia; però al cap de dos mesos és un gran plaer tornar a crear en solitari”.
“La feina de dibuixar és bàsicament la mateixa, amb independència de si acaba servint per fer imatge fixa, en moviment, un element escènic”, ha dit sobre el repte creatiu que li suposen aquests projectes.
<strong>Matthias Goerne és Wozzeck</strong>
Matthias Goerne, protagonista de la producció original que va debutar a Salzburg, torna a encarnar l’antiheroi protagonista d’aquesta òpera expressionista i atonal que, com reconeixen des del Liceu, no és un “títol fàcil”, tampoc pels intèrprets. ‘Wozzeck’ passa per haver inaugurat un nou llenguatge per a l’òpera del segle XX.
L’altre rol protagonista de l’obra recau en Annemarie Kremer (Marie). Tots dos s’enfronten a una partitura difícil, a partir d’un esquema harmònic que busca superar els límits de l’atonalitat sense trencar del tot amb la tradició. El director musical de la producció al Liceu, Josep Pons, reconeixia la setmana passada que ‘Wozzeck’ és una òpera “perfecta” i alhora “la més complicada del repertori”. “No és un títol fàcil”, el va secundar Víctor Garcia de Gomar, confiat en tot cas que la potència del repartiment i el nom de Kentridge ajudaran a omplir el teatre.
