Dijous, 2 de desembre de 2021 - Edició 1225
La República

Rafel Nadal: “Al mateix temps que es desdibuixava la memòria de la mare, ho feien els meus records”

ACN Barcelona.-“La meva mare era la meva memòria”, diu Rafel Nadal (Girona, 1954). Ara ella l’ha perdut tota per culpa d’una malaltia degenerativa, de manera que no podrà alimentar més […]

Avatar
Agències 24/11/2021

ACN Barcelona.-“La meva mare era la meva memòria”, diu Rafel Nadal (Girona, 1954). Ara ella l’ha perdut tota per culpa d’una malaltia degenerativa, de manera que no podrà alimentar més els records que –en bona mesura- van nodrir ‘Quan érem feliços’ (2010) i ‘Quan en dèiem xampany’ (2013), els dos primers títols de la saga literària familiar que el seu fill tanca ara amb ‘Quan s’esborren les paraules’ (Columna). Nadal completa la trilogia amb un homenatge als seus pares i “al final d’una època”, en una obra escrita amb la pressa de qui és més conscient que mai que la memòria fa perdurar les persones i els fets en el temps. Tot i la nostàlgia, el volum també parla del present, de la il·lusió de viure i de l’esperança en les noves generacions.

Rafel Nadal sent que tanca un cicle amb ‘Quan s’esborren les paraules’, l’últim d’una tríada d’obres memorialístiques a l’entorn de la seva família, que va començar narrant la seva infantesa, per remuntar-se en el segon títol fins aa la generació dels seus besavis, i ara culmina amb un retrat sobre “l’època” dels seus pares, que també veu desaparèixer. El tercer volum és, de tots, el que ha sorgit més “fruit de les circumstàncies”. És a dir, de la malaltia i deteriorament accelerat de la seva mare des que li van diagnosticar la malaltia degenerativa que l’ha deixat sense records. “La meva mare era la meva memòria. M’omplia els flaixos de memòria de la infantesa, i els hi donava context. La seva desaparició, la seva mort en vida, el seu silenci, em priven d’aquesta interpretació de la meva pròpia vida i m’ha fet tenir pressa, perquè al temps que es va desdibuixar la seva memòria, es desdibuixava el meu record”, explica el periodista i escriptor.Al mateix temps, Rafel Nadal subratlla i reitera que no ha pretès mai de fer un llibre sobre la seva família, “ni tan sol sobre la mare”. “És cert que faig un gran homenatge als meus pares, però els lectors entendran que també és un homenatge a als seus. Per explicar una generació i una època no hi ha res millor que baixar als petits detalls”, enraona sobre “l’artefacte literari” construït al voltant de la memòria familiar. Reticent a patrimonialitzar el patiment de les víctimes de malalties degeneratives i el dels seus entorns, Nadal diu que amb els “detalls” que ofereix sobre el procés que ha viscut amb els seus germans simplement pot apropar el lector a quelcom universal. Tot i així, en el terreny personal, confessa com l’ha “colpejat” la malaltia de la mare. Especialment, diu, perquè n’ha estat víctima, de l’alzhemier, una persona que “era l’eix intel·lectual de la família”, una dona “que va estudiar i va seguir donant classes tota la vida”. “Quan veus que això li toca a algú que la seva força ha estat la intel·lectual, et colpeix més”, lamenta Nadal. Nostàlgia i il·lusió’Quan s’esborren les paraules’ és també un cant a les noves generacions. Un relat que, sense amagar la nostàlgia cap a un temps que s’acaba, s’obre –a vegades amb humor, altres amb resignació- a un temps que tot just comença. I amb il·lusió de viure’l, i de compartir-lo amb les generacions més joves. Nadal no s’oblida que són aquestes les que hauran de mantenir viu el record de la seva mare, i el d’ell mateix, en el futur.