ACN Barcelona – Un informe del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) presentat aquest dimarts a la tarda demana a les administracions que protegeixin millor el dret a l’habitatge dels joves migrats sols. El document analitza les dificultats que es troben quan deixen de ser tutelats per la Generalitat i han de buscar feina i pis. Així, enumera diverses discriminacions socials, econòmiques, racials i administratives que es troben i proposa diverses mesures per revertir-les i no abocar aquests joves al sensellarisme quan compleixen els 18 anys. A més, també posa l’accent en la prevenció de la delinqüència i els problemes de salut mental i drogoaddicció.
La DGAIA va acollir el 2018 un total de 3.450 menors estrangers no acompanyats, màxim històric i més del doble que el 2017, quan van ser 1.041, mentre que els anys següents van baixar a 3.077 el 2019 i a 1.671 el 2020. En canvi, els joves tutelats i extutelats, tant espanyols com estrangers, majors d’edat prèviament tutelats, han anat pujant dels 1.850 el 2017 a 3.517 el 2020. Aquests últims estan vinculats a l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat (ASJTET).
L’informe conclou que les mesures dutes a terme per millorar l’acompanyament a la vida adulta de joves estrangers extutelats han estat moltes, però encara hi ha un bon nombre de factors estructurals que ho dificulten, com ara l’accés al mercat de treball, el preu de l’habitatge o les pràctiques i els discursos xenòfobs cap a les persones migrades. Per això, l’informe veu necessàries mesures destinades no només a joves migrats sols en situació de vulnerabilitat, sinó a tota la població en general, com abordar la taxa d’atur juvenil a través de la creació de programes d’inserció sociolaboral destinats a cobrir les necessitats d’aquesta població, a més d’ajudes perquè es puguin emancipar a través de subvencions per poder accedir a l’habitatge i, sobretot, programes i polítiques de lluita contra les pràctiques i els discursos d’odi que dificulten l’arrelament de persones migrades i, per tant, la cohesió social.
En segon lloc, tant els allargaments de mesura impulsats per la DGAIA com la creació de recursos nous han permès que hi hagi menys joves que romanguin en situació de sensellarisme. Com que aquestes experiències han tingut cert èxit, es proposa continuar aquests programes. “Quan la inseguretat jurídica i habitacional és un risc viable, la prevenció esdevé la clau, i ha de ser múltiple i ajudar a emancipar-se, a desenvolupar la salut mental, a minimitzar els factors que poden propulsar una situació de sensellarisme i a realitzar una integració laboral amb garanties”, conclou l’informe. En aquest sentit, els centres oberts durant la pandèmia de la covid-19 van permetre treballar amb joves que abans residien fora dels equipaments municipals. Caldria, per tant, diu el document, repensar un model específic d’atenció a nois i noies sense llar per tal d’acompanyar el trajecte que hi ha entre els 18 i els 21 anys. També, repensar el model de tutela fora dels centres d’acollida, per tal de garantir l’accés als drets de joves que són fora dels sistemes de protecció de menors.
Per tot això, l’informe proposa que s’abordi l’atenció a la salut mental de forma transversal. Els recursos i els serveis han de ser flexibles per tal de vincular aquells joves en contextos molt vulnerables. És el cas de nois sortits de centres educatius de justícia i/o amb problemes de consum de drogues, entre d’altres. És evident que els programes destinats a la seva emancipació i inclusió no contemplen les especificitats dels que es troben en situació de sensellarisme, sinó que estan pensats per a persones amb unes necessitats, unes capacitats i uns compromisos diferents. Un pla de resposta a la necessitat d’emancipació dels joves ha de tenir en compte els problemes de salut mental i/o les dinàmiques de consum, diu el document.
<strong>Dificultats per accedir a l’habitatge</strong>
Pel que fa concretament a l’accés a l’habitatge, l’informe recorda que Catalunya només té 47.000 pisos de lloguer social, un 1,5% del total de 3,1 milions d’habitatges principals. A més, el preu mitjà ronda els 750 euros mensuals, mentre que el llindar recomanat per a una persona que cobra el salari mínim interprofessional serien menys de 300 euros, i màxim 600 si la unitat familiar té ingressos baixos. En total, la DGAIA va poder oferir l’any 2020 prop de 800 pisos a joves tutelats i extutelats.
L’informe enumera diverses de les formes de discriminació més habituals que es troben aquests joves en signar un contracte de lloguer. La darrera reforma de la Llei d’arrendaments urbans (LAU) ha limitat les fiances a un mes (obligatòries) i les garanties addicionals es limiten per propietaris persones jurídiques a dues mensualitats de renda. Les persones amb ingressos baixos no les podran costejar, però pels propietaris persones físiques, les exigències extres com ara els avals o la demostració de solvència no s’han regulat. Les despeses de gestió immobiliària van a càrrec de la persona arrendadora si és persona jurídica, però si és persona física no està regulat i poden constituir una barrera.
Aquests joves tenen menor capacitat de negociació, que pot derivar en contractes amb clàusules abusives que podrien ser nul·les, però que s’apliquen igualment mentre dura el lloguer. Els relloguers, contractes d’habitació o lloguers parcials, de temporada o verbals impliquen menys garanties i drets i, per tant, faciliten els abusos.
Entre la documentació requerida per signar un contracte s’exigeixen permisos de residència, una reclamació discriminatòria, ja que la identificació es pot fer amb el passaport i possiblement no es demana a persones migrants però amb recursos o a persones no racialitzades.<strong> </strong>Un 60% dels joves declaren haver patit algun abús, com ara preus massa elevats (17,8%), no realització d’obres de millora o no retorn de quanties avançades (17,3%), l’exigència de fiances i/o de garanties addicionals abusives (14,9%), l’apujada de preu en la pròrroga o la manca de renovació per especular (11,7%).
Però les traves també arriben per accedir a habitatges públics, com demanar un any d’empadronament, uns ingressos mínims, o fins i tot tenir nacionalitat espanyola o permís de residència de llarga durada.
Per això, l’informe conclou en aquest àmbit que els joves migrats sols, tant si estan tutelats per l’administració com si no, queden exclosos del mercat i de les polítiques d’habitatge assequible, i per tant resten pràcticament a la seva sort pel que fa a la cobertura del dret que tenen de gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els queden molt poques opcions que no siguin acabar en situació de mal allotjament o sensellarisme, és a dir, patint a diari experiències de vulneració clares d’aquest dret fonamental. Tot i que existeixen polítiques específiques de suport habitacional per a joves tutelats i extutelats, al sortir d’aquest sistema, el panorama a què s’enfronten és d’una severa exclusió residencial.
En segon lloc, les úniques polítiques d’habitatge específiques existents són les vinculades a la tutela o a les actuacions puntuals posteriors, i per tant el document considera evident que cal activar amb urgència i amb prou recursos una bateria d’accions robustes per capgirar aquesta vulneració del dret a l’habitatge, que eliminin les traves i les barreres de les pròpies polítiques d’habitatge. Les mesures també haurien de proporcionar un sostre assequible suficient i permanent per al col·lectiu jove, tenint en compte les necessitats específiques dels migrats i extutelats, que els permeti resoldre la discriminació que els infligeix el mercat, a més de rebre el suport administratiu i jurídic per defensar-se de les vulneracions específiques de drets que pateixen.
<strong>Llei d’estrangeria</strong>
Per això, els autors de l’informe recomanen que es modifiqui la normativa d’estrangeria, perquè restringeix les ajudes en matèria d’habitatge només entre les persones estrangeres residents de llarga durada; la normativa sobre l’habitatge de protecció oficial i de les meses d’emergència, per eliminar els requisits que exclouen les persones emigrades sense permís de residència o per manca d’antiguitat de padró; que es millori el suport administratiu i jurídic en les reclamacions formals sobre vulneracions específiques de drets en el cas dels joves migrats sols; i que s’augmenti el parc assequible de lloguer permanent, borses de lloguer i serveis de mediació en el lloguer com a polítiques públiques per donar accés a l’habitatge sense la discriminació del mercat i que s’implementi una previsió específica d’habitatge dotacional suficient i permanent per al col·lectiu jove i els migrats extutelats.
Segons els autors de l’informe, el sensellarisme juvenil actual s’ha de llegir com una conseqüència del racisme estructural i, en particular, de la llei d’estrangeria. “És en base a aquest funcionament i a aquesta lògica discriminatòria que té origen la mala gestió política de les arribades entre els anys 2017 i 2019. Polítiques que han impedit, i que impedeixen en l’actualitat, l’adjudicació dels recursos i la priorització necessària per tal de poder gaudir d’un sistema humà de protecció que garanteixi els drets i l’emancipació digna de tot el jovent migrant, extutelat o no”, diu l’informe. “La gravetat de les dades demostra que les vides d’aquests nois i noies són considerades de segon ordre”, afegeix. És per això que molts d’aquests joves s’han vist sobrepassats per l’entrada sobtada a la vida adulta, els impediments per accedir a un habitatge i la irregularitat sobrevinguda. Factors estructurals que els han abocat al carrer.
En segon lloc, i com han explicat joves i experts, el sensellarisme també es comença a covar als centres. Un cop al carrer no hi ha pràcticament cap sortida i molts nois i noies són empesos a viure en l’exclusió social i acaben patint problemes de salut i de consum de drogues. Les ajudes institucionals són incompletes i no abasteixen tothom, ja que exigeixen uns requisits difícils de complir. Cal abordar el desemparament dels joves i fer una intensa tasca de prevenció. Això passa per millorar la feina als centres i procurar que els nois i noies en surtin amb totes les eines necessàries per viure dignament: sostre, papers i treball. Segons l’informe, queda palès que quan el sistema de protecció de la infància fracassa, actua i intervé el sistema penitenciari. Això implica que molts cops la garantia d’un sostre la proporciona la privació de llibertat de molts joves extutelats en situació de sensellarisme, que arriba amb l’ingrés en un centre penitenciari.
Per això, l’informe recomana posar en marxa polítiques efectives per revertir i prevenir la criminalització del jovent migrant per part de les institucions, en especial, de les forces policials. En aquest sentit, cal promoure formacions i sensibilització en drets humans i drets de la infància entre els agents institucionals com a tasca de prevenció que ha de ser acompanyada de mesures correctives que no deixin impunes tractes discriminatoris ni abusos institucionals.
Que s’augmentin i que es garanteixi l’accés als recursos d’habitatge per a jovent extutelat, prioritzant aquell que es trobi en situació de sensellarisme: cal diversificar els recursos d’habitatge existents i flexibilitzar els criteris d’accés i permanència. Així, si un jove decideix abandonar un recurs d’emancipació, que el pugui sol·licitar de nou més endavant a l’Àrea de Suport. El sistema de protecció a la infància, i sobretot l’Àrea de Suport a Joves Tutelats i Extutelats (ASJTET), ha de prioritzar el principi de l’interès superior de la infància en totes les seves estructures i respectar-ne les trajectòries vitals i les preferències.
