ACN Barcelona.-L’escriptora i periodista Pilar Rahola s’endinsa, en la novel·la ‘L’espia del Ritz’ (Columna), en la història de Bernard Hilda, un jueu que animava amb la seva música les nits de l’hotel Ritz de Barcelona als anys 40, abans que acabés la Segona Guerra Mundial, mentre col·laborava d’incògnit amb la resistència francesa. Rahola continua a ‘L’espia del Ritz’ amb la història d’una saga familiar que va arrencar amb ‘Mariona’, on es retraten les revoltes de quintos del segle XIX. La periodista admet que escriure la novel·la li ha donat la possibilitat de “fugir” per moments de la difícil realitat política recent de Catalunya. “Escrivint ‘L’espia del Ritz’ m’he anat refent de les ferides del 2017 i de l’1O”, assegura.
La història se situa en la primera meitat dels anys 40 a Barcelona, amb Europa encara en plena Segona Guerra Mundial i en els primers anys del franquisme a l’estat espanyol. A l’hotel Ritz de Barcelona un dia hi va arribar un jueu amb els seus músics, que acabaven de travessar els Pirineus després de fugir de la França ocupada pel III Reich. Al Ritz, el swing i el jazz interpretat per l’orquestra de Hilda anima les nits tant a nazis com a franquistes i això contrasta amb la trista i violenta realitat que es viu a Barcelona amb els afusellaments del Camp de la Bota o les cues davant de l’Auxili Social. La Merceneta, clienta habitual del Ritz, casada amb un franquista despòtic i destraler, obtindrà per atzar un petit paper en aquesta història.De fet, Rahola explica que la novel·la forma part d’una saga familiar que va arrencar amb ‘Mariona’ amb les revoltes de quintos del segle XIX; segueix amb ‘Rosa de cendra’, que se centra en la Setmana Tràgica, i ara en els anys 40. “A tot arreu hi ha la mateixa família” i en el cas de ‘L’espia del Ritz’ hi ha el personatge de la Merceneta, que es va formar a principis de segle XX amb els moviments feministes i de llibertat, i acaba sent una dona de l’alta burgesia, explica l’autora. Aquí no acabarà aquesta història familiar ja que seguirà amb la següent novel·la que Rahola ja està preparant i se situa l’any 75 amb els afusellaments de Franco. La idea de la novel·la va arribar quan Rahola va llegir fa uns anys una entrevista a la revista ‘Sàpiens’ on es parlava “d’un personatge molt peculiar que es deia Bernard Hilda que havia tocat a l’hotel Ritz i que “a més de ser un jueu que havia escapat dels nazis a França, havia espiat per la resistència francesa al consolat francès”. L’autora ha dit que li semblava “espectacular” aquella història de “supervivència i resistència” al bell mig de la Segona Guerra Mundial. L’hotel Ritz és un dels grans protagonistes del llibre. “Era el lloc en el qual tots els alts càrrecs nazis arribaven a Barcelona”. En aquest sentit, la periodista parla del contrast que hi havia en aquella època entre una “Barcelona que passava fam i amb gent represaliada” i la Barcelona del Ritz, on es “feien unes festes sumptuoses i es bevia xampany francès. Allí hi ha Bernard Hilda i ningú sap que és un evadit jueu i en un moment determinat posa càmeres als instruments i comença a fer fotos per la resistència dels comandaments que arriben a Barcelona”, apunta. L’escriptora situa la història entre 1942 i 1945 a Barcelona. “En sabem poc d’aquella Barcelona”. Rahola explica que Franco després de la Segona Guerra Mundial “se’n va oblidar que era germanòfil, però fins al 45 hi ha 500 col·laboradors del servei d’intel·ligència nazi a Barcelona” i “el Ritz era un centre neuràlgic i bullia també d’espies”. Ressalta que és un llibre de ficció amb personatges que eren reals amb “dades històriques precises”. L’autora assegura que “hi va haver una Espanya nazi amb col·laboradors i impunitat absoluta” i que això “ha estat silenciat” i al llibre hi retrata “tota la xarxa de propaganda nazi a Espanya fonamentalment situada a Madrid”. Posa com exemple que les editorials dels diaris de Madrid els feien des de l’ambaixada alemanya. “És brutal la impunitat amb la qual els nazis actuaven a Barcelona i quan acaba la Segona Guerra Mundial tots els que es queden són protegits. A partir del 45 quan mor Hitler, Espanya fa un procés de blanqueig de l’època germanòfila i sembla que Franco no hi tenia res a veure i això era mentida”. “Hi ha hagut un procés que ha convertit un dictador assassí en un avi que va salvar Espanya del comunisme”, declara. Admet que com a narradora no pren partit, sinó que al llibre “parlen els fets”. Rahola explica que no ha volgut fer una obra política, sinó que és “una novel·la d’emocions, de la lluita per la supervivència i de l’intent de sobreviure en un món caòtic i complex. És un llibre de vides i de vida”. El pes de la realitatLa realitat, explica la periodista, forma part de la seva altra vida, “la de l’anàlisi polític, del debat i dels articles. La realitat em pesa tan a la vida que quan faig literatura necessito fugir”. Rahola explica que aquesta novel·la ha format part de la seva vida durant el 2017 fins ara i admet que en aquest període ha viscut “esdeveniments molt intensos molt il·lusionants i patidors amb els meus amics a la presó i a l’exili”. Assegura que, tot i aquest context, l’alliberava i li donava pau treballar en la novel·la i escriure sobre els anys 40. “Escriure em sostreia de la realitat dura que s’estava vivint i m’afectava i la literatura té un punt de refugi i de paradís personal i solitari en el qual et refàs. Escrivint ‘L’espia del Ritz’ m’he anat refent de les ferides del 2017 i de l’1O”, manifesta.
